Noms del Llevant

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Mapa del Llevant

Al llarg de la història registrada, la regió de l'Orient Mitjà o parts d'aquesta ha rebut nombrosos noms, que s'han aplicat a una part o a tot el Llevant. De vegades, dos o més d'aquests noms han estat utilitzats simultàniament per diferents cultures o sectes. Com a resultat natural, alguns dels noms del Llevant tenen una gran càrrega política. Potser el menys polititzat sigui el del propi «Llevant», equivalent el terme àrab al-Màixriq (en àrab المشرق, al-Maxriq, literalment «la terra on surt el sol»),[1][2] donat a la regió per la seva ubicació a l'est de la mar Mediterrània.

Etimologia[modifica]

El terme Llevant, del llatí levare, comença a ser utilitzat amb el sentit de territoris a l'est d'Itàlia al voltant de 1497,[3][2] i fins al segle XIX el terme aleshores incorporava totes les regions sota l'Imperi Otomà, inclosa Grècia.[4][2][1]

Etimologies similars es troben en grec —Ἀνατολή, Anatole—, en alemanyMorgenland, literalment «terra del matí»—, en italià —per exemple a Riviera di Levante, la porció de la costa de Ligúria a l'est de Gènova—, en hongarèsKelet—, en castellàLevante—, en català —Llevant, «punt visible de l'horitzó pel qual surt el sol»[cal citació]— i en hebreu —מִזְרָח , mizrāḥ—. De fet, també Orient té el seu origen en el mot llatí oriens que significa «est,» literalment «ascendent,» que deriva del llatí orior «sortir el sol.»[5]

Antiguitat[modifica]

Retenu[modifica]

Els antics egipcis nomenaven Re Levaenu al Llevant. Els textos egipcis antics, cap al segle 14 a. C. nomenaven a tota la zona costanera al llarg de la Mar Mediterrània entre el modern Egipte i Turquia rṯnw (convencionalment Retenu). Retenu es va subdividir en quatre regions:

  • Kharu (ḥ ꜣ -rw), Nord de Síria, Amurru, Síria del Sud (la terra dels amorreus bíblics),
  • Rmnn, Líban,
  • Ysriar (ysrỉ ꜣ r), Israel,
  • Djahy (ḏ ꜣ hy; Ṯahi, Ḏahi), la regió de Palestina —que comprèn el sud i el centre Llevant-oest del riu Jordà i el sud del Líban i tots els regnes, territoris, tribus, etc., que van existir dintre d'aquesta regió més o menys aproximada—.[6]

A les Cartes d'Amarna, escrites en cuneïforme accadi, al sud del Llevant se l'anomenava kn'nw (Kananu) i a Gaza com p-kn'n (pe-Kanan).

Medieval i modern[modifica]

L'any 1135, amb els estats croats d'Outremer marcats amb creus roges.
Mediterrània oriental en un mapa alemany de 1906 (Justhus Perthes See Atlas: Őstliches Mittelmeer).

Xam[modifica]

Xam o aix-Xam (de l'àrab الشام. ax-Xām) prové d'una arrel àrab que significa «esquerra» o «nord»: es va convertir en el nom del Llevant (Síria bizantina) després de la seva conquesta per l'islam.[7][8]

A l'antiguitat, Baal Shamin (en arameu: ܒܥܠ ܫܡܝܢ), literalment «senyor dels cels»,[9][10] era un déu del cel semític a Canaan / Fenícia i a l'antiga Palmira. Per tant, Xam es refereix al cel.[11][12]

Outremer[modifica]

Outremer (del francès outre-mer, que significa «a l'estranger»[cal citació]) era un nom general usat per als estats croats ; es va originar després de les victòries dels europeus en la Primera Croada i es va aplicar al Comtat d'Edessa, el Principat d'Antioquia, el Comtat de Trípoli, i especialment el Regne de Jerusalem. Durant el Renaixement, el terme va anar sent equiparat a la zona del Llevant i continua sent sinònim de Terra Santa.[13]

Llevant Superior[modifica]

La Companyia Anglesa de Llevant va ser fundada el 1581 per comerciar amb l'Imperi Otomà, i el 1670 la Compagnie du Levant francesa va ser fundada amb el mateix propòsit. En aquest moment, l'Extrem Orient era conegut com el Llevant Superior.[2]

Estats de Llevant[modifica]

Quan Gran Bretanya va assumir el control de Palestina després de la Primera Guerra Mundial, els governadors van adoptar el terme, i els mandats francesos a Síria i el Líban des de 1920 a 1946 van ser nomenats els estats de Llevant.[2][1] El terme va arribar a ésser comú entre els arqueòlegs de l'època per referir-se a moltes excavacions, per exemple Ebla, Cadeix i Ugarit. Atès que aquests llocs no es podien classificar com a mesopotàmics, nord-africans o àrabs, van començar a ésser nomenats llevantins.[14]

Mediterrània oriental[modifica]

Mediterrània oriental és un terme que denota les terres o estats geogràficament a l'est, o prop de l'est de la mar Mediterrània, o amb afinitats culturals a aquesta regió. La Mediterrània Oriental inclou Xipre, Síria el Líban, Palestina, Israel i Jordània.[15][16][17] El terme mediterrani deriva de la paraula llatina mediterraneus, que significa "en el mig de la terra" o "entre terres". Això és degut a la posició intermèdia del mar entre els continents de l'Àfrica i Europa.[18]

Llevant[modifica]

Llevant és un terme utilitzat avui pels arqueòlegs i els historiadors per referir-se a la prehistòria i a la història antiga i medieval de la regió. El terme també s'utilitza de tant en tant per referir-se a esdeveniments moderns o contemporanis, a la gent i a estats, o a parts dels estats de la mateixa regió, Israel, Jordània, el Líban, Síria i els Territoris Palestins. Diversos investigadors inclouen l'illa de Xipre en estudis llevantins, l'Institut d'Arqueologia de l'UCL, [19] ha datat la connexió entre Xipre i el Llevant continental a començaments de la Edat del Ferro. Els arqueòlegs que cerquen una orientació neutral que no sigui ni bíblica ni nacional han usat termes com la «arqueologia llevantina» i la «arqueologia del sud de Llevant».[19][20]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Encarta 2009, "Levant"
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Gagarin, 2009, p. 247.
  3. Douglas Harper, Online Etymology Dictionary. «Levant». Dictionary.com. [Consulta: 27 juliol 2012].
  4. Oxford Dictionaries 2015
  5. Balme, Maurice; Morwood, James. «Chapter 36». A: Oxford Latin Course Part III. 2nd, p. 19. 
  6. Sir Alan Gardiner, Egypt of the Pharaohs, Clarendon Press, Oxford (1961) 1964 pp. 131, 199, 285, n.1.
  7. Article "AL-SHĀM" by C.E. Bosworth, Encyclopaedia of Islam, Volume 9 (1997), page 261. See also Name of Syria.
  8. Salibi, K. S.. A House of Many Mansions: The History of Lebanon Reconsidered. I.B.Tauris, 2003. ISBN 978-1-86064-912-7. 
  9. Teixidor, Javier. The Pagan God: Popular Religion in the Greco-Roman Near East. Princeton University Press, 2015, p. 27. ISBN 9781400871391 [Consulta: 14 agost 2017]. 
  10. Beattie, Andrew; Pepper, Timothy. The Rough Guide to Syria. Rough Guides, 2001, p. 290. ISBN 9781858287188 [Consulta: 14 agost 2017]. 
  11. Dirven, Lucinda. The Palmyrenes of Dura-Europos: A Study of Religious Interaction in Roman Syria. BRILL, 1999, p. 76. ISBN 978-90-04-11589-7 [Consulta: 17 juliol 2012]. 
  12. J.F. Healey. The Religion of the Nabataeans: A Conspectus. BRILL, 2001, p. 126. ISBN 9789004301481 [Consulta: 14 agost 2017]. 
  13. Johnson, Paul. Civilizations of the Holy Land (en anglès). Weidenfeld and Nicolson, 1979, p. 202 [Consulta: 25 desembre 2017]. 
  14. «Journal of Levantine Studies». The Van Leer Jerusalem Institute. [Consulta: 30 gener 2014].
  15. Lands Of The Eastern Mediterranean Map By National Geographic Arxivat 2011-07-14 a Wayback Machine.
  16. The Eastern Mediterranean in the Late Bronze Age Arxivat 2010-06-20 a Wayback Machine.
  17. The Eastern Mediterranean 1600-1200 BC Arxivat 2011-06-28 a Wayback Machine.
  18. entry μεσόγαιος Arxivat 2009-12-02 a Wayback Machine. at Liddell & Scott
  19. Dever, William G. "Syro-Palestinian and Biblical Archaeology", pp. 1244-1253.
  20. Sharon, Ilan "Biblical archaeology" in Encyclopedia of Archaeology Elsevier.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]