Punt cardinal

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Nord-est)
Punts cardinals
Nord-est
Sud-est
Sud-oest
Nord-oest
Brúixola

Els punts cardinals són un sistema de referència cartesià per a representar l'orientació en un mapa.

Hom anomena punts cardinals les quatre[1] direccions o punts principals de la brúixola que al seu torn se subdivideixen mitjançant bisectrius, generant quatre punts més. L'esquema obtingut es coneix com a Rosa dels vents, usada en navegació des de temps ancestrals. Aquesta cobreix les 8, 16 o 32 direccions esquematitzades del moviment en dues dimensions.

Al llarg de la història, les distintes cultures han assignat distints valors i símbols a cada direcció.

Quatre punts[modifica]

Nord (dalt), Sud (baix), Oest (esquerra o occident) i Est (dreta o orient) amb quatre angles de noranta graus:

Vuit punts[modifica]

Rosa dels vents amb vuit angles de 45 graus. En sentit de les agulles del rellotge els punts són:

  • Nord (N)
  • Nord-est (NE)
  • Est (E)
  • Sud-est (SE)
  • Sud (S)
  • Sud-oest (SO)
  • Oest (O)
  • Nord-oest (NO)

Setze punts[modifica]

Rosa dels vents de setze punts

Rosa dels vents amb setze angles de 22,5 graus. En sentit horari els punts són:

  • Nord (N)
  • Nord-nord-est (NNE)
  • Nord-est (NE)
  • Est-nord-est (ENE)
  • Est (E)
  • Est-sud-est (ESE)
  • Sud-est (SE)
  • Sud-sud-est (SSE)
  • Sud (S)
  • Sud-sud-oest (SSO)
  • Sud-oest (SO)
  • Oest-sud-oest (OSO)
  • Oest (O)
  • Oest-nord-oest (ONO)
  • Nord-oest (NO)
  • Nord-nord-oest (NNO)

Vents i punts cardinals[modifica]

Els antics grecs consideraven quatre vents principals : Bòreas, Notos, Euros i Zèfir, que coincideixen amb els punts cardinals, però n'hi havia altres de secundaris, de menys anomenada, com Argest, el del nord-est.[2]

Teofrast escrigué un tractat sobre els vents: περὶ ἀνέυων (Peri aneuon", Sobre el vent.[3]

La Torre dels vents és un exemple històric de la importància donada als vents i als punts cardinals.[4][5][6][7]

Història de la rosa dels vents a la cartografia[modifica]

Rosa dels vents de l'Atles Català, atribuït a Cresques Abraham i datat al voltant de 1375. La primera rosa dels vents documentada de la història.
Ramon Muntaner i els vents

Els vaixells de guerra navegaven amb rems i veles. La navegació de vela era molt important. A l'obra de Muntaner hi ha algunes referències precises sobre els vents i els rumbs.

« ... aquesta és rahó: car ells havien lo vent de Lebeig tant complit ques podien a orçar per lur viatge affer. E nos no podiem sobrepujar al vent, peró com erem puix baix que ells no eren... »
— Capítol VIII
[8]
« ... E tantost com lo senyor rei d'Aragó fou en terra les galeres van batre de rems, e a aquell punt que elles bateren de rems l'estol del rei Carles no havia passada la coha de la Volp, e les XXII galees pensaren d'arribar, e faeren vela, que el vent era a l'osta, e a rems e a veles pensaren d'anar vers l'estol del rei Carles... »
— Capítol LXVII
[9]
« Et con lo senyor rey fo a la Font de l'Or et veé la meraveyla de tantes veles qui venien ab lo vent a la boyra, que era meraveylós... »
— Capítol LXVIII
[10]
« ... Que us dire? Qu’entre aquell dia e la nuyt e l'endemà ells foren en la mar de Cap de Creus, en tro a XXV milles en mar sobre el Cap : e com lo sol fo post, ab les veles acostarensen a terra, e feren la via de Cadaqués, quel ventijol era defora al exaloquet : si que a hora de bona paraula foren a dos illes prop de Cadaqués ... »
— Capítol CXXX
[11]

Els punts cardinals han estat. des de sempre, associats als vents. L'origen de la rosa dels vents es troba en la Cartografia portolana, ja que un dels elements centrals d'aquesta cartografia és la xarxa de vents, que en un primer moment resulta de la intersecció dels setze rumbs o -més endavant- dels trenta-dos rumbs sobre un punt del mapa. Habitualment una carta portolana tenia setze d'aquestes interseccions, cada una de les quals és una rosa dels vents implícita. Així mateix quan les brúixoles passaren de ser un tros de pedra imant surant sobre un líquid a disposar d'un mecanisme de pern fix, a mitjan segle xiv, calia que incorporessin algun element dibuixat sobre el fons per facilitar el correcte posicionament de les cartes nàutiques, que -si més no- a finals d'aquell segle ja devien tenir unes característiques relativament similars a les actuals..

Però el primer que feu servir en un mapa un estel de vuit puntes amb la intenció d'assenyalar un punt cardinal fou Angelí Dolcet, les tres obres que se li atribueixen (1330-1339) porten una estel de puntes iguals situades al nord de les seves cartes portolanes, símbol que s'oposa a altres d'iconografia diferent situats al ponent, al migjorn i al llevant dels seus mapes. És de destacar que en el mapa de la Col·lecció Corsini Florència l'estel és situat cap a l'interior de mapa i inserit en una xarxa de vents, amb la qual cosa de cada punta en surt una línia de rumb dirigida a cada un dels punts cardinals. En qualsevol cas, aquest disseny general representava l'estel polar i era el signe distintiu del nord magnètic.

No és, però, fins a l'Atles català en què la rosa dels vents adquireix totes les característiques modernes:

  • És un signe independent de qualsevol altre element iconogràfic.
  • Adquireix una posició visualment rellevant en el mapa, per la qual cosa és desplaçada a l'oest en lloc d'estar situada al nord.
  • És l'únic element ornamental destinat a indicar l'orientació o els vents.
  • En cada punta s'assenyala el nom del vent a què correspon.
  • Disposa de tres subdivisions menors entre cada punta, que sumades a les principals fan un total de trenta-dues direccions, pròpies de les brúixoles de pern fix.
  • La punta que indica el nord té una forma diferent de les altres, molt pròxima a la flor de lis, dibuix que s'acabarà imposant i que probablement és una deformació d'aquest disseny inicial..

El fet que els noms dels vents apareguin en italià ha fet suposar que reprodueix un model anterior extern al taller dels Cresques, potser elaborat pel mateix Dolcet; però les característiques tècniques fan més probable que es tracti de la reproducció del dibuix interior de les brúixoles que fabricaven els Cresques, i Mallorca és l'únic lloc on els cartògrafs fabriquen brúixoles.

Però les innovacions dels Cresques no seran incorporades plenament pels altres cartògrafs, tot i que aviat es dibuixen roses de brúixola. Però fins a la segona meitat del segle xv la seva posició física segueix el model fixat per Dolcet, com a element que simbolitza únicament el nord.

Posteriorment, sobretot al segle xvi, les roses dels vents són indicatives del valor ornamental del mapa i resulta habitual que en aquests se n'hi dibuixin amb una gran abundància, fins al punt que en alguns se n'hi poden arribar a trobar fins a setze, de diferents tipus i mides.

La rosa dels vents, al costat de l'escala gràfica, són els únics elements de la cartografia portolana que han resistit el pas del temps i encara s'utilitzen actualment.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Punt cardinal
  1. «punt cardinal». GEC. [Consulta: 2 octubre 2020].
  2. Mayhew, R. Theophrastus of Eresus: On Winds. Brill, 2017, p. 103. ISBN 978-90-04-35183-7 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  3. Theophrastus of Eresus on winds and on weather signs.
  4. Kienast, H.J.. The Tower of the Winds in Athens. Archaeological Receipts Fund, 2008. ISBN 978-960-214-614-9 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  5. Pelet, A. La Tour des vents à Athènes, par Auguste Pelet ... (en francès). Clavel-Ballivet, 1861 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  6. Le Magasin pittoresque, 1851, p. 185 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  7. Pelet, A. Description des monuments grecs et romains exécutés en liège (en francès), 1876, p. 3 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  8. Mallol, M.T.F.. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 332. ISBN 978-84-7283-670-9 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  9. Muntaner, R.; de Bofarull y de Brocá, A. Crónica catalana de Ramón Muntaner: texto original ... (en castellà). J. Jepús, 1860, p. 115 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  10. Muntaner, R.; Catalans, I.E.; Filològica, S. La Crònica de Ramon Muntaner : edició i estudi: (pròleg - capítol 146) / Josep Antoni Aguilar Àvila. Institut d'Estudis Catalans, Secció Filològica, 2015, p. 367. ISBN 978-84-9965-265-8 [Consulta: 20 agost 2021]. 
  11. Muntaner, R.; Lanz, K.F.W.. Chronica. Literarischer Verein, 1844, p. 241 [Consulta: 20 agost 2021].