Noves rimades

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Les noves rimades és un estrofisme i un gènere literari molt popular a Catalunya del segle XII a XV.[1] Es tracta d'un gènere de poesia narrativa, és a dir, no és poesia lírica per expressar sentiments, sinó una manera d'explicar històries abans que la prosa. El seu estrofisme conté un nombre il·limitat de versos octosíl·labs que rimen en apariats.

A un primer moment la narrativa es feia en vers però en versos més llargs, normalment alexandrins, així en francès sorgeixen Le roman d'Enéas o Le roman de Thèbes i en castellà la cuaderna vía. En català aquest vers llarg narratiu no va existir i es va agafar directament les noves rimades que havien estat fetes servir en francès per Chrétien de Troyes en les seves novel·les de tema artúric i Maria de França en els Lais, també amb temes d'allò que se n'ha anomenat la Matèria de Bretanya. Així en català tindrem moltes obres escrites en aquest estrofisme: La faula de Guillem de Torroella, el Llibre de Fortuna e Prudència de Bernat Metge, ambdós de tema al·legòric. També altres peces anònimes (i com les anteriors del segle XIV): el Salut d'Amor, el Conte d'amor i el Frare de Joy e Sor de Plaser. Tot i ser un gènere narratiu com que estava escrit en vers l'aparició de provençalismes hi és ben present.

Referències[modifica]

  1. «noves rimades». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.