Nur ad-Din al-Bitruji

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaNur ad-Din al-Bitruji
Nom original (ar) أبو إسحاق نور الدين البطروجي الإشبيلي
Biografia
Naixement segle XII (Gregorià)
Marroc
Mort c. 1204 (Gregorià)
Religió Islam
Activitat
Camp de treball Astronomia
Ocupació Astrònom i astròleg
Professors Ibn Tufayl
Modifica les dades a Wikidata

Nur ad-Din al-Bitruji (en àrab, أبو إسحاق نور الدين البطروجي الإشبيلي ; també escrit Abū Ishāq Nūr al-Dīn al-Bitrūyī, Nur al-Din Ibn Ishaq Al-Betrugi, Abu Ishâk ibn al-Bitrogi i al Bidrudschi; conegut a Occident pel nom llatinitzat d'Alpetragius, Alpetragio, El Petruchí o al-Bitruji,) (c. 1185-1192[1] - c. 1204[2]) era un astrònom i un cadi al-andalusí.[3][4]

Al-Biṭruji va ser el primer astrònom que va presentar un model astronòmic no-ptolemaic com una alternativa als models de Ptolemeu, amb els planetes suportats per esferes geocèntriques. Un altre aspecte original del seu sistema era que va proposar una causa física dels moviments celestes.[4]

Vida[modifica]

Gairebé no se sap res de la seva vida, tret que probablement el seu nom es derivi de Los Pedroches (al-Biṭrawsh), una regió propera a Còrdova,[4] encara que no es pot afirmar que fos el seu lloc de naixement; part dels historiadors situaven en el passat el seu origen bé com sevillà o bé com nascut en el territori del Marroc.[5]

Va ser deixeble d'Ibn Tufayl (أبو بكر محمد بن عبد الملك بن محمد بن طفيل القيسي الأندلسي ; Abubacer)[6] i va ser un contemporani d'Averrois (أبو الوليد محمد بن احمد بن رشد).

Model planetari[modifica]

Al-Bitruji va proposar una teoria sobre el moviment planetari en la qual desitjava evitar els epicicles i els excèntrics,[7] i explicar els fenòmens peculiars de les estrelles errants, combinant rotacions d'esferes homocèntriques. Aquesta va ser una modificació del sistema de moviment planetari proposat pels seus predecessors, Ibn Bajjah (أبو علي الحسين بن عبد الله بن الحسن بن علي بن سينا ; Avicena) i Ibn Tufayl (Abubacer). No va aconseguir substituir el model planetari de Ptolemeu,[8] ja que les prediccions numèriques de les posicions planetàries en la seva configuració eren menys precises que les del model Ptolemaic, a causa de la dificultat d'assignar el model d'epicicles de Ptolemeu a les esferes concèntriques d'Aristòtil.

Es va suggerir sobre la base de les traduccions llatines que el seu sistema és una actualització i reformulació de la d'Èudox de Cnidos combinada amb el moviment d'estrelles fixes desenvolupada per Az-Zarqalí (إبراهيم بن يحيى الزرقالي ; Azarchel). No obstant això, no se sap si els cosmòlegs al-andalusos van tenir accés o coneixement de les obres d'Èudox.[4]

Un dels aspectes originals del sistema d'Al-Bitruji és la seva proposta d'una causa física de moviments celestes. Combina la idea d' «impetus» (proposada per Joan Filopò) i el concepte de «shawq» (desig), d'Abu-l-Barakat (أبو البركات هبة الله بن ملكا البغدادي), per explicar com l'energia es transfereix d'un primer motor situat a la 9a esfera a altres àmbits, explicant les velocitats variables de les altres esferes i els diferents moviments. Contradiu la idea aristotèlica que hi ha un tipus específic de dinàmica per a cada món, aplicant la mateixa dinàmica sublunar i als mons celestes.[4]

Obra[modifica]

Al-Bitruji va escriure Kitāb al-Hay'ah (كتاب الهيئة ; El llibre d'astronomia/cosmologia teòrica), que va presentar crítiques a l'Almagest de Claudi Ptolemeu des d'un punt de vista físic. Va ser conegut a Europa entre els segles xiii i xvi, i va ser considerat com una alternativa vàlida a l'Almagest de Ptolemeu en cercles escolàstics.[4]

Aquesta obra va ser traduïda al llatí per Michael Scot en 1217 com De motibus celorum (impresa per primera vegada a Viena el 1531).[9] Una traducció hebrea de Moisès ibn Tibbon es va fer el 1259.[4]

També hi ha un tractat anònim sobre marees (Escorial MS 1636, datat de 1192) que conté materials aparentment presos d'al-Bitruji.

Eponínima[modifica]

El cràter lunar Alpetragius porta el seu nom.

Referènciess[modifica]

  1. Lirola Delgado, 2006, p. 38.
  2. Moreno Garrido, 2009, p. 14.
  3. Vernet, J. «al-Biṭrūd̲j̲ī» (en anglès).
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Samsó, 2007.
  5. Sánchez Pérez; Pérez Gómez, 1921, p. 45-47.
  6. Beas Portillo, 1996, p. 94.
  7. Bernard R. Goldstein (March 1972). "Theory and Observation in Medieval Astronomy", Isis 63 (1), p. 39-47 [41].
  8. Ptolemaic Astronomy, Islamic Planetary Theory, and Copernicus's Debt to the Maragha School, Science and Its Times, Thomson Gale.
  9. Pederson, Olaf. David Lindberg. Science in the Middle Ages (en anglès). Chicago: Chicago University Press, 1978, p. 321. 

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]