Ocells estèpics

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Dibuix d'una alosa becuda, ara extint a Catalunya.

Els ocells estèpics, a vegades també anomenats ocells esteparis o ocells d'estepa, són ocells que viuen a hàbitats estèpics (estepa natural) o pseudoestèpics (zona d'agricultura cerealista) de clima semiàrid continental. A casa nostra, es troben principalment a les planes cerealistes de l'agricultura de secà.[1]

Introducció. L'estepa cerealista[modifica | modifica el codi]

Quan parlem d'ocells estèpics a casa nostra, ens estem referint a tot un conjunt d'espècies adaptades a viure en les zones cerealistes de secà que hi ha, fonamentalment, a les terres de Ponent. Terres eixutes, que abans eren molt extenses, amb condicions climàtiques molt dures, on pràcticament no hi ha transició entre les fortes calors estiuenques i les gelades de l'hivern. Cal, però abans de comentar els diferents ocells que viuen en aquests ambients, parlar del que hom entén com a estepa.

Per a la majoria de la gent, les estepes són grans extensions de terreny obertes i sense arbres, amb relleu suau i una vegetació baixa (herbes i matolls). Si bé això és pràcticament així, cal anar molt lluny, cap Euràsia o els Estats Units, per trobar autèntiques estepa. La famosa <<pradera americana>>, un enorme mar d'herba format pel que els botànics anomenen comunitat vegetal terminal o comunitat <<climax>>, és el que constitueix la veritable estepa. Són medis on unes determinades condicions del sòl i del clima han donat lloc a l'existència, a través d'un llarg procés evolutiu, d'unes plantes perfectament adaptades i que romandran inalterables mentre no es produeixin profundes transformacions climàtiques o l'acció de l'home modifiqui aquestes condicions.

A Catalunya, el procés evolutiu que ha donat lloc a les nostres mal anomenades estepes ha estat prou diferent. Gairebé totes les terres de Ponent, ocupades actualment per grans extensions de conreus cerealistes de secà, o bé per fruiters o altres tipus de regadiu, havien estat molts anys enrere cobertes per extensos alzinars, l'igual que en una gran part de la península Ibèrica on hi ha zones de característiques similars. Així ho va poder comprovar el famós botànic Huguet de Villar, investigant la història de la vegetació espanyola. Les nostres estepes provenen, doncs, de la degradació que han sofert aquests boscos a causa de l'acció de l'home al llarg de milers i milers d'anys.

L'aparició de l'home ramader, domesticant els primers ramats d'animals salvatges, és l'inici de la degradació dels alzinars. El foc va obrir les primeres clarianes del bosc per a fer una vegetació arbustiva, però l'acció continuada del bestiar i l'aparició de l'home agricultor van acabar de <<netejar-les>>. De mica en mica s'anaven degradant. Finalment, la cada vegada més gran desforestació va anar produint canvis en el clima i en el sòl fins a arribar a configurar les nostres actuals estepes de secà. Allà l'home no va exercir una acció tan forta, van restar petits nuclis d'alzinars amb una vegetació formada per arbusts llenyosos ( romaní, farigola, etc..)

A Catalunya, aquesta mena d'ambients van romandre així durant molts anys fins que, en el darrer segle, una gran part de les nostres estepes cerealistes de secà del Segrià i l'Urgell van ser transformades en regadius.

Els ocells estèpics[modifica | modifica el codi]

A mesura que les nostres pobres estepes anaven guanyant terreny i es consolidaven, van ser colonitzades pels ocells provinents de les veritables estepes de l'Àsia i l'Àfrica. Amb el temps, es va formar una autèntica comunitat ornítica pròpia i característica d'aquests ambients.

Sisó mascle

Sens dubte, l'espècie més emblemàtica i significativa de les extenses zones cerealistes de secà és el pioc salvatge (Otis tarda). Aquest és l'ocell més gran de tot el continent europeu. Els mascles adults poden arribar a tenir fins a 1 m d'alçada i pesar fins a 16 kg. Això, juntament amb l'espectacular parada nupcial dels mascles, ha fet del pioc, al llarg de molts anys, una peça de caça molt cobdiciada. Malauradament, a casa nostra ja no podem observar aquest veritable gegant alat. Per diverses referències de pagesos i bibliogràfiques sabem que cap a començaments del segle XX era un ocell si més no freqüent a les terres de l'Urgell i el Segrià. La seva cacera i, fonamentalment, la transformació d'extenses zones de secà en regadius van provocar la fugida dels darrers exemplars cap a l'Aragó.

Morfològicament molt semblant al pioc salvatge, però més petit, tan sols arriba als 43 cm d'alçada, el sisó o trèbol (Tetrax tetrax) és, potser, l'ocell més significatiu de les grans extensions cerealistes de secà del Segrià, l'Urgell, la Segarra i part de la Noguera. El seu comportament és esquerp i amagadís, però davant d'una situació de perill s'envolen ràpidament, cosa que provoca un xiulet característic. Durant el mes d'abril, els mascles situats generalment en els marges que separen els camps, emeten un típic <<rec>> curt i sec, tot inflant el coll, blanc i negre, que es pot sentir des d'una considerable distància.

Potser les dues espècies que millor han sabut adaptar-se a aquests medis eixuts i aspres són la ganga (Pterocles alchata) i la xurra (Pterocles orientalis). El seu aspecte, a terra, recorda al d'una perdiu, però el seu vol ràpid s'assembla al dels coloms. Dotades d'un plomatge críptic, amb un comportament silenciós i discret, resulta pràcticament impossible poder-les descobrir aturades a terra, mentre que és més normal poder observar-les quan volen proferint els seus característics reclams, un <<gar-gar-gar>> les gangues, i un <<txurr-txurr>> profund les xurres, que els ha donat el nom. Ambdues espècies tenen unes plaques gruixudes ls peus i al ventre que el permet estar-se sobre terra fins i tot a temperatures superiors als 60 °C. una altra de les seves peculiaritats és la capacitat que tenen per a emmagatzemar aigua dins les plomes del pit per donar beure als seus pollets.

A més d'aquestes espècies, cal esmentar tot un seguit de petits moixons que, si bé podríem dir que no resulten tan espectaculars, estan també perfectament adaptats als ambients estèpics. Aquí tenim la calàndria (Melanocorypha calandra), la cogullada vulgar (Galerida cristata) i la cogullada fosca (Galerida theklae) i la terrerola vulgar o calandreta (Calandrella brachydactyla) i la terrerola rogenca (Calandrella rufescens).

Tots aquests ocells, grans i petits, podríem dir que són els autèntics fills de les estepes. Aquest és, en definitiva, el seu hàbitat. Qualsevol transformació o alteració que s'hi produeixi pot significar la desaparició de tots ells.

Dibuix de la xurra, mascle (segon pla) i femella (primer pla).

Ja hem esmentat abans com, intercalades entre els camps, resten en molts indrets petites bosquines d'alzines, zones amb arbusts o amb mates llenyoses baixes. Això ha fet que nombroses espècies que no són típicament estèpiques puguin aprofitar-se dels camps de cereals alhora que els utilitzen com a refugi o lloc on niar. Aquest és el cas de la brava perdiu roja (Alectoris rufa), de la tórtora (Streptopelia turtur rufescens), dels tudons (Columba palumbus) o dels cridaners torlits o samarlics (Burhinus oedicnemus).

Quan les mates llenyoses baixes tenen una extensió considerable i el terreny és pla, fet que a Catalunya tan sols es dóna a l'aeròdrom d'Alfés a Lleida, fins al 2006, s'hi trobava l'escassa alosa becuda (Chersophilus duponti). Si entre els camps hi ha algunes plantacions o bosquines d'ametllers també s'hi pot trobar la trenca (Lanius minor).

Situació dels ocells estèpics a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Com ja s'ha esmentat més amunt, el pioc salvatge es troba ja extingit actualment a casa nostra com a reproductor. Únicament i accidentalment, es poden observar petits grups que s'endinsen en els darrers secans d'una certa extensió encara existents al Segrià.

Una altra gruïforme, el sisó, si bé és un ocell sedentari que roman a Catalunya tot l'any, realitza petits desplaçaments. Es reprodueix a les comarques del Segrià, la Noguera i la Segarra, mentre que a l'hivern forma grups més o menys nombrosos que es concentren a les comarques del Segrià, l'Urgell, l'Empordà i en certs indrets de les comarques tarragonines.

La ganga, un pteroclídid del gènere dels Pterocles, resta actualment localitzada a la comarca del Segrià on, en un sector de poc més de 100 ha., hi ha una població de poc més de 100 parelles. L'altre pteroclídid del gènere dels Pterocles, la xurra, es troba pràcticament extingit com a reproductor, tan sols queden algun exemplars aïllats en certs indrets del Segrià i la Noguera on encara hi ha alguns erms i guarets. Aquestes dues espècies, íntimament lligades a les estepes cerealistes, han sofert una forta regressió com a conseqüència de les transformacions dels secans en regadius i a la intensificació de les pràctiques agrícoles que han fet desaparèixer els erms i guarets.

El torlit o samarlic és un ocell caradriforme d'ambients estèpics que es troba àmpliament distribuïda per les comarques del sud de Lleida, com també a l'Empordà, la Cerdanya i en certs indrets de les comarques de Tarragona.

Dins dels passeriformes mereixen especial atenció l'alosa becuda i la trenca. La primera, a Catalunya, es localitzava únicament a la timoneda de l'aeròdrom d'Alfés, on s'havien censat poc més de 40 parelles reproductores els anys 80, però que van patir una forta davallada entre aleshores i el 2006, any de la seva extinció del nostre país. La segona és un moixó o petit ocell que, tal com hem dit abans, requereix per reproduir-se un hàbitat molt concret. A la península Ibèrica és un ocell migrador que tan sols es reprodueix en 3 nuclis situats a la comarca del Segrià. La seva població es calcula en tan sols unes 20 parelles, encara té fluctuacions anuals importants. La resta de passeriformes esmentats, a més de tenir una distribució més àmplia, s'adapten millor als conreus extensius de secà

Dins de les espècies cinegètiques, la perdiu roja és, sens dubte, la més important, malgrat que durant els darrers anys ha sofert una notable davallada. Les caues de l'hàbitat cerealista produït per la utilització de varietats de cereals primerenques que malmeten els nius, els tractaments amb productes fitosanitaris i l'eliminació de marges i bosquines (ecotons).

La trenca té als secans catalans un dels únics sectors de cria de la Península.

D'altra banda, cal tenir també en compte les repoblacions cinegètiques realitzades de manera inadequada, sense cap control sanitari, com també, moltes vegades, l'excessiva pressió cinegètica.

la tórtora és una espècie migradora que arriba a casa nostra cap a finals d'abril. En els darrers anys ha sofert també una forta davallada, sembla que com a conseqüència d'alguns plaguicides i a la caça dins les seves zones d'hivernada, a l'Àfrica.

Conservació[modifica | modifica el codi]

La Generalitat de Catalunya, per mitjà de la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals, declara el pioc salvatge, el sisó, la calàndria i la trenca com a espècies protegides de la fauna salvatge autòctona, Se'n prohibeix, doncs, la cacera, la captura, la tinença, i també el tràfic, el comerç, la venda, la importació, l'exportació i l'exhibició pública, tant de les espècies adultes, vives o dissecades, com dels ous i les cries i de totes les subespècies i tàxons inferiors, independentment de la seva procedència. També es prohibeix la venda de les parts o els productes obtinguts a partir d'aquestes espècies.

D'acord amb la particular situació de cada espècie, aquesta Llei de protecció dels animals estableix unes categories, de la A a la D, segons sigui més o menys precària la seva situació. Així, el 1988, sempre d'acord amb l'esmentada Llei, a la categoria A, s'hi trobava el pioc salvatge, el que estava en estat més precari. Eren dues les espècies pertanyents a la categoria B, la ganga i la xurra, aquesta darrera en gran perill d'extinció a Catalunya. Tres més, el samarlic o torlit, el sisó i l'alosa becuda es trobaven dins la categoria C, però aquesta última ja està extint a Catalunya, a 2011, d'ençà 4 o 5 anys.[2] Finalment, les espècies restants, les terreroles, les cogullades, la calàndria i la trenca, es trobaven dins la categoria D.

Segons l'esmentada Llei, els instruments de planejament territorial i urbanístic han d'assegurar la preservació, el manteniment i la recuperació dels biòtops i dels hàbitats d'aquestes espècies. En aquest sentit, el primer pas que es va adoptar per a la protecció de les espècies de fauna estèpica va ser la declaració de la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons (Decret 123/1987, de 12 de març). Mitjançant aquesta norma legal, establerta amb la finalitat de protegir una zona d'hàbitat estèpic d'extensió considerable, es pretén garantir la supervivència de les darrers poblacions d'ocells estèpics de Catalunya.

Aquest espai natural protegit, de superfície un xic superior a les 1.000 ha, està situat al nord-oest de la comarca de les Garrigues. En aquest espai no es permet modificar l'ús del sòl que es realitza actualment i s'han de mantenir intactes les zones de brolles i garrigues existents com també les superfícies destinades a conreu, les quals poden aprofitar-se exclusivament com a terrenys de secà, mitjançant el sistema de guaret.

La Reserva Natural Parcial de Mas de Melons acull actualment una gran part de l'únic nucli reproductor de gangues que hi ha a Catalunya, i és una peça indispensable dins l'hàbitat estèpic on es manté aquesta rara espècie. Són també importants les poblacions de sisons, samarlics, calàndries i terreroles existents dins dels límits de la Reserva Natural.

Posteriorment, per ordre del Conseller d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de 31 de juliol de 1990, es va declarar la Reserva Natural de Fauna salvatge de la timoneda d'Alfés, i d'aquesta manera s'havia de protegir un altre dels espais naturals de més importància per a salvaguarda de les espècies estèpiques a Catalunya. El 2006 es va incloure com a ZEPA dins la Xarxa Natura 2000. Tot i així, aquest espai està essent sotmès a usos incompatibles amb la conservació dels seus valors naturals, com ara la d'aeròdrom amb més i més tràfic i amb intervencions sobre l'espai (asfaltat, sega, especialment en època de cria, etc.). Per tant, està en un estat d'amenaça real de desaparició com a hàbitat d'ocells estèpics, l'alosa becuda essent la primera víctima (és considerada extinta del territori, precisament des del 2006).[3][4][2]

La timoneda d'Alfés constitueix un hàbitat molt singular de característiques semidesèrtiques, en el qual es reproduïa, entre moltes altres espècies, l'alosa becuda, ocell que, tal com ja s'ha esmentat, aquí tenia l'únic indret on s'havia comprovat la seva reproducció a Catalunya, però que el 2004 ja es considerava "En Perill Crític" a Catalunya Sud i "En Perill" a tot l'Estat Espanyol,[5] i des del 2006, ja es considerava extinta del territori en qüestió i de tot Catalunya. Això no vol dir que no es podria recuperar l'espai amb una política assenyada, però ara per ara, poca cosa s'està fent en aquesta direcció. "La Direcció General de Biodiversitat creu poc possible la recuperació de l'ocell a Alfés, perquè la zona està ubicada en una zona aïllada d'altres de la Península on encara habiten aquestes aus."[2][6] L'any 2010, s'ha endegat un "Pla de Gestió i Pla Especial dels Espais Naturals Protegits de la Plana de Lleida", on es considera només la possibilitat de fer un "Estudi de la viabilitat d’una eventual reintroducció de l’alosa becuda a la timoneda d’Alfés".[7] Al mateix temps, però, s'ha inclòs l'espai de nou en el Pla d'aeroports de Catalunya 2007-2012.[8]


Aquesta Reserva de fauna salvatge té una extensió d'unes 100 ha i està situada a la comarca del Segrià, a pocs quilòmetres de la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons. Habitaven dins dels seus límits, a més de l'alosa becuda, espècies com la ganga, la calàndria, el sisó, la terrerola vulgar i la trenca entre altres.

Les mesures de protecció que s'havien establert en aquesta Reserva de fauna salvatge es concretaven en la prohibició dels aprofitaments cinegètics i agrícoles, i també els moviments de terres, l'eliminació o modificació de la vegetació i l'abocament de deixalles o qualsevol activitat que comportés una alteració de l'hàbitat. A més, i per tal de no interferir en els processos de reproducció de les espècies objecte de protecció, els aprofitaments ramaders, és a dir el pasturatge, hi són prohibits entre l'1 de febrer i el 15 de juliol de cada any. Fora d'aquestes dates és perfectament compatible i fins i tot recomanable el pasturatge oví.

Tot i així, com hem mencionat a dalt, aquest espai està essent sotmès a usos incompatibles amb la conservació dels seus valors naturals, com ara la d'aeròdrom amb més i més tràfic i amb intervencions sobre l'espai (asfaltat, sega, especialment en època de cria, etc.) i com a espai militar (aeròdrom militar, maniobres a terra). Per tant, està en un estat d'amenaça real de desaparició com a hàbitat d'ocells estèpics, l'alosa becuda essent la primera víctima (és considerada extinta del territori des del 2006).[3][2][3][9]

Unes consideracions finals[modifica | modifica el codi]

La lluita per a la conservació dels ocells estèpics, l'hem de considerar dins del context general de la lluita per al manteniment del nostre patrimoni ecològic. El despertar de la nostra consciència ecològica col·lectiva és un fet relativament recent, encara que ancorat en les arrels del passat. És cert que la consciència popular sobre aquestes qüestions s'ha incrementat molt en els últims temps, però encara ara, malauradament, continua essent massa minoritària.

No voldríem arribar tard, i no voldríem haver de limitar-nos a lamentar la desaparició de més espècies autòctones del nostre país, com és el cas del pioc salvatge, esmentat als paràgrafs que acabeu de llegir, extint a Catalunya des dels anys 70[10] (o els anys 90 d'acord amb La Malla.cat)[11] i de l'alosa becuda, i com podria ser-ho el de tantes altres espècies que es troben en perill d'extinció. Per això convé provocar la reflexió sobre aquests temes, de cara a promoure l'opinió pública favorable a la sensibilització general, a l'educació ambiental i al convenciment que defensant nosaltres mateixos, la nostra mateixa societat, podem assolir una millor qualitat de vida per a ara i per al futur.

De tant en tant, convé recordar allò que, amb una extraordinària saviesa natural, digué el cap amerindi Seath'tl (o Seattle) a mitjan segle XIX:

« <<La terra no pertany a l'home, és l'home qui pertany a la terra.>> »

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "Els ocells dels ecosistemes esteparis a Catalunya", de Santi Mañosa i Gerard Bota, a L'Atzavara. Ecosistemes de Catalunya, número 14, 2006, p. 35, "Introducció".
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 L'Alosa becuda, fitxa a Valors naturals dels secans de la Plana de Lleida, vegeu les pestanyes "dades d'interès" i "distribució".
  3. 3,0 3,1 3,2 "Salvem la timoneda d'Alfés", reportatge sobre la Timoneda d'Alfés, descripció, valors naturals, història política i natural i una cronologia dels fets més recents, a la pàgina d'IPCENA.
  4. "Alfés o la història d'una extinció anunciada, o el tret de sortida cap la destrucció del patrimoni natural a Catalunya", Joan Estrada Bonell, biòleg, coordinador de l’Atles dels Ocells Nidificants de Catalunya 1999-2002, article del 2003(?), pàgina de l'associació EGRELL (Institució per a l'Estudi, Gestió i Recuperació dels Ecosistemes Lleidatans).
  5. "Els ocells dels ecosistemes esteparis a Catalunya", de Santi Mañosa i Gerard Bota, a L'Atzavara. Ecosistemes de Catalunya, número 14, 2006, p. 43: "Alosa becuda".
  6. "No queden exemplars d'alosa becuda a Catalunya", 324.cat, 20 de novembre del 2006.
  7. "Pla de Gestió i Pla Especial dels Espais Naturals Protegits de la Plana de Lleida", Punt 1.1.1.11./1: possible "Estudi de la viabilitat d’una eventual reintroducció de l’alosa becuda a la timoneda d’Alfés".
  8. "La timoneda d'Alfés, de nou en perill", L'Agró negre (DEPANA), número XII, primavera del 2009.
  9. "Nadal diu que s'està treballant perquè Medi Ambient gestioni la timoneda d'Alfés i Política Territorial l'aeròdrom", El Punt/Avui, edició de La Seu d'Urgell, 25 de juny del 2009.
  10. "Els ocells dels ecosistemes esteparis a Catalunya", de Santi Mañosa i Gerard Bota, a L'Atzavara. Ecosistemes de Catalunya, número 14, 2006, p. 46, "La importància biològica...".
  11. "El pioc salvatge és l’ocell de l’any. Extingit a Catalunya i en perill a la resta de la península", La Malla. Les coses tal com són, 3 de març del 2004.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]