Oda a Espanya

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, 1898.

Oda a Espanya és un poema de Joan Maragall escrit el 1898 amb motiu dels desastres colonials d'Espanya de finals del segle XIX.

Context històric[modifica]

La pèrdua colonial de Cuba i Filipines el 1898 posava fi a un consens i a una vertebració d'Espanya que havia estat qüestionat des de Catalunya, però també des de sectors intel·lectuals espanyols que criticaven la visió opressora d'un estat basat en els record dels èxits imperials. Joaquín Costa, Pérez Galdós o Clarín formaven una generació de pensadors que amava a Espanya i detestava l'espanyolisme, que demanava una europeïtzació i l'abandonament d'una visió caciquista de l'estat. En aquesta línia, Costa demanava "desinflar Sagunt, Numància i Lepant" en clara al·lusió a les històries èpiques reivindicades en pro d'una idea d'estat.

Els interessos mercantils de Catalunya a les Antilles havia contingut les ànsies separatistes iniciades a finals del segle XIX. Sense els negocis d'ultramar les tensions autonomistes prenen força amb una irritació contra Madrid a qui culpen del desastre per la seva tossuderia. Els propietaris catalans confien en el catalanisme davant dels governs de la monarquia, un estat castellà, incompetent i antiquat que s'havia deixat arrabassar el mercat colonial.

Amb la pèrdua de les colònies, Espanya perd el seu discurs centralista a favor de les sensibilitats centrífugues i només li restarà l'ús de la força per a mantenir quelcom que no podia per la via de "la grandesa de la pàtria".[1]

El poema[modifica]

Oda a Espanya recitada per Carme Fenoll.

Maragall estava força implicat en els cercles intel·lectuals i culturals del moment i, tot i que no tenia cap vinculació política, va fer servir els seus escrits per a denunciar situacions d'injustícia. Maragall va expressar en aquest poema el seu repudi per l'Espanya oficial, una Espanya subdesenvolupada regida per una oligarquia agrària, oposada al progrés català originat pel catalanisme polític.

Comença fent al·lusió a la insensibilitat de l'Espanya monàrquica i centralista respecte a les diferents nacionalitats i les seves llengües:

Escolta, Espanya -la veu d'un fill
que parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra.
En 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en altra, massa.

Com va fer Joaquín Costa, criticava obertament la visió llorejada i esperpèntica amb què l'Imperi Espanyol mantenia la seva raó d'esser:

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

A les següents estrofes, Maragall fa al·lusió a la sang inútilment vessada que, més enllà de l'obvietat que suposa, és una doble queixa pel fet que molts dels soldats enviats a Cuba provenien de terres catalanes. Reitera la crítica a l'ús dels conceptes gloriosos quan esmenta:

te satisfeies d'honres mortals
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Acaba el poema amb un clam a la desintegració d'Espanya o, si més no, a la pèrdua de la seva identitat tal com l'havia concebuda fins a aquell moment.

On ets, Espanya? - No et veig enlloc.
No sents la meva veu a'tronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

EL 1908, dins del moviment ibèric impulsat per l'autor, va escriure un poema anomenat "Visca Espanya".


El poema apareix editat dins Obras completas de Joan Maragall, Barcelona 1929, pàg.102-103

Referències[modifica]

  1. García de Cortázar, Fernando. España 1900 (en castellà). Silex Ediciones, 1 Maig 2004, p. 15–17. ISBN 9788477371373 [Consulta: 21 novembre 2010]. 

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre Oda a Espanya a Viquitexts, la biblioteca lliure.