Odisseu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'heroi Ulisses. Vegeu-ne altres significats a «Ulisses (novel·la)».
Odisseu (detall d'un conjunt d'escultures del segle II aC)

En la mitologia grega, Odisseu (Odysseus, Ὀδυσσεύς[1]) era un heroi, rei d'Ítaca, conegut pel seu enginy i astúcia. Era fill de Laertes i Anticlea. Els autors coincideixen en el nom del seu pare i de la seva mare, i aquesta és la versió que dóna l'Odissea, però en els seus avantpassats més llunyans hi ha discrepàncies. Per part del seu pare, el seu avi és Arcisi, segons l'Odissea, però Arcisi és tan aviat fill de Zeus i d'Euriòdia com fill de Cèfal o de Cileu, fill del mateix Cèfal. Per la banda materna, l'Odissea diu que el seu avi era Autòlic, i el seu besavi era Hermes. Però una tradició explicava que Anticlea abans de casar-se amb Laertes va ser amant de Sísif, i Odisseu seria fill d'aquest heroi. Hi ha una altra tradició relacionada amb aquesta que explica que el nom d'Odisseu li va ser posat per Sísif, i que voldria dir "odiat per molta gent", tal com ho era ell mateix. En efecte, Οδύσσομαι (odissomai) és un verb que significa "ser odiós".[2]

Odisseu era casat amb Penèlope i era el pare de Telèmac. És l'heroi de l'Odissea de l'escriptor grec Homer i un dels personatges principals de la Ilíada, del mateix autor. En la mitologia romana se'l coneix com a Ulisses.[3]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Una tradició assegura que Odisseu va ser deixeble, igual que tants altres herois grecs, del centaure Quiró. Va viatjar molt. El trobem en companyia del seu avi matern Autòlic, assistint a la muntanya del Parnàs a la cacera d'un porc senglar que el fereix, deixant-li una cicatriu en un genoll, per la qual, molts anys després, hauria de ser reconegut al seu retorn a Ítaca acabada la guerra de Troia i allunyat de la pàtria a causa d'un llarg periple. Va a Messènia per reclamar una compensació pel robatori d'unes ovelles. A Lacedemònia rep d'Ífit, a canvi d'una espasa i una llança, donades com a present d'hospitalitat, l'arc d'Èurit, amb el qual haurà de matar els pretendents. En arribar a l'edat viril, Laertes li lliura el regne amb totes les seves riqueses i Odisseu s'encarrega de reconstruir casa seva. Ric en terres i en bestiar, adquireix fama per la seva hospitalitat i pel seu respecte als déus, especialment a Zeus i Atenea. Va acudir, atret per la bellesa d'Helena, com un pretendent més al palau de Tindàreu però, en adonar-se de les escasses possibilitats que tenia d'aconseguir-la, va decidir demanar a Penélope, filla d'Icari i neboda de Tindàreu. Per a assegurar-se la seva ajuda en aquest propòsit, li va aconsellar que obligués a tots els pretendents d'Helena a jurar que respectarien l'elecció d'ella i que defensarien l'elegit contra qualsevol greuge, evitant així disputes ulteriors que podrien ser funestes per al mateix rei. Tindàreu, en compensació, va obtenir per Odisseu la mà de Penélope. En algunes versions, però, s'assegura que Odisseu va aconseguir a Penélope al vèncer en una cursa pedestre.

Guerra de Troia[modifica | modifica el codi]

Quan es va conèixer el rapte d'Helena per part de Paris, Menelau, el seu espòs, va demanar ajuda contra el raptor. Odisseu, tot i el jurament que havia fet, no estava gaire disposat a anar a la guerra. Poemes posteriors al cicle homèric expliquen que Odisseu s'havia fet passar per boig per no haver de participar en l'expedició. Agamèmnon i Palamedes van anar-lo a buscar, i aquest últim va descobrir l'engany. D'aquí prové l'odi d'Odisseu contra Palamedes. Al veure's descobert, Odisseu va acceptar anar a la guerra, implicant-se en la causa dels Atrides. Va acompanyar a Delfos a Menelau, per tal de consultar l'oracle, i, segons algunes tradicions, va anar amb ell a Troia una primera vegada per reclamar Helena. Va anar a buscar Aquil·les, la presència del qual era imprescindible per al bon èxit de la guerra segons el Destí. Després de cercar-lo molt, el va trobar a Esciros, a la cort del rei Licomedes i amagat al seu harem disfressat de dona. També va anar a Xipre, a la cort de Cínires, com a ambaixador dels Atrides.

Durant la primera expedició a Troia que va acabar amb el desembarcament a Mísia (i que ignoren els poemes homèrics), Odisseu no hi va jugar cap paper, només va interpretar allò que havia dit l'oracle referent a la curació de Tèlef "per l'autor de la ferida". L'oracle es referia a la llança, no a Aquil·les, que era qui l'havia ferit.

Il·líada[modifica | modifica el codi]

Al text del poeta grec Homer, Odisseu participa amb els altres pobles grecs en la conquesta de Troia per rescatar a la bella Helena, dona de Menelau. És a la segona expedició a Troia quan Odisseu juga el seu paper. Segons el "Catàleg de les naus", condueix a Troia un contingent de dotze naus. Forma part del consell de cabdills i es considera un dels més il·lustres. Quan anava cap a Troia va acceptar el desafiament de Filomelides, rei de Lesbos, i el va vèncer i matar. En tradicions posteriors, aquesta lluita es converteix en un assassinat, comès amb l'ajuda de Diomedes, el seu company d'aventures. Quan els herois grecs passaven per Lemnos, Odisseu es va barallar amb Aquil·les. Odisseu lloava la prudència i Aquil·les posava la bravesa per damunt de tot. Agamèmnon, a qui un oracle havia predit que guanyaria la guerra quan els herois grecs es barallessin entre ells, va veure pròxima la victòria. A Lemnos, per consell d'Odisseu, van abandonar Filoctetes.

Durant el setge de Troia, Odisseu sempre es va mostrar molt valent, i un conseller eficaç. En totes les missions on es requeria habilitat oratòria hi trobem Odisseu. A la Ilíada és el responsable de l'ambaixada a Aquil·les quan Agamèmnon es vol reconciliar amb ell. Havia conclòs un armistici amb els troians, va organitzar el combat singular entre Paris i Menelau, va fer callar Tersites en l'assemblea de soldats. Tradicions posteriors, i l'Odissea, afegeixen diversos episodis. Va anar d'ambaixador a veure Anios perquè li deixés les seves filles i aconseguir l'avituallament de l'exèrcit. Va anar a buscar a Filoctetes quan Helen, fet presoner, va revelar que les fletxes d'Hèracles eren imprescindibles per guanyar la guerra. Va anar a Esciros a convèncer Neoptòlem a participar en la guerra. Se li atribueixen també casos d'espionatge, alguns poc honorables, com el robatori del cavalls de Resos, o les intrigues que van acabar amb la mort de Palamedes, a qui va acusar falsament de traïdor. També va ser l'inspirador de la construcció del cavall de fusta. Abans havia entrat a Troia fent-se passar per desertor, i havia convençut Helena de trair els troians. També es va barallar amb el Gran Àjax per l'armadura d'Aquil·les.

A la guerra de Troia va realitzar nombroses proeses. Va matar Democoont, Cèran, Alàstor, Cromi, Alcandre, Hali, Noèmon, Prítanis, Pitides, Molíon, Hipòdam, Hipèroc, Deiopites, Toó, Ènnom, Quersidamant, Càrops i Socos. Va protegir Diomedes quan el van ferir. Va comandar el destacament amagat dins del cavall de fusta, i va posar els seus companys en guàrdia quan Helena, vora el cavall, imitava les veus de les seves dones. Va acompanyar Menelau en la recerca d'Helena, i quan aquest va matar Deífob, va impedir que matés també a la seva dona. També va salvar un dels fills d'Antènor, Helicàon.[2]

L'episodi del cavall de fusta el va desenvolupar Virgili a l'Eneida.[4] Les tropes gregues van retirar-se de la plana, i van deixar només un gran cavall de fusta davant les portes de la ciutat. Els habitants de Troia, en veure el cavall, van pensar que era un regal dels déus i van introduir-lo dins de Troia. A la nit, els soldats amagats van sortir i van obrir les portes de la ciutat, de manera que van permetre que l'exèrcit grec envaís la ciutat. La frase "Timeo Danaos et dona ferentes" (tem els grecs fins i tot si porten obsequis) de Virgili, ha esdevingut una frase feta per a indicar regals enverinats.

Odissea[modifica | modifica el codi]

Però el mite pel qual és més conegut Odisseu és el seu llarg viatge de tornada a casa un cop acabada la Guerra de Troia. Aquest viatge va durar vint anys i va estar ple de perills i aventures. Existeixen dues versions del seu final:

  • la versió més antiga conta que en els seus intents de tornar a la seva illa d'Ítaca, va haver de passar per una pila d'aventures i contratemps que van allargar el viatge fins a deu anys. En arribar a Ítaca, la seva dona Penèlope tenia quinze amants. Odisseu va marxar cap Etòlia disgustat fins que, al cap de deu anys més, va tornar a casa. Al baixar del vaixell, el seu fill Telèmac el va confondre amb un pirata i el va matar.
  • la segona versió és la història narrada per Homer en el seu poema èpic de l'Odissea: durant el viatge, va ser castigat per Posidó per haver tret l'ull al seu fill, el ciclop Polifem. Va haver de passar moltes altres aventures marines però finalment va poder arribar a Ítaca. Allà va lluitar contra els pretendents, als que va vèncer sense dificultat, començant per Antínous i seguint immediatament per Eurímac.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Homer; Text grec revisat i aparat crític de Francesc J. Cuartero i Iborra, traducció de Monserrat Ros i Ribas, Notes a la traducció de Joan Alberich i Mariné. Ilíada, V. II, Cants V-VIII. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2007. ISBN 84-7225-878-5 (Volum II) Rústica 84-7225-857-2 (Obra completa).  p. 44
  2. 2,0 2,1 Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 537-544. ISBN 9788496061972. 
  3. Ovidi Nasó, P.; Revisat i traduït per Adela Ma. Trepat i Anna Ma. de Saavedra. Les Metamorfosis, V. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932.  p. 50
  4. Llibre II