Olga Spessívtseva

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Olga Spesívtseva)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaOlga Spessívtseva
Spessitseva 008.jpg
Olga Spessívtseva en un assaig
Biografia
Naixement Olga Aleksándrovna Spessívtseva
18 de juliol de 1895
Rostov del Don
Mort 16 de setembre de 1991(1991-09-16) (als 96 anys)
Nova York
Lloc d'enterrament Novo-Diveevo Russian Orthodox Cemetery
Nacionalitat Unió Soviètica Unió Soviètica
Educació Acadèmia Vaganova de Ballet
Activitat
Ocupació Ballarina
Modifica les dades a Wikidata

Olga Aleksàndrovna Spessívtseva (en rus: О́льга Алекса́ндровна Спеси́вцева) (Rostov del Don, 18 de juliol de 1895Nova York, 16 de setembre de 1991) fou una cèlebre ballarina rusa la qual carrera es va estendre de 1913 a 1939.

Estudià en l'escola Imperial de Sant Petersburg, on entre d'altres professores tingué a Klàvdia Kulitxévskaia, Ievguénia Sokolova i d'altres, titulant-se el 1913. Perfeccionà els seus estudis amb Anna Johansson (filla del famós Christian Johannsson). Debutà en el Teatre Mariïnski el 1916 aconseguint el títol de primera ballarina. Aquest mateix any fou contractada pels Ballets Russos de Diàguilev, en aquesta època i momentàniament dirigits per Nijinski per la gira nord-americana del famós ballarí. De fet, aparegué al seu costat a L'espectre de la rosa (música de Berlioz, amb coreografia de Fokín). Quan tornà al Mariïnski el 1918 la nomenaren primera ballarina.

Retornà de bell nou als Ballets Russos dirigits per Diàguilev, per interpretar algunes representacions de La Bella Dorment de Txaikovski-Petipà-Serguéiev en el Teatre Alhambra de Londres el 1921. El 1924 tornà altra volta a Rússia i altra vegada al ex-Mariïnski per seguir un curs de perfeccionament amb la famosa Agrippina Vagànova. Aquest any abandona Rússia definitivament en acceptar un contracte de l'Òpera de París. Cansada potser, de l'ambient de l'Òpera, tornà a actuar amb la companyia de Diàguilev a Torí, Milà Montecarlo i Londres, entre 1926 i 1927. En períodes alterns ballà en l'Òpera de París (en Les criatures de Prometeu de Beethoven-Lifar, 1931), sovint formant parella amb el seu compatriota Boris Kniaseff.[1] Aquest mateix any anà al Teatro Colón (Buenos Aires) i després ballà en la London Camargo Society.

S'acomiadà dels escenaris europeus el 1935 en l'Òpera Còmica de París, si bé les cròniques parlen d'una última representació seva el 1939 en el Teatre Colón de Buenos Aires. afectada per una greu malaltia mental, es va sotmetre a tractament als Estats Units (s'havia traslladat a Nova York, on desenvolupava l'activitat de consellera artística en la Fundació del Ballet Theatre des de 1939). De 1943 a 1963 romangué hospitalitzada. Anton Dolin, amb l'ajuda d'amics, aconseguí portar-la a un lloc segur i tranquil en la Tolstoi Farm en el Valley Cottage, prop de Nova York, retornant-la a la vida quotidiana.

Fou una estilista de gran puresa que encarnà la tradició de l'escola clàssica de Sant Petersburg, irradiant espiritualitat. Fràgil, diàfana, quasi irreal, amb una expressió patètica, de faccions allargades, semblava ressuscitar els fantasmes de la tradició romàntica o neoromàntica de Marie Taglioni o Anna Pàvlova, contemporània seva. El rol de Giselle s'adaptava tant bé en ella que se la considerava insuperable en aquesta interpretació. També fou una brillant intèrpret d'un ballet modern, La chatte (música de Sauguet, coreografia de Balanchine, Montecarlo, 1927).

Entre les seves principals interpretacions, destaquen:

  • El llac dels cignes;
  • Raymonda;
  • Paquita;
  • La Bayadère;
  • Esmeralda;
  • El trencanous;
  • L'ocell de foc.

Hi ha diverses obres sobre la seva vida i personalitat, entre les quals destaquen la monografia de Léandre Vaillat i el llibre d'Anton Dolin The sleeping Ballerina, (Londres, 1966).

Bibliografia[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 666. (ISBN 84-7291-255-8)