Ombres xineses

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Titella de wayang kulit, gènere de teatre d'ombres tradicional de l'illa de Java

Les ombres xineses són un joc popular que consisteix a col·locar les mans entre una font de llum i una pantalla o paret, de manera que la posició i el moviment de les mans projecta a la pantalla ombres que representen diferents éssers en moviment. A part de fer-se servir les mans, també es poden utilitzar titelles de tija per representar els diferents personatges de la funció. Les ombres xineses no van néixer a la Xina, malgrat el que indica el seu nom, sinó a l'illa de Java, aproximadament uns cinc mil anys abans de la nostra era.[1]

Ombres xineses a Malàisia

Concebudes originalment com a joc infantil, les ombres xineses van donar vida al teatre d'ombres que, procedent d'Orient, es va popularitzar a Alemanya i França, i posteriorment a tot el món. Les ombres xineses constitueixen un dels primers esforços per materialitzar l'afany humà ancestral de reproduir el moviment sobre una pantalla, i en aquest sentit es poden concebre com un antecedent remot del cinema.

Les ombres xineses a Europa[modifica | modifica el codi]

L'espectacle va arribar a l'Europa Occidental introduït pels comerciants amb l'Orient a principis del segle XVII; l'autor anglès Ben Johnson les esmenta en un conte de 1633. En aquell moment la tècnica i les figures eren ja molt més sofisticades que als seus inicis, i les històries es basaven principalment en llegendes populars.

Les primeres funcions d'ombres xineses a Europa es van representar a Hamburg; no obstant, va ser a França on van tenir un èxit major entre el públic, gràcies als espectacles del francès François-Dominique Séraphin. L'èxit dels seus espectacles va dur a Séraphin a obrir una sala pública a Versalles, l'any 1772, que es va mantenir activa fins al 1870. A finals del segle XIX les obres xineses van tenir una revifalla gràcies als espectacles que s'oferien en alguns cabarets i que s'anomenaven teatre d'ombres o ombromanies.[2] Cal destacar els espectacles de Rodolphe Salis (1851-1897) a la seva sala Le Chat Noir, un cabaret inaugurat l'any 1881 on hi representava espectacles d'ombres xineses plens de textos atrevits i sàtira política o bé hi tractava temes escatològics o gairebé pornogràfics. A més a més, aquestes representacions anaven acompanyades de sofisticats efectes de llums i ombres, creades amb l'ajuda del pintor francès Henri Rivière, que produïen imatges impressionants que van impactar al públic.

L'any 1926, l'animadora alemanya Lotte Reiniger va recuperar la tècnica de les ombres xineses per a la seva pel·lícula animada Die Abenteuer des Prinzen Achmed; on per produir les imatges es va servir de manipular retalls de cartró i làmines fines de plom davant la càmera.

Les Ombres xineses a Àsia[modifica | modifica el codi]

El teatre d'ombres Javanès[modifica | modifica el codi]

Aquest tipus de teatre basat en un joc d'ombres i llums creats a partir d'unes figures elaborades de forma artesanal, va néixer a l'illa de Java, Indonèsia. Aquesta classe de teatre rebia originalment el nom de "Wayang Kulit", nom que també rebien les figures que el representaven, les quals estaven fetes amb pell d'animal que posteriorment havien treballat i acolorit a consciència per tal de donar-li un aspecte llampant. Diversos personatges mitològics, herois, monstres i dimonis eren els principals protagonistes de les històries mitològiques de tradició oral que s'hi representaven, com per exemple el Ramayana.

Avui dia, encara són vigents les seves representacions, ja que formen part de la seva cultura tradicional. [3]

El teatre d'ombres Xinès[modifica | modifica el codi]

A Xina, aquesta classe de teatre s'anomenava "Piying". Les siluetes solien estar fetes amb pells d'animals adobades, que solien ser de burro, búfal o de bou. Una de les seves particularitats era que els seus caps eren intercanviables a causa d'una superstició. Aquesta consistia en què si es guardaven les figures amb els seus respectius caps, a la nit podrien cobrar vida a causa que eren figures que representaven ombres, éssers obscurs. La simbologia de les titelles solia ser marcada pel color, ja que aquest dominava el significat de cada figura.

Respecte a les representacions, la seva temàtica tenia un gran repertori, però sempre es basava en històries de caràcter llegendari o fabulós, com per exemple les preses del llibre "Peregrinació a l'Oest".

Actualment, aquesta classe de teatre ha rebut el nom d'"ombres xineses" ja que al arribar a Europa occidental el s.XVII a través de comerciants i viatgers, li van atorgar aquest nom a causa de la seva procedència oriental. Posteriorment, quan es va estendre de forma popular, la gent ja identificava aquest nom amb aquesta classe de teatre.

El teatre d'ombres Indi[modifica | modifica el codi]

Després de l'èxit de l'espectacle d'ombres a Xina i Java, aquest es va estendre fins a l'Índia, imitant-ne les particularitats com els personatges o les històries.

Per exemple, les ombres índies tal com les d'origen javanès, eren fabricades de cuir i acolorides amb tons brillants, però en unes dimensions eren gegantines (fins a metro i mig d'alçada).[4] Aquestes eren manejades a través d'un sistema de varetes per un sol artista que a més a més creava la banda sonora: veus i instruments.

Pel que fa a la temàtica, també solia ser d'aspecte llegendari o mitològics, com per exemple els poemes èpics de Mahabharata i Ramayana. Com que solien mostrar històries que el públic es sabia de memòria, les representacions podien durar tota la nit (o fins i tot si els titellers s'ho poden permetre, dies) i els asistents anàven, menjàven, dormien... El fet que no veiessin l'obra completa no era de vital importància, ja que ja coneixien el seu argument.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Universitat de Barcelona. Experiència màgica del cinema, L'. Col·lecció Josep Queraltó. Edicions Universitat Barcelona, 15 October 2013, p. 48–. ISBN 978-84-475-3740-2. 
  2. «http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/41363/2/02.JDC_2de5.pdf».
  3. «Museu del Cinema».
  4. Artiles (1998), p.85
  5. Bill Baird: New York, Macmillan, 1965, pp 55-56 (citat per Artiles)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ombres xineses Modifica l'enllaç a Wikidata