Vés al contingut

Omega del Centaure

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Omega Centauri)
Infotaula objecte astronòmicOmega del Centaure
Tipuscúmul globular, font astrofísica de rajos X, font de rajos gamma, estel, cúmul estel·lar i possible galaxy (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Descobert perEdmond Halley Modifica el valor a Wikidata
Constel·lacióCentaure Modifica el valor a Wikidata
ÈpocaJ2000.0 Modifica el valor a Wikidata
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra5,19 kpc [1] Modifica el valor a Wikidata
Magnitud aparent (V)5,33 (banda V) Modifica el valor a Wikidata
Paral·laxi0,193 mas[2] Modifica el valor a Wikidata
Moviment propi (declinació)−6,73 mas/a [3] Modifica el valor a Wikidata
Moviment propi (ascensió recta)−3,24 mas/a [3] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat radial232,7 km/s[4] Modifica el valor a Wikidata
Ascensió recta (α)13h 26m 47.28s[5] Modifica el valor a Wikidata
Declinació (δ)-48° 31' 13.9008''[5] Modifica el valor a Wikidata
Metal·licitat−1,511[2] Modifica el valor a Wikidata
Catàlegs astronòmics
NGC5139 Modifica el valor a Wikidata

Omega del Centaure (ω Centauri) és un cúmul globular a la constel·lació de Centaure que va ser identificat per primera vegada com un objecte no estel·lar per Edmond Halley el 1677. Localitzat a una distància de 15.800 anys llum (4.850 pc), és el cúmul globular més gran de la Via Làctia, amb un diàmetre d'uns 150 anys llum.[6] Es calcula que conté aproximadament 10 milions d'estrelles i una massa total equivalent a 4 milions de masses solars. I que a l'interior hi ha un forat negre.[7]

Una característica que el distingeix dels altres cúmuls globulars de la nostra galàxia és que conté estrelles de diferents generacions. Per aquest motiu s'especula que Omega de Centaure pot ser el romanent del nucli d'una galàxia nana que havia estat satèl·lit de la nostra Via Làctia.

Història de les observacions

[modifica]

L'any 150, l'astrònom i escriptor grec Ptolemeu va catalogar aquest objecte en el seu Almagest com «una estrella a lloms del cavall» (quae est en principio scapulae). El cartògraf i advocat alemany Johann Bayer va utilitzar les observacionts de Ptolemeu per assignar a aquest objecte la nomenclatura d'Omega de Centaure, quan publicà la Uranometria el 1603. El 1677, Edmond Halley el va catalogar com a objecte no-estel·lar en les observacions que va fer des de l'illa de Santa Helena. Posteriorment, el 1715, el mateix Halley el va incloure en la seva llista de sis taques o punts lluminosos, en les Transaccions Filosòfiques de la Royal Society.[8]  

El 1746, l'astrònom suís Jean-Philippe de Cheseaux el va incloure en la seva llista de 21 nebuloses. El 1755, Nicolas-Louis de Lacaille li va donar el número de catàleg L I.5. El 1826, James Dunlop el va reconèixer com a cúmul globular i el va descriure com un «bell globus estel·lar les estrelles del qual s'anaven concentrant molt gradualment cap al centre».[9]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Roeland van der Marel «Hubble Space Telescope proper motion (HSTPROMO) catalogs of Galactic globular clusters. III. Dynamical distances and mass-to-light ratios» (en anglès). Astrophysical Journal, 2, 20-10-2015, pàg. 149. DOI: 10.1088/0004-637X/812/2/149.
  2. 2,0 2,1 Afirmat a: SIMBAD.
  3. 3,0 3,1 Andrea Bellini «Mean proper motions, space orbits, and velocity dispersion profiles of Galactic globular clusters derived from Gaia DR2 data» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 4, 10-11-2018, pàg. 5138–5155. DOI: 10.1093/MNRAS/STY2997.
  4. «A catalogue of masses, structural parameters, and velocity dispersion profiles of 112 Milky Way globular clusters» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 2018, pàg. 1520–1557. DOI: 10.1093/MNRAS/STY1057.
  5. 5,0 5,1 «The ACS survey of galactic globular clusters. X. New determinations of centers for 65 clusters» (en anglès). Astronomical Journal, 6, 09-11-2010, pàg. 1830–1837. DOI: 10.1088/0004-6256/140/6/1830.
  6. «Omega Centauri: The Largest Globular Cluster Arxivat 2016-03-08 a Wayback Machine.». [Consulta: 21 December 2014].
  7. Fred Lehman. «Millions of Stars in Omega Centauri». APOD.
  8. O'Meara, Stephen James. Deep-Sky Companions: Southern Gems (en anglès). Cambridge University Press, 2013, p. 244. ISBN 1107015014. 
  9. «Omega Centauri» (en anglès). the infolist.com. [Consulta: juny 2019].