Oròntida

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Els Oròntides, Ervanduni o Yervanduni (en armeni Երվանդունի) foren els membres d'una dinastia armènia originada el 585 aC a la extinció del regne d'Urartu, continuada sota l'imperi mede, reforçada per vinculacions amb els aquemènides, que comença a ser coneguda amb el sàtrapa d'Armènia Orontes I. També van regnar oròntides a la de Commagene i a l'Armènia Sofene i branques en diversos principats d'Armènia.

Armènia sota els Orontides, vers 250 aC.

. El seu nom deriva de la paraula iranià "arvand" que segurament van aplicar els medes i que vol dir "poderós". Van governar Armènia entre el 585 i el 190 aC.

Origen[modifica]

Vers el 585 el regne d'Urartu havia quedat destruït pels invasors traco-frigis que es van barrejar amb la població local (una barreja d'hurrites, protoarmenis, hitites, siríacs i segurament altres pobles) formant la nació armènia; molts urartians es van refugiar a les muntanyes del Karabagh on van desenvolupar una resistència de guerrilla i foren coneguts com a alarodians (fins que uns segles després foren absorbits per la població armènia. Vers una data propera al 560 aC els medes van fer una expedició al país on segurament els invasors ja tenien un rei (que Xenofont esmenta com Tigranes, mentre el rei mede diu que fou Ciaxares 653-584 però que fou en realitat el seu fill Astiages 584-555) que es va haver de sotmetre als medes.

Història[modifica]

El 555 aC Cir de Pèrsia va haver de combatre als armenis, els hi va imposar tribut i va fer un arbitratge entre el poble armeni i el poble urartià, que també hagué de pagar tribut però que va poder conserver les terres que ocupava, sota protecció de Pèrsia, i permetent als armenis de pasturar a les seves muntanyes. Els perses van construir fortaleses al país. La enorme estructura administrativa de l'imperi mede era altament descentralitzada i permetia a sàtrapes o governants locals un domini ampli del seu territori. La dinastia local armènia doncs segurament va poder sobreviure sota domini mede a la regió del llac Van participant en els afers econòmics, culturals i militars de l'imperi. Aquesta dinastia era molt probablement els Oròntides, encara que no sabem el nom de cap rei.

Els oròntides tenien capacitat de mobilitzar importants recursos militars en les lluites dels medes a Mesopotàmia. El conflicte arribaria pocs anys més tard quan, mentre els armenis buscaven cada cop més independència, els medes necessitaven recursos econòmics i volien augmentar el control del país. La caiguda de l'imperi mede després del 550 aC va facilitar les coses a la dinastia oròntida que es va erigir en un estat desvinculat dels seus veïns basat en les institucions del regne d'Urartu i fortament influenciat encara per la religió, la cultura i les costums urartianes. La dinastia hauria estat una de les que va ajudar a Cir II (rei 546–529 aC) a enderrocar als medes. El rei armeni s'hauria declarat sotmès als perses amb els que haurien mantingut bones relacions; els perses els hi van donar suport per mantenir la seva prominent posició en la societat i el govern a canvi d'un increment de taxes i de tropes armènies per les campanyes militars però garantint la llibertat d'establir el seu propi poder polític i mantenir les lleis locals.[1] Els armenis segurament esperaven més i quan el 521 aC Darius I va assassinar al mag Gaumata, successor de Cir, es van revoltar. Darius va enviar al general armeni Dadarshish, que li era lleial, a restablir l'ordre; el militar va aconseguir algunes victòries però no la submissió i Darius va decidir enviar al general Vaumisa que havia derrotat en diverses batalles a tots els opositors; Vaumisa va aconseguir sotmetre als armenis; llavors el Gran Rei va designar als membres de les famílies principals del país que li havien estat fidels, per governar les províncies interiors com a sàtrapes, mentre Van i Erebuni serien centres administratius (vers 518 aC) [2]

Els armenis van servir a l'exèrcit imperial; contingents armenis s'esmenten a la guerra contra Grècia el 480 aC, o en la campanya de Cilícia del 368 aC (10.000 homes). Soldats armenis eren presents a la batalla d'Issos del 333 aC i a la de Gaumela o Arbela el 331 aC contra Alexandre el Gran. Això no obstant se sap d'algunes revoltes motivades bàsicament per les altes taxes exigides. La influència persa no obstant es va deixar sentir al llarg dels anys en la ceràmica, metal·lúrgia, arquitectura, orfebreria i altres; també en religió [3] i en llenguatge.[4] La poligàmia persa també es practicava a Armènia però segurament era anterior. La dona gaudia de molt pocs drets tant a Pèrsia com a Armènia.[5]

Xenofont (vers 431–355 aC) esmenta que el 401 aC va passar per Armènia on regnava un Ervand (Orontes) que era gendre del rei de Pèrsia (o sigui que estava casat amb una filla seva, i tenia el títol de sàtrapa de l'Armènia Oriental. Artaxerxes II ( 436 aC – 358 aC, rei 404 aC a 358 aC) tenia una filla, la princesa Rhodogune, que es va casar amb un sàtrapa d'Armènia, i es probable que fou aquesta, ja que el 401 aC el rei tenia 35 anys i la seva filla tindria uns 15 anys, edat adient per casar-se. Artaxerxes III va ser sàtrapa d'Armènia durant el regnat de Darios III (366-330 aC) però sembla que hi havia almenys tres sàtrapes a Armènia o potser ho va ser per guardar el lloc d'un nebot menor d'edat (fill de la seva germana Rhodogune). En tot cas els oròntides es van valer dels seus contactes familiars amb els aquemènides per reforçar la seva legitimitat i poder.

Els sàtrapes oròntides van governar la regió del llac Van amb seu a la ciutat de Van, aleshores anomenada per ells com Ervandavan; es van expandir al sud cap al llac Urmia i al nord fins al llac Sevan (incloent Erebuni, avui Erevan), cap a l'oest fins a la riba del Alt i Baix Eufrates. A la caiguda de l'imperi aquemènida els oròntides van crear un estat independent a l'Armènia Major i Menor. Cap d'aquestes regions apareix a les reparticions fetes a la mort d'Alexandre entre els seus generals el que indicaria que Alexandre no va arribar a conquerir efectivament Armènia i es creu que es va limitar a nomenar alguns dèbils governadors a l'Armènia Menor a efectes de cobrar taxes però a la mort d'Alexandre segurament (323 aC), o fins i tot abans, van ser expulsats pels sàtrapes provincials amb el suport dels oròntides.

La satrapia d'Armenia estava formada aleshores per la satrapia pròpia (Armenia Major o Armènia Oriental) i dues subsatrapies: Armenia Occidental o Menor i Còlquida. La Dsopk (Sofene) segurament formava part de l'Armènia Menor encara que amb un príncep local com la resta de districtes. La Còlquida va deixar d'enviar tribut. El sàtrapa Mitrenes va fer alianza amb el general Peucestes. Els oròntides van intentar controlar l'Armènia Menor i temporalment van dominar la Sofene, però la part més al nord fins a la costa de la Mar Negre, va passar a mans de selèucides, pòntics o capadocis segons el moment. Finalment les dues Armènies van acabar el 305 aC a la zona d'influència de Seleuc I. Les institucions i la cultura gregues van penetrar progressivament, sent una realitat sota el rei Orontes IV al final del segle III aC (vers 200 aC).[6]

L'estructura de l'estat consistia en la cort de palau, el comandament militar, el personal, cortesans, consellers, policia, comptables, representants de províncies o territoris sotmesos, comerciants, caçadors, músics i cuiners. L'alta societat eren la família reial amb la seva economia de palau, la noblesa i l'economia del temple (per exemple a la ciutat de Bagaran). La classe alta va començar a parlar grec tal com mostren les inscripcions d'Armavir. L'economia estava basada en l'agricultura, ferreria, ramaderia i artesania. Orontes IV va patrocinar l'establiment d'una escola grega a Armavir. Se sap que va reconstruir algunes ciutats com Argishtikhinili (ara Nor Armavir), Erebuni (Erevan) i Tushpa (Van, segurament Ervandavan), i va construir noves ciutats com Ervandashat, Ervandakert o Vardgesaban, el que mostra que fins aleshores l'economia era ferma. Ervandashat, a la vora dels rius Akhurian i Araxes, va ser poblada per unes cinquanta mil famílies i va substituir a Armavir com a capital. Vardgesavan fou la ciutat que va esdevenir més tard Vagharshabat. Armavir va restar com a centre religiós i un centre comercial amb l'exterior juntament amb Ervandashat.[7]

Però les divisions internes de la noblesa (que es va dividir entre favorables i contraris al rei) va debilitar la reialesa. El rei Orontes IV va refusar traslladar alguns dels principals temples religiosos a la nova capital per por que el pelegrinatge des molta gent de punts llunyans cap a la capital pogués derivar en revoltes. Els selèucides, governats per Antíoc III el Gran (rei 223-187 aC) van veure una bona ocasió de augmentar la seva influència al país davant la debilitat de l'estructura interna que es posava de manifest i la inestabilitat que havia comportat. El rei selèucida va donar suport a dos prínceps que encapçalaven l'oposició al rei: Artaxes o Artàxies (que governava a la zona del llac Sevan) i Zariadris (segurament príncep de la Sofene) que van iniciar una revolta amb suport d'altres prínceps.

Les tropes d'Artàxies van avançar des del nord del Sevan fins al Llac Van i van trobar a les forces dels reis oròntides i els prínceps que li donaven suport prop d'Ervandavan a la vora del riu Akhurian, relativament prop de la capital. Orontes va patir una derrota amb fortes pèrdues i va fugir a Ervandashat perseguit pel general Smbat, fidel d'Artàxies (probablement abans un dels generals del rei). Les forces de Smbat van saquejar la capital i un soldat va matar a Orontes. Llavors Artàxies va avançar cap a Bagaran, darrer reducte important dels fidels d'Orontes, i allí va derrotar, capturar i matar a Ervaz, germà d'Orontes. Artàxies va concedir Bagaran a Smbat en recompensa per la seva lleialtat. Així el regne i la dinastia oròntida van arribar al final. Artàxies fou reconegut pels selèucides (Antíoc III) com a sàtrapa d'Armènia; Zareh (Zariadris) com a sàtrapa de la Sofene (Dsopk) i un nebot de nom Mitridates fou designat sàtrapa d'Armènia Menor.

Sàtrapes[modifica]

Reis[modifica]

Les dates dels regnats són aproximades (aquí s'exposen les suggerides per Cyril Toumanoff.

Referències[modifica]

  • (anglès) Cyrille Toumanoff, Studies in Christian Caucasian History, Georgetown, Georgetown University Press, 1963, partie III, « The Orontids of Armenia », p. 277-305.
  • (francès) Cyrille Toumanoff, Les dynasties de la Caucasie chrétienne de l'Antiquité jusqu'au XIXe siècle : Tables généalogiques et chronologiques, Rome, 1990.
  • (francès) Christian Settipani, Nos ancêtres de l'Antiquité : étude des possibilités de liens généalogiques entre les familles de l'Antiquité et celles du haut Moyen-Âge européen, Paris, Christian, 1991, 263 p. (ISBN 2864960508), pàgs. 94-100.
  • (francès) Christian Settipani, Continuité gentilice et continuité familiale dans les familles sénatoriales romaines à l'époque impériale, Oxford, Linacre College, Unit for Prosopographical Research, coll. « Prosopographica et Genealogica / 2 », 2000, 597 p. (ISBN 1-900934-02-7), pàgs. 444-448.

Notes/referències[modifica]

  1. History of Armenia per Simon Payaslian, part I pàgs. 8, 9
  2. History of Armenia per Simon Payaslian, part I pàg. 9
  3. els temples i panteó perses van substituir als locals
  4. paraules perses han sobreviscut en armeni com el persa mazda (saviesa) que es diu imastutin, la justicia, arda-ardarutin, la llibertat azata-azat, estudiant, shakert-ashakert etc...
  5. History of Armenia per Simon Payaslian, part I pàg. 10
  6. History of Armenia per Simon Payaslian, part I pàg. 11
  7. History of Armenia per Simon Payaslian, part I pàg. 12

Articles relacionats[modifica]