Orant

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Pintures pre-romàniques de Sant Quirze de Pedret. Orant
Orant representant Noè

L'orant és una representació d’una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l'art paleocristià.[1][2]

Poema[modifica]

« La llum de la jerarquia L’esfera de l’ésser » L'orant de Pedret

25 desembre, 2009 per RG

Jo só el mirall de tot retorn i la buidor de tota vida. Sempre llunyà servo el contorn on temps es fon i Déu m’oblida. Jo só el mirall de tot retorn.

Jo só de cada instant el terme, de cada jorn el primer llim, i creixo sols per a desfer-me dins de l'Etern on tots dormim. Jo só de cada instant el terme.

Jo só el mirall de tot retorn i la claror d'hores vençudes, i sé el paó que fuig del jorn vers Ses paraules sempre mudes. Jo só el mirall de tot retorn.

Símbol del cristianisme[modifica]

Orant és una figura de l'art amb els braços estesos o corporal actitud de pregària, generalment de peu, amb els colzes enganxats als costats del cos i amb les mans esteses cap als costats, els palmells cap amunt. Era comú en el cristianisme primerenc i sovint es pot veure en l'art paleocristià.[3] En els temps moderns, la posició orant es conserva en algunes parts de la luterana ortodoxa, i les litúrgies catòliques, el culte pentecostal i carismàtic, i les pràctiques ascètiques d'alguns grups religiosos. La postura orant va ser practicat pels pagans i dels jueus abans de la seva adopció pels primers cristians. Els cristians van veure la posició com a representant de la postura de Crist a la Creu, pel que era el favorit dels primers cristians. Fins al segle novè, la postura va ser adoptada de vegades per les congregacions senceres mentre celebrava l'Eucaristia. Al segle xx, però, la unió de les mans van començar a reemplaçar a la postura orant com la posició preferida per a la pregària. Va continuar sent utilitzat en certs punts en les litúrgies de les Esglésies Catòlica i Ortodoxa. A la missa catòlica, que es produeix en les oracions, el cànon, i l'Oració del Senyor.

Referències[modifica]

  1. «orant». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.132. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014]. 
  3. Robin Margaret Jensen. «The Orant». A: Understanding Early Christian Art. Routledge, 2013, p.35-37. ISBN 9781135951771 [Consulta: 20 març 2014]. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orant Modifica l'enllaç a Wikidata