Organització del Tractat Central

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióOrganització del Tractat Central
Flag of CENTO.svg
Dades
Tipusorganització Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació24 febrer 1955 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1979 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

L'Organització del Tractat Central (en anglès: Central Treaty Organisation, CENTO), abans coneguda com el Pacte de Bagdad o l'Organització del Tractat d'Orient Mitjà (Middle East Treaty Organisation, MECO), va ser una aliança militar de la Guerra Freda. Estava format en 1955 per l'Iran, l'Iraq, el Pakistan, Turquia i el Regne Unit i es va dissoldre en 1979 amb la revolució islàmica.[1]

La pressió estatunidenca i les promeses d'ajuda militar i econòmica van ser clau en les negociacions que van conduir a l'acord, però els Estats Units no va poder participar inicialment. John Foster Dulles, que va participar en les negociacions com a secretari d'Estat estatunidenc sota el mandat del president Dwight D. Eisenhower, va afirmar que es devia al «lobby pro-Israel i a la dificultat d'obtenir l'aprovació del Congrés».[2] Uns altres van dir que el motiu era «per raons purament tècniques de procediments pressupostaris».[3]

En 1958, els Estats Units es va unir al comitè militar de l'aliança. Generalment es considera una de les aliances menys reeixides de la Guerra Freda.[4]

La caserna general de l'organització va estar a Bagdad (l'Iraq) de 1955 a 1958 i a Ankara (Turquia) de 1958 a 1979. El Xipre també va ser un lloc important per al CENTO a causa de la seva ubicació a Orient Mitjà i a les zones de sobirania britàniques a l'illa.[5]

Membres[modifica]

Història[modifica]

Universal Newsreel sobre el Pacte de Bagdad.

Seguint el model de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), el CENTO comprometia als països a cooperar i protegir-se mútuament, així com a no intervenir en els assumptes dels altres. El seu objectiu era contenir a la Unió Soviètica (URSS) mitjançant una línia d'Estats forts al llarg de la davantera sud-oest de l'URSS. Així mateix, se'l coneixia com la "Línia del Nord" per a evitar l'expansió soviètica a Orient Mitjà.[6] A diferència de l'OTAN, el CENTO no tenia una estructura de comandament militar unificada, ni es van establir moltes bases militars estatunidenques o britàniques als països membres, encara que els Estats Units tenia instal·lacions de comunicacions i intel·ligència electrònica a l'Iran, i operava vols d'intel·ligència U-2 sobre l'URSS des de bases al Pakistan. El Regne Unit va tenir accés a instal·lacions al Pakistan i l'Iraq en diversos moments mentre el tractat estava en vigor.

El 14 de juliol de 1958, la monarquia iraquiana va ser enderrocada en un cop militar. El nou govern estava dirigit pel general Abd al-Karim Qasim, que va retirar a l'Iraq del Pacte de Bagdad, va obrir relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica i va adoptar una postura no alineada. L'organització va abandonar llavors el nom de "Pacte de Bagdad" en favor de "CENTO".

Orient Mitjà i l'Àsia Meridional es van convertir en zones extremadament volàtils durant la dècada de 1960 amb el conflicte àrabo-israelià i les guerres indo-pakistaneses. El CENTO no estava disposat a implicar-se a fons en cap de les dues disputes. En 1965 i 1971, el Pakistan va intentar sense èxit obtenir ajuda en les seves guerres amb l'Índia a través del CENTO, que va ser rebutjat sota la idea que el CENTO tenia com a objectiu contenir a l'URSS, no a l'Índia.

Tot i així, el CENTO va fer poc per evitar l'expansió de la influència soviètica als estats no membres de la zona. Qualsevol valor de contenció que pogués haver tingut el pacte es va perdre quan els soviètics «va saltar» la línia dels estats membres, establint estretes relacions militars i polítiques amb els governs d'Egipte, Síria, l'Iraq, el Iemen del Sud, Somàlia i Líbia. En 1970, l'URSS havia desplegat més de 20.000 soldats a Egipte i havia establert bases navals a Síria, Somàlia i Iemen del Sud.[cal citació]

La revolució iraniana va suposar la fi de l'organització en 1979, però en realitat estava acabada des de 1974, quan Turquia va envair Xipre. Això va portar al Regne Unit a retirar les forces que s'havien destinat a l'aliança,[7] i el Congrés dels Estats Units va aturar l'ajuda militar a Turquia malgrat dos vetos presidencials.[6] Amb la caiguda de la monarquia iraniana, es va perdre la raó de ser de l'organització. Els futurs acords de defensa dels Estats Units i Gran Bretanya amb els països de la regió -com el Pakistan, Egipte i els estats del Golf Pèrsic- es van dur a terme de manera bilateral.

Amb la retirada de l'Iran, el Secretari General del CENTO, el diplomàtic turc Kamran Gurun, va anunciar el 16 de març de 1979 que convocaria una reunió del consell del pacte per a dissoldre formalment l'organització.[8]

Ferrocarril CENTO[modifica]

El CENTO va patrocinar una línia de ferrocarril, que en part es va completar, per a permetre la connexió ferroviària entre Londres i Teheran via Van. Es va completar un tram des del llac Van, al Kurdistan del Nord, fins a Sharafkhaneh, a l'Iran, finançat en gran part pel CENTO (principalment el Regne Unit). L'obra civil va ser especialment complicada a causa de la dificultat del terreny. Part de la ruta incloïa un transbordador ferroviari a través del llac Van amb una terminal a Tatvan, en la part occidental del llac. Les característiques més destacades del ferrocarril en el costat iranià incloïen 125 ponts, entre ells l'obertura de Towering Quotor, de 453 m de longitud, que creua un canyó de 121 m de profunditat.[9][10]

Institucions culturals i de recerca[modifica]

Igual que els seus homòlegs de l'OTAN i la SEATO, el CENTO va patrocinar una sèrie d'institucions culturals i de recerca científica:

  • CENTO Conferences on Teaching Public Health and Public Health Practice (Conferències CENTO sobre l'ensenyament de la salut pública i la pràctica de la salut pública)[11]
  • CENTO Cultural Works Programme (Programa d'Obres Culturals de CENTO) [12]
  • CENTO Institute of Nuclear & Applied Science (CENTO Institut de Ciències Nuclears i Aplicades)
  • CENTO Scientific Coordinating Board (Consell de Coordinació Científica de CENTO)[13]
  • CENTO Scientific Council (Consell Científic de CENTO)
  • CENTO Symposia on Rural Development (Simposis de CENTO sobre desenvolupament rural)[14][15]

En 1960, per exemple, el CENTO havia finançat 37 projectes d'agricultura, educació, sanitat, desenvolupament econòmic i transport.[16] També va organitzar almenys un simposi sobre el problema de la glossopeda i la pesta bovina.[17]

L'organització que es va convertir en l'Institut de Ciències Nuclears CENTO va ser establerta per les potències occidentals en el Pacte de Bagdad, com es coneixia llavors al CENTO.[18] Inicialment estava situat a Bagdad (l'Iraq), però es va traslladar a Teheran (l'Iran) en 1958 després que l'Iraq es retirés del CENTO.[19][20] En l'Institut es van formar estudiants del Pakistan i Turquia, així com de l'Iran.[21]

Consell Científic del CENTO[modifica]

El Consell Científic del CENTO va organitzar una sèrie de simposis científics i altres esdeveniments, inclosa una reunió a Lahore (el Pakistan) en 1962, titulada «The Role of Science in the Development of Natural Resources with Particular Reference to Pakistan, Iran and Turkey» (El paper de la ciència en el desenvolupament dels recursos naturals amb especial referència al Pakistan, l'Iran i Turquia).[22]

Referències[modifica]

  1. Sir David Lee, Wings in the sun: a history of the Royal Air Force in the Mediterranean, 1945–1986, Air Force Dept. Air Historical Branch, Great Britain. Her Majesty's Stationery Office, 1989, pp180, 192-3.
  2. Selwyn Lloyd; Suez 1956: A Personal account
  3. Hadley, Guy. CENTO: The Forgotten Alliance ISIO Monographs, University of Sussex, UK (1971): 2.
  4. Martin, Kevin W. «Baghdad Pact». A: Ruud van Dijk. Encyclopedia of the Cold War. New York: Routledge, 2008, p. 57. ISBN 978-0-415-97515-5. «Thus, the Baghdad Pact is widely considered the least successful of the Cold War schemes engendered by the Anglo-American alliance.» 
  5. Dimitrakis, Panagiotis, The Value to CENTO of UK Bases on Cyprus", Middle Eastern Studies, Volume 45, Issue 4, July 2009, pp 611–624
  6. 6,0 6,1 George Lenczowski, American Presidents and the Middle East, 1990, p. 88
  7. Sir David Lee, Wings in the sun: a history of the Royal Air Force in the Mediterranean, 1945–1986, Air Force Dept. Air Historical Branch, Great Britain. Her Majesty's Stationery Office, 1989, pp180, 192-3.
  8. «CENTO pact members to dissolve alliance soon». 5=AP [Montreal], 17-03-1979, p. 46.
  9. Geneva Times, 15 April 1971. p9 http://fultonhistory.com/Newspaper%2011/Geneva%20NY%20Daily%20Times/Geneva%20NY%20Daily%20Times%201971%20Mar-Apr%201971%20Grayscale/Geneva%20NY%20Daily%20Times%201971%20Mar-Apr%201971%20Grayscale%20-%201035.pdf
  10. Meklis, Y. Along the Path of a CENTO Railway: A Narrative with Text and Photographs Telling how Iran and Turkey, with the Support of CENTO Associates, are Repeating History by Linking Their Countries with a Modern Railway. CENTO Public Relations Division (1959?). https://books.google.com/books/about/Along_the_Path_of_a_CENTO_Railway.html?id=qEUYAAAAIAAJ&hl=en
  11. Kashani-Sabet, Firoozeh. OUP (2011) Conceiving Citizens: Women and the Politics of Motherhood in Iran. p. 291.
  12. See, for example, in "Solo exhibitions": http://www.bengalfoundation.org/old/index.php?view=artist/ArtistProfile.php&artistID=100&page=5 Arxivat 2017-03-21 a Wayback Machine.
  13. ASME web page for Mr. Sadik Kakaç. https://www.asme.org/about-asme/get-involved/honors-awards/press-releases/sadik-kakac-awarded-honorary-membership Arxivat 2015-06-18 a Wayback Machine.
  14. Beeman, William O. Language, Status, and Power in Iran. Indiana University Press, 1986, p. 226. ISBN 9780253113184. 
  15. Amad, Mohammad Javad. Agriculture, Poverty and Reform in Iran. Routledge, 2011, p. 172. ISBN 9780415614382. 
  16. CIA memorandum, released under US Freedom of Information provisions. "EIGHTH CENTO MINISTERIAL COUNCIL SESSION TEHRAN, APRIL 28-30, 1960 U.S. POSITION ON THE TURKISH- IRANIAN RAILWAY LINK". http://www.foia.cia.gov/document/eighth-cento-ministerial-council-session-tehran-april-28-30-1960-us-position-turkish Arxivat 2015-06-18 a Wayback Machine.
  17. Lawrence, Mary Margaret. «CENTO Seminar on the Control and Eradication of Viral Diseases in the CENTO Region: With Special Emphasis on Foot-and-mouth Disease and Rinderpest and Renderpest-like Diseases; [papers». Central Treaty Organization, 21-09-1973.
  18. Restivo, Sal P. Science, Technology, and Society, 1982. ISBN 9780195141931. 
  19. Sahimi, M. Website. "Iran's Nuclear Energy Program. Part V: From the United States Offering Iran Uranium Enrichment Technology to Suggestions for Creating Catastrophic Industrial Failure". http://www.payvand.com/news/04/dec/1186.html Arxivat 2015-09-07 a Wayback Machine.
  20. Orr, Tamra B. Iran and Nuclear Weapons. The Rosen Publishing Group, Inc, 15 August 2009. ISBN 9781435852815. 
  21. Entessar, Nader. Middle East Policy Council website. "Iran's Nuclear Decision-Making Calculus". http://www.mepc.org/journal/middle-east-policy-archives/irans-nuclear-decision-making-calculus?print Arxivat 2015-06-18 a Wayback Machine.
  22. Smith, ML. "The Role of Science in the Development of Natural Resources with Particular Reference to Pakistan, Iran and Turkey". Elsevier (2013). https://books.google.com/books?id=g-xsBQAAQBAJ&dq=CENTO+Institute+of+Nuclear+%26+Applied+Science+-centos&source=gbs_navlinks_s

Vegeu també[modifica]