Origen dels bascos

La inscripció de Lantz (segle i aC) és, al costat de la mà d'Irulegi, una de les més antigues en basc. S'hi llegeix IKAE (o IGAE), relacionat amb el verb igan 'pujar'.

L'origen dels bascos i de la llengua basca és un tema controvertit que ha donat lloc a nombroses hipòtesis. El basc modern, descendent o parent proper de l'aquità i el protobasc, és l'única llengua preindoeuropea existent actualment a Europa. Els bascos (o bascs) són un grup ètnic que habita majoritàriament al País Basc (en basc: Euskal Herria), a l'extrem oest dels Pirineus i al nord de l'Ebre. En les llengües que s'hi parla, són coneguts com a euskaldunak ('bascoparlants') o euskotarrak (neologisme creat per Sabino Arana) en basc, les basques en francès, los vascos en castellà i los bascos en gascó.

Algunes hipòtesis apunten que han habitat la zona que ocupen actualment des del Neolític. Com en tots els casos en què l'origen d'un poble es remunta a temps dels quals no hi ha registres, hi ha nombroses hipòtesis però cap no és concloent ni ha estat acabada de provar.

Introducció

Els historiadors romans afirmen que el territori basc era habitat des de temps preromans per diverses tribus la llengua dels quals no entenien. La distribució regional d'aquestes tribus difereix entre els historiadors. Tanmateix, s'accepta la teoria que els bascos són un romanent dels primers habitants del Paleolític de l'Europa occidental, específicament dels habitants de la regió francocantàbrica. Estrabó i Plini el Vell esmenten en llurs escrits les tribus basques, incloent-hi els vascons i els aquitans entre d'altres. Hi ha prou evidència per afirmar que ja s'hi parlava un protobasc.

En negre, els pobles no indoeuropeus del Pirineu i el golf de Biscaia

Durant l'alta edat mitjana els territoris entre l'Ebre i la Garona era conegut com a Bascònia i va ser unificat sota els ducs de Bascònia per un període. Després de les invasions dels musulmans a la península Ibèrica i l'expansió francesa sota Carlemany, el territori es fragmentà. El regne de Pamplona va emergir com el principal estat del territori el segle ix. Seria sota Sanç III el Gran que el regne de Pamplona assoleix la seva màxima extensió territorial, però després de la seva mort el 1035, els seus fills no varen respectar el seu testament que atorgava el regne al primogènit, i després de moltes lluites, van dividir el territori, la qual cosa va donar lloc a una nova estructura política el segle xii formada pels regnes de Navarra, Aragó i Castella. Durant l'alta edat mitjana, Biscaia s'uneix voluntàriament al Regne de Castella.

El 1200, el regne de Navarra va perdre els actuals territoris d'Àlaba, Guipúscoa i el Duranguesat, que són annexionats pel monarca castellà. Així doncs, Navarra, separada dels altres territoris peninsulars del País Basc, va orientar la seva política d'expansió cap al nord i a l'est, als territoris fronterers amb França i Aragó. Navarra, va ser annexionada parcialment al regne de Castella durant els segles xi i xii, i gairebé en la seva totalitat durant 1512 i 1521. La resta del territori del nord va ser annexionada per França. Les tres províncies de l'actual Euskadi, que s'havien unit voluntàriament al regne de Castella intermitentment, van donar llur suport a la integració de Navarra amb Castella.

Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia van conservar els seus furs. Aquesta situació va perdurar fins al segle xix data en què van ser parcialment suprimits per Antonio Cánovas del Castillo després de la derrota carlina. Durant el franquisme, només Àlaba i Navarra van conservar part de llurs antics furs, però van ser derogats en les altres dues províncies per decret del 23 de juny, 1937 en ser considerades «traïdores» en no donar suport a la revolta i suprimint el primer Estatut d'Autonomia Basc. Aquest decret va ser parcialment modificat el 6 de juny de 1968, suprimint els paràgrafs ofensius per a Guipúscoa i Biscaia, però conservant la resta dels articles. Va ser finalment derogat el 30 d'octubre de 1976. Avui dia el País Basc està conformat per la comunitat homònima, per la comunitat foral de Navarra i per les províncies del sud de França.

Hipòtesis sobre l'origen

L'origen dels bascos segueix sent font de moltes hipòtesis. La llengua basca és per alguns autors el fil conductor que permet investigar els seus orígens i que confirma, per les seves modificacions i influències, les relacions dels bascos amb els pobles que han travessat les seves terres al llarg de la història.

Entre les nombroses teories que proven d'aclarir l'origen dels bascos actuals, n'hi ha dues de principals:

• La de l'origen autòcton, segons la qual la llengua basca s'hauria desenvolupat al llarg dels mil·lennis entre el nord de la península Ibèrica i el sud d'Occitània. Aquesta hipòtesi és la més àmpliament acceptada per la comunitat científica. En resum, es tracta d'aclarir si els bascos van aparèixer amb l'arribada a Europa dels Cromanyons. En aquest sentit, diversos estudis antropològics consideren que els bascos són el grup ètnic més antic d'Europa i l'únic supervivent a l'arribada dels indoeuropeus. Per això mateix, els estudiosos basen la seva feina en investigacions paleogenètiques i lingüístiques, en aquesta última en l'etimologia dels topònims i els mots.
• La de l'origen forà postula que el basc va ser portat a Europa occidental per pobles vinguts d'altres latituds. Segons alguns estudiosos, els bascos serien descendents directes d'antics grups de ramaders procedents del Caucas que haurien començat a emigrar vers l'oest al voltant del 18.000 aC, en plena glaciació. Una branca d'aquests pobles s'hauria establert a la península Ibèrica i una altra hauria continuat pujant per la façana atlàntica fins a atènyer les actuals illes Britàniques, aleshores encara unides al continent. N'hi ha d'altres que suggereixen que els bascos serien descendents de pobles berbers arribats a la península durant el Neolític. Es tracta de teories controvertides, més i tot considerant les nombroses proves de la presència humana a la cornisa Cantàbrica des de milers d'anys abans.

Hi ha altres estudis que lliguen el basc a una hipotètica llengua que s'hauria parlat a bona part d'Europa abans de l'entrada dels indoeuropeus (l'anomenat antic europeu). Aquesta teoria es relaciona amb la del substrat bascònic, segons la qual el basc seria l'únic supervivent d'un grup lingüístic que s'hauria parlat antigament a l'Europa occidental. Lligada o no amb aquestes hipòtesis, hi ha la teoria del bascoiberisme, que defensa l'existència d'un parentiu, o fins i tot una identitat completa, entre el basc i la llengua ibèrica i, per tant, entre els seus parlants.

Sigui com sigui, el fet és que encara no s'ha aconseguit de relacionar la llengua basca amb cap de les famílies lingüístiques conegudes, tot i haver-ho intentat amb les caucàsiques i algunes de tan distants com ara les uralianes, les afroasiàtiques, les ameríndies i fins i tot el japonès.

Teoria de l'origen comú genètic de bascos, irlandesos, gal·lesos, escocesos i anglesos

Article principal: Teoria del substrat bascònic

El 2001, un estudi científic publicat per la cadena de televisió anglesa BBC va revelar que els bascos i els celtes són «genèticament germans de sang». A aquesta conclusió ha arribat un equip d'investigadors de la University College London (UCL) que, després d'haver analitzat i comparat els models genètics de bascos, celtes de Gal·les i celtes d'Irlanda, ha conclòs que són «increïblement similars».

Mapa proposat de l'extensió del substrat basc

Segons la teoria del professor Stephen Oppenheimer de la Universitat d'Oxford, l'investigador David Goldstein de la University College London i el lingüista alemany Theo Vennemann tant els habitants d'Irlanda com els de la Gran Bretanya (especialment els de Gal·les i Escòcia) tindrien el seu origen en el País Basc i els seus avantpassats bascos haurien viatjat fa 16.000 anys per terra cap al nord creuant Landes, Aquitània i Bretanya fins a les illes Britàniques durant la Glaciació, època en la qual el nivell del mar era més baix que l'actual i les actuals Illes Britàniques estaven unides al continent europeu, el que hauria fet possible aquesta migració.

Oppenheimer va indicar que es va realitzar una investigació amb 10.000 habitants de les illes Britàniques, entre el 95% i el 58% del component genètic d'aquests voluntaris coincidia amb la dels bascos, el que tirava per terra la teoria que els habitants de les Illes Britàniques eren descendents genètics directes dels celtes.

El 90% del component genètic dels voluntaris irlandesos corresponia amb el dels bascos, el 80% del dels gal·lesos, i el 70% del dels escocesos i anglesos. Per tant, serien dos terços dels habitants d'aquestes illes els que tindrien un origen comú amb els bascos. Més tard es van donar les invasions de vikings i normands a les Illes Britàniques dels quals els seus actuals habitants, especialment els anglesos i part dels escocesos, serien els seus descendents, un 5% dels vikings i 5% dels normands.

Segons Dan Bradley genetista de la Universitat Trinity College de Dublín «Hi ha una concordança significativa entre els orígens genètics irlandesos i Dan Bradley genetista de la Universitat Trinity College: «Hi ha una concordança significativa entre els orígens genètics irlandesos i bascos». En paraules d'aquest investigador «quan es mira a tots aquests elements en el seu conjunt comença a observar-se una imatge que ens deixa veure que, al llarg de tota la costa atlàntica d'Europa, que inclou més o menys totes les àrees celtes i la zona pirinenca, incloent el País Basc, es produeixen àmplies similituds tant en el cromosoma I com en l'ADN mitocondrial i, fins a cert punt, també en el d'alguns grups sanguinis: per exemple, el grup O. D'entre els diversos haplogrups d'ADN mitocondrial que es troben a Europa, existiria un vincle entre l'haplogrup H d'ADNmt-mtDNA. Com que es produeix una repetició constant, això significa que és molt improbable que sigui un resultat erroni, la qual cosa ens fa veure que hi ha certes similituds en aquesta àrea. Això requereix una explicació i és molt difícil de descobrir quina és la correcta, perquè estem mirant al passat i no podem tornar-hi. Però hi ha algunes idees, una d'elles és que fa molt de temps, quan van sorgir les poblacions celtes de l'Europa Occidental, potser aquests pobladors procedien del sud del continent. L'altra possibilitat és que, en l'edat antiga, el mar no era vist com un impediment per comunicar-se, sinó com una oportunitat. Si mirem al sud-oest d'Irlanda, la seva zona més accessible per mar és pel sud-oest de l'illa de la Gran Bretanya, per Bretanya i pel Golf de Biscaia.

Teories alternatives

Alguns estudiosos han plantejat hipòtesis alternatives, entre les quals les següents:

• Van arribar els bascos amb els indoeuropeus? Adrados situa l'arribada a Europa, i a diferents llocs d'Àsia, de les llengües indoeuropees cap a l'any 5000 aC, data en què van arribar també avançades de llengües ugrofineses. Així doncs, l'home europeu més antic parlava altres llengües, i "potser el basc fos una d'elles", diu, però creu més probable que aquest arribés de fora per aquestes dates, no arribant a la península Ibèrica fins al segle I a.C. A jutjar per topònims i antropònims antics, els bascos van arribar primer a Aquitània, on els celtes, cap al 800 o el 500 aC, els van arraconar al costat del mar. Només després, com tants pobles, van baixar cap al Sud. Segurament cap al segle I abans de Crist van arribar al seu angle d'Hispània, i es van expandir després durant l'edat mitjana. Això és el que creuen avui la majoria dels lingüistes. I els genetistes ens diuen que els seus gens no difereixen substancialment dels actuals bascos. Hi ha exemples d'esdeveniments similars. Durant les migracions germàniques, que van escombrar Europa després de la caiguda de Roma, gairebé totes les tribus eren indoeuropees, excepte els huns i els àvars.

• Van ocupar els vascons l'actual comunitat autònoma del País Basc en l'Antiguitat Tardana o en l'Alta Edat Mitjana? Aquesta hipòtesi, coneguda com a «teoria de la basconització tardana», és defensada per estudiosos com ara Arnaud Oihenart, Claudio Sánchez Albornoz, Manuel Gómez Moreno, Jürgen Untermann, Adolf Schulten, i José Antonio Vaca de Osma, els quals consideren que els vascons van ocupar les terres de l'actual País Basc en temps dels visigots. Dues de les autoritats amb major pes en la lingüística històrica basca, Luis Michelena i Joaquín Gorrochategui, coincideixen en part amb aquesta teoria, però afegeixen que aquesta basconització s'ha produït cap a un substrat que ja era basc, és a dir, va ser un succés que va venir a unificar les tribus basques de la zona, com es pot comprovar pels nombrosos arcaismes que reté el dialecte biscaí.

• Va arribar el basc a Espanya des de França en època històrica? Aquesta hipòtesi és defensada per Larry Trask i pels filòlegs espanyols Francisco Villar i Blanca M. Próspero que la presenten en el seu llibre "Bascos, celtes i indoeuropeus. Gens i llengües" publicat per la Universitat de Salamanca l'any 2005 i per Francisco Rodríguez Adrados que ho fa en "Història de les Llengües d'Europa" publicat el 2008. Ja se sap que l'antiga teoria basc-iberista està abandonada avui, però el que és menys divulgada és l'escassetat dels topònims realment bascos al País Basc del Sud. L'autor estudia això, com és lògic, a partir dels topònims transmesos per fonts antigues. Més freqüents són a Aquitània. En canvi, hi ha al nostre País Basc topònims celtes, indoeuropeus i llatins. I alguns antropònims de diverses llengües, només alguns d'eusquèrics. Tot això ofereix dubtes sobre l'origen del basc. A la teoria que és primigeni a la zona i, expulsat en algun moment d'allí, va ser reintroduït des d'Aquitània (teoria de Gómez Moreno, Schmoll, Tovar, Michelena, Gorrochategui) s'oposa a una altra que afirma que els bascos són al territori d'Hispània recents, procedents d'Aquitània i arribats bé en els últims segles abans de l'era cristiana, bé en l'inici d'aquesta (segles II-IV). A aquesta teoria s'inclina Villar, no hi ha dades objectives a favor de l'altra.

Relació entre els bascos i els vascons

Article principal: Vascons

Si la hipòtesi vàlida fos que els bascos van arribar a Europa amb els Cromanyons en temps prehistòrics estarien establerts a tot Europa una sèrie de tribus que parlaven llengües d'una mateixa família lingüística (el que s'ha anomenat el protobasc) i tenien relació cultural entre si. Si ho fos la de l'expansió vascona en els anys foscos, els bascos no van ocupar tot el que actualment es defineix com País Basc (Euskal Herria) fins al segle VI o V aC. Les altres hipòtesis són intermèdies. No obstant això, avui en dia es desconeix quina és la vàlida.

Segons els historiadors romans Estrabó, Plini el Vell, Pomponi Mela, Luci Flor o Sili Itàlic, la zona estava habitada en temps preromans per diverses tribus, l'idioma i filiació ens són desconeguts. Només dels aquitans hi ha constància que parlaven basc. La distribució de tribus i les zones ocupades per vàrduls, caristis i autrigons varien segons cada historiador. La distribució de Ptolemeu, la més completa, era la següent:

Mapa de distribució dels vascons en època romana

• Càntabres, donava aquest nom als pobles que habitaven entre el riu Sella i el riu Asón.
• Autrigons, establerts entre el riu Asón i el riu Nervión.
• Caristis, establerts entre el riu Nervión i el riu Deba a l'actual Guipúscoa.
• Vàrduls, que ocupaven l'actual Guipúscoa a excepció de la vall del Deba i del Bidasoa.
• Vascons, que ocupaven el que avui és Navarra, nord-oest d'Aragó i nord-est de La Rioja.
• Aquitans, que estaven entre el riu Garona i els Pirineus.
• Berons, ocupaven el territori de l'actual Rioja Alta, part de la Rioja Alabesa i alguns enclavaments a la província de Burgos, oest de Navarra i nord de la província de Sòria.

Altres col·loquen a càntabres i vascons com tribus frontereres, i per altres, entre vascons i càntabres només hi havia els vàrduls. Plini diu que Portus Ammanus (la romana Flaviobriga i l'actual Castro-Urdiales) era una ciutat vàrdula, el que es contradiu clarament amb la distribució de Ptolemeu. Encara que hi ha diverses teories que consideren que els vascons es van estendre pels territoris bascos (d'aquí el terme) i que per aquesta raó es parla basc i es van barrejar amb els celtes que fugien de la pressió romana a l'Ebre, creant els dialectes del basc.

Els territoris d'aquestes tribus estaven políticament repartits en diferents convents jurídics d'Hispània i la Gàl·lia. Els vascons depenien administrativament del convent Caesaraugustà, la capital era l'actual Saragossa. Els vàrduls, caristis i autrigons depenien del convent Cluniensis, la seu estava a Clunia, a la província de Burgos. I els aquitans estaven inclosos en la Gàl·lia.

No hi ha més notícies de vàrduls, caristis i autrigons, fins que al segle ix s'esmenta per primera vegada a Castella, abans anomenada Bardulia.

Guerres Sertorianes

El territori vascó es va veure profundament implicat en les Guerres Sertorianes. Sertori es trasllada l'any 77 aC a la vall de l'Ebre i instal·la la seva caserna a Osca i aquest mateix any, travessant el pas del Pertús, arriba Gneu Pompeu Magne, enviat per Roma, qui aconsegueix la simpatia de molts vascons, especialment a la zona de l'Ebre. Això fa que ciutats pròximes prenguin partits diferents: mentre Calagurris (actual Calahorra) es manté fidel a Sertori, Gracurris aposta per Roma, sent la zona de l'Ebre la més convulsionada pels enfrontaments entre els dos bàndols.

A l'hivern de l'any 75 aC. Pompeu funda la ciutat de Pompaelo (actual Pamplona). Sertori és assassinat a traïció a Osca l'any 72 aC, quedant com a última plaça fidel a l'ideal de Sertori. Aquest setge, realitzat per Afrià, general de Pompeu, va durar fins a l'any 67 aC, portant als seus habitants fins a l'extrem d'haver de recórrer a menjar-se els cadàvers.

Camins

Cinc dels trenta-quatre camins de l'itinerari d'Antoní passaven per territori vascó, sent el més important el XXXIV que unia Asturica (Astorga) amb Burdigalia (Bordeus) passant per Velegia, Veleia i Pompaelo (Pamplona) amb el que recorria la vall de l'Ebre unint Deòbriga amb Caesaraugusta (Saragossa) passant per Calagurris (Calahorra), Graccurris (Alfaro) i Cascantum (Cascante). Pompaelo s'unia amb la costa i els passos pirinencs així com amb la via de Caesaraugusta a Graccurris. Diverses vies secundàries unien la calçada XXXIV amb els ports costaners del Cantàbric.

Presència de vascons en l'exèrcit romà

Es té constància de la presència de vascons en l'exèrcit romà almenys des del segle i aC, tant en cohorts com a les legions i en els pretorians. Igualment se sap de l'existència de cohorts de vascons, la Cohors II Vasconum civium Romanorum va estar destinada a Germània. Aquesta cohort va ser posteriorment destinada a Britannia i l'any 156 a la Mauritània Tingitana. August va tenir la seva guàrdia personal formada per vascons i berons calagurritans, que van ser llicenciats després de vèncer a Marc Antoni. El costum de guàrdies personals formades per hispans va ser molt comú entre els generals, per la seva fides (fidelitat) i devotio (devoció) cap al seu cap.

Etimologia de la paraula basc

La paraula catalana basc ve del llatí uasco (tema en -n, cas oblic: vascó-, plural Enciclopèdia Auñamendi. BASC]

«

El gentilici "vascó". El gentilici català actual basc deriva del llatí (també en transcripció grega) uasco, tema en-n, oblic vascó-, plural vascons, sempre accentuats a la síl·laba inicial (vascó, vascons), bascli en síncope. Referent a això adverteix Michelena (1984) «no hem d'oblidar que el text no està en romanç, de manera que lat. uasco és diferent fins per la forma de cat., etc., basc "i que" en llatí no és sinó el cas recte, desproveït acord amb un esquema freqüent en aquesta llengua de la nasal d'altres casos, entre els quals hi ha tots els del plural, inclòs el nominatiu-vocatiu».

»

Una de les teories sobre l'origen del llatí basc és que ve del llatí boscus o buscus, que significa "bosc". Llavors vascons significaria el "poble que viu al bosc". Però aquesta etimologia es considera avui dia provadament errònia, ja que boscus o buscus en llatí és una paraula de l'edat mitjana, derivada probablement d'arbustus, sota la possible influència del germànic Busk o Bosk, l'origen també és desconegut.

Una altra teoria semblant és que el llatí basc significa "del bosc" i ara cal del basc modern basoko on baso- significa bosc, i -ko és la terminació que indica possessiu / genitiu. Tenint en compte que basoko és una paraula del basc modern, que pot haver estat molt diferent fa dos mil anys, aquesta etimologia, que en temps va ser popular entre els bascos, està avui dia totalment desacreditada pels investigadors.

Moneda ibèrica amb la inscripció ? (baśkun[es]) en el revers

Per afegir misteri a l'origen de la paraula, diverses monedes dels segles I i II aC que es van trobar al nord d'Espanya portaven la inscripció baŕśkunes o baśkunes escrita en alfabet iber. L'origen d'aquest terme és desconegut, podent ser tant d'origen basc, com un apel·latiu usat pels seus veïns celtes sobre els ibers. La seca d'origen no és segura, però podria ser Pamplona o Rocaforte, a Sangüesa, àrea en la qual els historiadors creuen que vivien els vascons.

Avui dia es creu que el llatí basc ve d'una arrel basca i aquitana emprada per aquests pobles per citar-se a si mateixos. Aquesta arrel és eusk-, que és molt propera al llatí basc. També va existir un poble aquità al qual els romans van anomenar ausci, i que sembla venir de la mateixa arrel.

Bascos, euskalduns i basc

Tradicionalment en èuscar o basc, els bascos o parlants de la llengua basca es diuen a si mateixos en plural euskaldunak, en singular euskaldun, format de l'arrel euskal- ("llengua") i el sufix de tinença -dun ("posseïdor"), literalment significaria "posseïdor de l'euskara" o "el que té l'euskera", que es tradueix al català com "bascoparlant".

De la mateixa manera, els parlants de la llengua basca o euskalduns ("euskaldunak") anomenen a la resta dels no parlants de la llengua basca o parlants d'altres idiomes en plural erdaldunak, en singular erdaldun, format amb l'arrel Erdal- ("Idioma aliè o estrany a l'euskara") i el sufix -dun ("posseïdor"), literalment significa "posseïdor de l'erdara" o "el que té l'erdara", no hi ha una traducció exacta al català d'aquest terme, el més proper seriosa "parlant de l'erdara", i "erdara" són totes les llengües existents llevat l'euskara. En euskara el terme "erdaldun" és semblant al del "bàrbar" que els antics grecs utilitzaven per denominar a la resta de nacions o països que es trobaven fora de la cultura hel·lènica o el món grec, el seu significat era una mena d'"estrany" o "estranger", algú que no parlava l'idioma grec.

No tots els bascos parlen basc, (euskaldunak) i no tots els que parlen basc són bascos (els no bascos que aprenen basc són també euskaldunak). Però el terme «euskaldun» s'utilitza (encara que aquest malament etimològicament) tant per bascos que no parlen basc, com per bascos i no-bascos que sí que el parlen.

Al segle xix, Sabino Arana, per remeiar aquesta ambigüitat, va encunyar un neologisme carregat de sentit polític, la paraula euskotar, en plural euskotarrak, que significa persona ètnicament basca, parli o no basc. Però aquest terme ja no s'utilitza en la parla actual.

Aquestes paraules basques són l'origen del nom que els bascos utilitzen per designar la seva llengua: euskara. Els investigadors moderns han reconstruït la pronunciació i el vocabulari del basc antic, i Alfonso Irigoyen proposa que la paraula euskara procedeix del verb "dir" en basc antic, que es pronunciava enautsi (mantinguda en formes verbals com el biscaí dinotzat, jo li dic), i del sufix -(k)ara ("forma de fer alguna cosa)"). Per tant, euskara significaria literalment "forma de dir", "forma de parlar". Es troben evidències d'aquesta teoria en el llibre Compendi Historial escrit el 1571 per l'escriptor basc Esteban de Garibay, que va escriure com a nom natiu de la llengua basca "enusquera". No obstant això, com la majoria dels temes relacionats amb la història basca, aquesta hipòtesi no és totalment segura.

Al segle xix, l'activista nacionalista basc Sabino Arana va pensar que l'arrel original d'Euzko era eguzkiko ("del Sol", donant a entendre una religió solar). I des d'aquí va crear el neologisme Euskadi per al seu suposat País Basc independent. Aquesta teoria està avui dia totalment desacreditada, sent l'única etimologia sèria la d'enautsi i - (k) llaura, però el neologisme Euzkadi, en la seva escriptura regularitzada Euskadi, és àmpliament emprat en basc i en català.

Vegeu també

• Història interna del basc

Bibliografia

• Braudel, Fernand (1984). The Perspective of the World.
• Gutiérrez Arosa, Jesús (2007). La guerra civil en Eibar y Elgueta. ISBN 978-84-89696-46-4.

Enllaços externs

• Cronologia de l'Euskera
• Història del País Basc i l'euskera
• Historia en Hiru.com