Orthogeomys

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Orthogeomys
(Pliocè – recent[1])

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Rodentia
Família: Geomyidae
Gènere: Orthogeomys
Merriam, 1895
Espècies

Vegeu el text

Orthogeomys és un gènere de rosegadors de la família dels geòmids. Conté una sola espècie vivent i un parell d'extintes que són originàries majoritàriament de Meso-amèrica.[2]

Descripció[modifica | modifica el codi]

Encara que el seu pla corporal és similar al dels altres geòmids, les espècies d'aquest grup són bastant més grosses. Tenen una llargada corporal de 10–35 cm i un pes de 150–900 g. La cua mesura 5–14 cm.[3] Algunes fonts han reportat que un factor clau que determina la mida de l'animal és la composició del sòl en l'hàbitat natural de l'animal. Els tipus de sòl sorrencs s'associen amb una major grandària cranial, mentre que els sòl més densos semblen correlacionar-se amb una mida del cos relativament més petita.[4]

Les espècies d'aquest tenen el pelatge dorsal negre o marró o gris , mentre i el pelatge ventral tendeix a ser més variable en coloració, sovint sent una combinació de blanc, gris o marró. En espècies com O. underwoodi, la capa dorsal pot presentar patrons: com ara bandes blanques que s'estenen cap a part posterior.[4][5] El pèl d'aquests animals varia segons l'espècie de curt a llarg, encara que generalment són fins i suaus. Es creu que aquestes característiques són avantatjoses per a l'animal alhora d'eliminar la brutícia del seu pelatge durant el procés de neteja.[4] Les espècies que viuen a regions més fredes tenen el pelatge més suau i espès.

Les dents incisives superiors presenten un solc profund al mig.[3] Un tret distintiu són unes dents incisives que sobresurten de la boca, fins i tot quan està tancada. Aquesta és una característica que comparteixen amb tots els rosegadors, però que és particularment prominent en aquest gènere. Aquestes incisius més llargs serveixen a dos propòsits. En primer lloc, com és la tendència general de tot animal, la forma de les dents està adaptada a la seva dieta. En segon lloc, com que les dents sobresurten de la boca, poden utilitzar-les per cavar, alhora que eviten que els entri brutícia a la cavitat oral. Les orelles es poden tancar per evitar l'entrada de terra al canal auditiu mentre caven.

Comportament[modifica | modifica el codi]

Són animals solitaris que només s'ajunten durant la temporada de reproducció. Durant els períodes reproductius es freqüent trobar molts individus ocupant un mateix cau. Fora d'aquests períodes només un individu ocupa un sistema de túnels en moment determinat. Aquests túnels es divideixen en zones pel cau, per emmagatzemar aliments i un túnel separat on dipositar els excrements. L'espècie O. cherriei cava túnels d'uns 12,8 centímetres d'alçada de mitjana, els quals poden arribar a gairebé els 200 metres de longitud. Les espècies d'aquest gènere estan actives principalment durant el matí i la tarda, moments en els quals es troben generalment fora dels caus.[4]

En general, tendeixen a tenir un major consum diari de calories que la majoria de les espècies de rosegadors.[4] Això es deu a les despeses d'energia addicionals necessàries per desplaçar-se sota terra, el qual és un factor que contribueix a la destrucció d'aquests animals dels cultius que conreen els humans. Són animals herbívors, que s'alimenten de blat de moro, arrels d'herbes, mandioca, arròs i canya de sucre.

Interaccions amb altres espècies[modifica | modifica el codi]

Captura[modifica | modifica el codi]

Hi ha documents que informen de diferents mètodes de capturar i preparar aquests animals com aliment, uns mètodes que són anteriors a la colonització espanyola de Mèxic.[6] A causa del prolongat període de temps durant el qual la captura d'aquests animals ha format part de la comunitat, no ens ha de sorprendre que la pràctica de la captura tingui una importància cultural significativa al sud-est de Mèxic.[7] Malauradament, la naturalesa de les trampes usades en el passat pels maies és actualment un misteri, encara que es poden observar mètodes actuals de capturar aquests animals.[6]

Control de plagues[modifica | modifica el codi]

Aquests animals poden ser bastant destructius cap a aquests cultius, poden arribar a causar pèrdues de fins a un 50% en els cultius.[8] A causa d'aquestes pèrdues tan significatives, s'han fet molts esforços per intentar controlar les poblacions d'aquestes espècies. A Costa Rica, s'han intentat diversos mètodes de control de plagues, però molts han estat abandonats a la recerca de la solució ideal. S'han introduït mangostes en els seus hàbitats, s'ha enverinat i deixat aliments perquè els trobin aquests animals, i s'han difós productes químics tòxics, amb l'esperança de minvar les seves poblacions.[8] Malauradament, els dos últims mètodes no només són perjudicials per a aquests animals, sinó també per als éssers humans. Atès que no hi ha antídot disponible a Costa Rica per a alguns dels productes químics utilitzats en el control de plagues, el seu ús s'ha de gestionar amb cura.[8]

Cofilogènia[modifica | modifica el codi]

Les proves suggereixen que hi ha hagut una estreta relació entre aquestes espècies i els polls (del subordre Amblycera) durant temps significatius.[9] S'ha plantejat que aquesta relació es deu al fet que els dos hàbits d'aquestes criatures els fan molt adequats per a l'evolució paral·lela.[9][10]

Cavant túnels subterranis, aquests rosegadors creen un entorn més atractiu que el que havia existit anteriorment, i aquest entorn quedaria poblat d'organismes. Aquests organismes s'anirien adaptant gradualment, no només a l'entorn del túnel, sinó també als creadors dels túnels. En el cas dels polls, això vol dir connectar-se i adaptar-se per superar els sistemes de defensa dels hostes, però sense provocar tant de mal com per matar l'hoste. Com que les espècies d'aquest gènere són animals tan solitaris, qualsevol contacte que tinguin amb altres animals és probable que sigui amb altres individus de la mateixa espècie. D'aquesta manera, un determinat tipus inicial de poll es podia passar gairebé exclusivament a una espècie durant generacions, produint una nova espècie de poll, específica d'una espècie d'aquest gènere.[10][11]

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Recentment s'han reorganitzat les espècies d'aquest gènere i la majoria s'han traspassat al gènere Heterogeomys, el qual ha estat recuperat després que durant un temps fos considerat un subgènere d'Orthogemoys.[12] Les espècies actualment reconegudes són les següents:

Estat de conservació[modifica | modifica el codi]

Les espècies del gènere Orthogeomys, com molts altres rosegadors, són considerades plagues. La història dels intents humans per controlar les seves poblacions es remunta als temps dels maies.[13][6] Malgrat alguns esforços contraris, les poblacions de les espècies del gènere Orthogeomys semblen tendir a créixer. En aquest sentit, totes les espècies d'aquest gènere es consideren en risc mínim.[14]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada «Orthogeomys» a la Paleobiology Database (en anglès).
  2. Monge-Meza, Javier «Distribución geográfica, características y clave taxonómica de las taltuzas (Orthogeomys spp., Rodentia: Geomyidae) en Costa Rica». Cuadernos de Investigación, 19-02-2010, pàg. 10.
  3. 3,0 3,1 Nowak, Ronald M. Walker's Mammals of the World (en anglès). 2. 6a, 1999, p. 1314–1315. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Baker, Robert. Wild Mammals of North America: Biology, Management and Conservation (en anglès). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2003, p. 276–287. 
  5. Hafner, Mark «Evolutionary Genetics and Zoogeography of Middle American Pocket Gophers, Genus Orthogeomys» (pdf) (en anglès). Journal of Mammalogy, 72, 1, 13-02-1991, pàg. 1–10. DOI: 10.2307/1381975.
  6. 6,0 6,1 6,2 Hovey, Kevin; Rissolo, Dominique «The Process and Sociocultural Significance of Gopher Trapping in a modern Yucatec Maya Community» (en anglès). Journal of Ethnobiology, 19, 2, 1999, pàg. 261–276 [Consulta: 24 novembre 2012].
  7. «Tuza Trap» (en anglès). backyardnature.net, 06-12-2015. [Consulta: 16 juliol 2017].
  8. 8,0 8,1 8,2 Monge-Meza, Javier «El impacto de las taltuzas en el cultivo de banano» (en castellà). Agronomía Mesoamericana, 22, 1, 16-05- 2011, pàg. 167–174 [Consulta: 24 novembre 2012].
  9. 9,0 9,1 Patterson, Adrian M.; Banks, Jonathan «Analytical approaches to measuring cospeciation of host and parasites: through a glass, darkly» (en anglès). International Journal for Parasitology, 31, 02-01-2001, pàg. 1012–1022. DOI: 10.1016/s0020-7519(01)00199-0.
  10. 10,0 10,1 Hafner, Mark S.; Demastes, James W.; Spradling, Theresa A.; Reed, David L. «Cophylogeny between Pocket Gophers and Chewing Lice» (pdf) (en anglès) p. 1-42. [Consulta: 26 novembre 2012].
  11. Hafner, Mark; Sudman, Philip D.; Villablanca, Francis X.; Spradling, Theresa A.; Demastes, James W. «Disparate Rates of Molecular Evolution in Cospeciating Hosts and Parasites» (en anglès). Science, 265, 19-081994, pàg. 1087–1090. DOI: 10.1126/science.8066445.
  12. Spradling, Theresa A.; Demastes, James W.; Hafner, David J.; Milbach, Paige L.; Cervantes, Fernando A. «Systematic revision of the pocket gopher genus Orthogeomys» (en anglès). Mammal, 97, 2, pàg. 405-423. DOI: 10.1093/jmammal/gyv185 [Consulta: 18 juliol 2017].
  13. Witmer, Gary; Engeman, Richard M. «Subterranean Rodents as Pests: The Case of the Pocket Gopher» (en anglès). USDA National Wildlife Research Center - Staff Publications, 15-05-2007, pàg. 287–299 [Consulta: 27 novembre 2012].
  14. Samudio, R. «Orthogeomys cavator» (en anglès). [Consulta: 27 novembre 2012].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orthogeomys