Ortiga petita

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'ésser viuOrtiga petita
Urtica urens
GailiojiDilgele001.JPG
Urtica urens
Dades
Font de nettle fiber Tradueix
Planta
Tipus de fruit càpsula
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreRosales
FamíliaUrticaceae
GènereUrtica
EspècieUrtica urens
Linnaeus, 1753
Subespècies
Modifica les dades a Wikidata

L'ortiga petita o ortiga menor (Urtica urens, del llatí urere, "cremar", referint-se als pèls urticants de la planta), és una planta herbàcia de la famílica de les urticàcies, cosmopolita i pluriregional. Sovint també és coneguda en castellà com Marrachincha.

Descripció botànica[modifica]

És una espècie monoica amb unes dimensions d'entre 15 i 30 cm. Pel que fa als òrgans vegetatius l'arrel és fasciculada i la tija herbàcia. És de color vermellós o groguenc, erecta, ramificada i buida en els nusos. Té nusos de parelles de fulles i està recoberta de pèls urticants.

U. urens

Les fulles són simples, oposades, serrades i amb quatre espícules. Els pèls estan plens d'àcid fòrmic que es troba en una glàndula de l'extrem del pèl que és molt feble. Sovint el pèl es trenca i deixa anar la substància irritant.

Pel que fa als òrgans reproductors diem que és una planta unisexual, on les flors femenines es troben a inflorescències penjants i les masculines a les inflorescències més curtes. Referent a aquestes, són cimoses, en racims espinosos, panícules pendulars, asilars i terminals.

El periant està format per flors verd-groguences amb periant monoclamidi amb estams groguencs.

L'androceu té quatre sèpals verds i quatre estams amb quatre tèpals lliures.

El gineceu és bicarpel·lar cenocàrpic. L'ovari és súper i l'estigma és sèssil. Té quatre tèpals lliures desiguals, dos interns iguals a l'aqueni i dos externs petits sense pèls ganxuts. Està absent d'estaminoids i d'estil.

El fruit és un aqueni i és simple.

Farmacologia[modifica]

La part utilitzada de la planta és a dir, la groga són les fulles i arrels.

La composició química si la planta es troba en estat fresc és la següent en el cas de fulles i planta fresca, l'ortiga és rica en vitamina C i A, clorofil·la A i B, carotens, acetilcolina, histamina, flavonoides, sals minerals (magnesi, fòsfor, potassi, calci, sofre, ferro, silici, manganès), àcids orgànics (cafèic, clorogènic, gàl·lic, fòrmic i acètic), provitamina A, mucílags i sitosterols

Pel que fa als tricomes (pèls urticants)trobem acetilcolina, histamina, serotonina i (5-hidroxitriptamina).

A l'arrel destaquen els tanins, fitosterols (beta-sitosterol) ceramides, fenilpropans, lignans, polifenols, monoterpendiols. polisacàrids: glucans, glucogalacturonans, arabinogalactans, escopoletòsid.

A les llavors trobem mucílags, proteïnes, oli 30% amb elevat contingut en àcid linoleic.


Usos medicinals[modifica]

Imatge ampliada d'un pèl urticant

S'utilitza en les hemorràgies nasals o menstruacions abundants, per afeccions reumàtiques, hepàtiques, gota, càlculs renals i arena a l'orina. També s'utilitza per les cures de primavera com a desintoxicant de l'organisme. També és útil en anèmies degut al seu contingut en ferro i clorofil·la. Fins i tot s'utilitza com a reconstituent en cas de cansament intens o desnutrició.

Aquesta planta també és utilitzada en trastorns de la digestió com a cura per diarrees i com a ajuda en casos de diabetis perquè disminueix la quantitat de sucre en sang, és a dir, és hipoglucemiant.

Està indicada per afeccions cutànies com l'acne, èczemes, i fins i tot psoriasi. La loció amb cocció de l'arrel es recomana contra la caspa i contra la caiguda de cabell.

Accions farmacològiques / propietats[modifica]

Presenta propietats astringents, tòniques, i fortament diurètiques.

Observacions[modifica]

U. urens

Es pot utilitzar també per fer tes com a remeis casolans per a malalties abans citades com per exemple la gota o un cop fetes decoccions i polvoritzacions. Si es fa en forma de suc s'aplica amb pinzell o mitjançant massatge. És molt nutritiva perquè té moltes vitamines i sals minerals i a més les fibres de l'ortiga també serveixen per teixir.

  • TOXICITAT

Hem de tenir precaució, ja que els pèls alliberen una substància àcida que fa coïssor i inflamació a la pell. Una vegada ha entrat l'àcid dins el cos només tenen un lleuger efecte emolient.

  • ECOLOGIA

La distribució mundial és cosmopolita, al Principat pot ser trobada a Barcelona, Girona, Alacant, illes Balears, Lleida, Tarragona i València. Es fan en terrenys molt nitrogenats com per exemple l'entrada dels corrals, suporten molt el fred i són molt difícils d'eliminar. Viu entre el nivell del mar i els 800 metres. Propera a cases o sòls habitats per l'home. Normalment habita zones humides i en ombres, horts, marges de camins.

  • RECOL·LECCIÓ

Es recol·lecta la planta sencera, depenent de per què es vol utilitzar. Es pot usar seca o immediatament després de collir-la. Si es vol utilitzar amb finalitat medicinal s'ha de recol·lectar els mesos de maig, juny, juliol i agost tot i que no hi ha problema per recol·lectar-la al llarg de tot l'any. Amb finalitats alimentàries es recol·lecta a qualsevol període. S'ha de recol·lectar amb guants i es tallaran només les parts joves i sanes, ja que les més velles tenen un efecte molt més irritant que en prohibeix l'ús.

  • CONSERVACIÓ

S'asseca a l'ombra, a un lloc ben ventilat i ben estesa. Un cop seca es guardaran només les fulles. Un cop seques deixarà de ser urticant i es podrà triturar per la seva conservació. D'aquesta manera podem continuar gaudint dels seus beneficis a l'hivern, moment en què és impossible trobar-les fresques.

Referències bibliogràfiques[modifica]

U. urens
  • FONT i QUER, P. : Diccionario de Botánica, ediciones Península, 2000 (1a edició: ed. Labor, 1953)
  • de BOLÒS, O., VIGO, J., MASALLES, R.M., NINOT, J.M.: Flora Manual dels Països Catalans, 1a reimpressió. Ed. Pòrtic-Natura, 2000
  • WEBERLING, F.: Morphology of Plants and Inflorescences. Cambridge University Press, 1989 (traducció de l'alemany del 1981)
  • Diversos autors: Flora Ibérica: plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. Real Jardín Botánico, C.S.I.C., 1993
  • CRÉTÉ, P.: Précis de Botanique, Tome II: Systématique des Angiospermes. 10 edició. Masson et Cie. éditeurs, 1965.
  • "Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales". Dr. Berdonces. Ediciones Tikkal
  • "El Dioscórides Renovado". Pío Font Quer. Editorial Labor
  • "Hierbas Medicinales y Recetas Caseras". Jill Nice. Editorial Paidós
  • "Plantas que Curan". Jean de Sillé. Ediciones Cedel
  • "Plantas medicinales". Editorial Susaeta. Autor: Jan Volák (1997)
  • "Guía de las plantas medicinales". Editorial Omega. Autor: Paul Schauenberg y Ferdinand Paris (1980)
  • "Manuel de identificación de plantas perennes". Editorial Blume. Autor: Royal Horicultural Society (1998)
  • "Nuestras amigas las plantas". Editions Ferni-Genève. Autor: Daniele Manta y Diego Semolli (1977)
  • "Guía familiar de remedios caseros naturales". Editorial Susaeta. Autor: Karen Sullivan y C. Norman. (1996)
  • "Fitoterapia: Vademécum de prescripción de plantas medicinales". Editorial Cita. Autor: Asociación Española de Médicos Naturistas y Colegio Oficial de Farmacéuticos de Vizcaya (1999)
  • "Plantas medicinales". Editorial Labor. Autor: P. Font Quer (1961)

Enllaços externs[modifica]