Ortografia de l'extremeny

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Ortografia de l'extremeny és una proposta de normalització de l'ortografia de la llengua extremenya realitzada per Ismael Carmona García. La Viquipèdia en extremeny utilitza aquesta norma.

Redacció[modifica]

El text es va redactar en els anys 2006 i 2007 amb la finalitat d'unificar les formes escrites de l'extremeny.

Es divideix en dues grans parts, micruortugrafia (microortografia) i macruortugrafia (macroortografia). La microortografia recull les normes per a l'escriptura de cada paraula en si mateixa, mentre que la macroortografia s'encarrega de la redacció de continguts més llargs, des de sintagmes i frases a textos complets.

Juntament amb aquesta obra es va redactar un apèndix dedicat als prefixos curts d'origen grecollatí.

La proposta es basa en sis principis:

  1. El fet que la majoria dels extremenys havien estat alfabetitzats en castellà i que les formes estranyes causen reaccions negatives.[1]
  2. L'extremeny està emparentat amb certes llengües amb les quals és convenient mantenir una coherència ortogràfica.
  3. No introduir elements aliens al context romanç.
  4. Equilibri entre la pronunciació més depurada i el sistema d'escriptura, que no sigui excessivament fonètic però tampoc etimològic. S'entenc com a pronunciació depurada aquella que ha conservat millor els trets extremenys dins dels diversos dialectes. Les varietats dialectals que es prenen com a referència són les de Còria i la Vega del Tajo.
  5. El sistema ortogràfic ha d'afavorir el seu aprenentatge sent estèticament atractiu i tenint normes senzilles.
  6. Únicament han de reflectir-se ortogràficament aquells fets que suposin canvis en la morfologia de la paraula. S'esmenten tres tipus concrets de modificacions: reducció (de cansadu a cansau), expansió (de Calistu a Calistru) i transformació (de clavu a cravu).

Algunes normes[modifica]

  • /θ/ es representa amb les lletres c (abans d'e, i) o ç (abans d'a, o, u, r): cien, çapatu, Caçris. Les formes que s'obtenen amb aquesta norma són comparables amb les d'altres llengües romanços (per exemple, praça és igual que les formes en portuguès i antic lleonès, si bé els sons no són idèntics).
  • /ð/ es representa amb la lletra z: zorru, cozina; comparables a la castellana zorro o al portuguès cozinha.

L'ús de c i z permet algunes distincions entre sordes i sonores. Per exemple, cueçu (artesa) de cuezu (forma del verb cozel).

  • Pel fonema /s/ es fa servir s (si és inicial o després de consonant) o ss (intervocàlica): suelu, essu.
  • Pell fonema /z/ es fa servir s intervocàlica: casa, missa.

La distinció entre /s/ i /z/ utilitzant s i ss també es fa servir en llengües com el francès, català o portuguès. Com a avantatge addicional, Carmona García explica que els parlants que no distingeixen entre tots dos fonemes no tenen dificultat a entendre les paraules resultants d'aplicar aquesta norma.

Es proposa l'ús de dos tipus d'accents gràfics (titlles), que es situen en les síl·labes tòniques. L'accent agut (´) s'utliza en les paraules esdrúixoles (númeru, bitácura), en les planes acabades en diftong (cámbiu) o vocal llarga (antíguu), i les agudes acabades en a, i, o, o seguides de n, s (viví, jabalín). L'accent circumflex (^) es reserva als monosíl·labs tònics fruit d'una contracció (), als participis femenins de la primera conjugació (cantâ) i als adjectius masculins acabats en (barbû).

Referències[modifica]

  1. «Propuesta ortográfica». Propuesta ortográfica.