Otar Iosseliani

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaOtar Iosseliani

Otar Ioseliani (2010)
Biografia
NaixementOtare Davidovich Ioseliani
2 febrer 1934 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Tbilissi Modifica el valor a Wikidata
President La Fémis
2000 –
← Humbert BalsanCédric Kahn → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatUnió Soviètica Unió Soviètica
Geòrgia Geòrgia
FormacióInstitut Gueràssimov de Cinematografia Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, compositor, director d'orquestra, pianista, realitzador, muntador, actor, guionista, director de documentals Modifica el valor a Wikidata
Activitat1957 Modifica el valor a Wikidata –
OcupadorCursos Superiors de Formació per a Guionistes i Directors Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
FilmografiaAprili (1961)
Giorgobistve (1966)
Dzveli qartuli simgera (1969)
Iko shashvi mgalobeli (1970)
Pastorali (1975)
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0409646 Allocine: 2647 Allmovie: p95490 TCM: 569014 Modifica el valor a Wikidata

Otar Iosseliani ((georgià: ოთარ იოსელიანი; Tbilissi, Geòrgia, 2 de febrer de 1934) és un cineasta georgià. Els seus films són particulars, una mena de films muts parlats, plens de nostàlgia i d'un desesper divertit. S'hi troba de vegades una certa familiaritat d'estil proper a Tati.[1]

Biografia[modifica]

Iosseliani estudia en principi piano a l'escola de música de Tbilissi (és diplomat de piano, de composició i de direcció d'orquestra). El 1953, entra a la Universitat de Moscou per seguir cursos de matemàtiques i mecànica, s'hi queda fins al 1955. Seguir aquest tipus d'estudis a la Unió Soviètica significa ser reclutat per l'Exèrcit. Per passar-ho, s'orienta cap a estudis d'escenificació a l'Institut de cinema de la Unió Soviètica (VGIK)..[2] Hi realitza el 1958 la seva primera pel·lícula, Aquarel·la que es passarà a la televisió.

El 1961 dirigeix Aprili (Abril). La pel·lícula, prohibida, només es veurà a la Unió Soviètica a partir dels anys 1970. Iosseliani treballa de pescado, després d'obrer metal·lúrgic, cosa que el portarà al cinema dos anys més tard, amb la direcció de La Fosa (Tudzhi) documental sobre el treball d'obrers d'una foneria. El 1967 sortirà La Caiguda de les fulles, la pel·lícula serà retirada de distribució en l'URSS. Passarà tanmateix les fronteres per ser presentat al Festival de Canes.

1968, Dzveli qartuli simgera (Velles cançons georgianes) és prohibida pel Comitè de Cinema de Tbilissi. Per a Hi havia una vegada una merla cantora (1970) la distribució serà limitada als cinéclubs però la pel·lícula passarà igualment les fronteres i arribarà a Cannes el 1974 amb Otar Iosseliani. El 1976, Pastoral és prohibida fins al 1979, any on Iosseliani és anomenat Personalitat emèrita dels Arts de Georgia.

A partir de 1982, Iosseliani treballa a França: hi roda una Carta d'un cineasta pel programa de televisió Cinema, cinema. El 1983, també per a la televisió, roda un documental, Euskadi. 1984, nou llargmetratge: Els Favorits de la lluna, que obté el Gran Premi del Jurat' a la Mostra de Venècia. Iosseliani és anomenat Artista del Poble de Georgia. L'any següent roda un documental per a la televisió: Un petit monestir a la Toscana.

El 1989 Et la lumière fut obté el premi especial del jurat a la Mostra de Venècia. La caça de les papallones surt el 1992. Nicolas Zourabichvili, compositor francès d'origen georgià, assegura la col·laboració musical per a moltes de les seves pel·lícules. El 1994 Arte difón el tríptic documental Sola, Georgia.

Amb Brigands, chapitre VII (1996), Otar Iosseliani obté el seu tercer premi especial del jurat a la Mostra de Venècia. El 1999 Adieu, plancher des vaches ! és premiat amb el premi Louis-Delluc. El 2001 surt Lundi matin que rep l'Os de Plata al Festival de Berlín.

El 1995 va ser membre del jurat del 19è Festival Internacional de Cinema de Moscou.[3]

El 2011, la seva pel·lícula Chantrapas va ser seleccionada com a entrada georgiana per al Millor pel·lícula en llengua estrangera als Premis Oscar de 2011,[4] but it did not make the final shortlist.[5]

L'any 2011, Otar Iosseliani va rebre un honor de tota una vida: el CineMerit Award al Festival Internacional de Cinema de Munic. Va ser entregat pel seu antic alumne, al cineasta georgià Dito Tsintsadze.[6][7]

El 2015, el Festival de Cinema de Belfort Entrevues li va dedicar una retrospectiva.

Filmografia[modifica]

Curtmetratges
  • 1958: Akvarel
  • 1959: Sapovnela
  • 1961: Aprili
  • 1964: Tudzhi (documental)
  • 1968: Dzveli qartuli simgera (documental)
  • 1982: Lettre d'un cinéaste: 7 ouvres pour le cinéma noir et blanc
Llargmetratges
Actor

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Chant d'hiver, ou le goût de l'irrévérence». Cineuropa - le meilleur du cinéma européen.
  2. Peter Rollberg. Historical Dictionary of Russian and Soviet Cinema. US: Rowman & Littlefield, 2009, p. 290-292. ISBN 978-0-8108-6072-8. 
  3. «19th Moscow International Film Festival (1995)». MIFF. Arxivat de l'original el 2013-03-22. [Consulta: 16 març 2013].
  4. «Georgia elige "Chantrapas" para los Oscar». [Consulta: 1r octubre 2011]. Also verified with Georgian National Film Centre
  5. «9 Foreign Language Films Vie for Oscar». [Consulta: 19 gener 2012].
  6. «John Malkovich, Otar Iosseliani to Receive Lifetime Achievement Awards at Munich Film Festival». Hollywood Reporter. [Consulta: 18 setembre 2016].
  7. «Lifetime achievement honor for John Malkovich at Munich». Reuters. [Consulta: 18 setembre 2016].

Bibliografia[modifica]

  • Addio Terraferma - Ioseliani secondo Ioseliani, de Luciano Barcaroli, Carlo Hintermann i Daniele Villa, Ubulibri, Milan, 1999
  • (Et) le Cinema d'Otar Iosseliani (fut), de Antony Fiant, L'Âge d'Home, 2002

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otar Iosseliani