Otello (Rossini)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Otello, o, L'africà de Venècia
Scannen0029.jpg
Chris Merritt com a Otello al Rossini Opera Festival de Pesaro del 1986
Títol original Otello, ossia, L'africano di Venezia
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Francesco Maria Berio di Salsa
Llengua original Italià
Font literària Otel·lo de William Shakespeare
Gènere dramma tragico per musica
Actes tres
Estrena absoluta
Data estrena 4 de desembre de 1816
Escenari Teatro del Fondo de Nàpols
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1827, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)(estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 10 de juny de 1848
Personatges i creadors
Instrumentació

Otello, ossia il moro di Venezia és una òpera en tres actes amb música de Gioachino Rossini i llibret de Francesco Maria Berio di Salsa, basat en la tragèdia Otel·lo de Shakespeare, estrenada al Teatro del Fondo de Nàpols, el 4 de desembre de 1816.

És l'única obra rossiniana basada en un drama de Shakespeare. L'òpera s'allunya bastant de l'obra original, té lloc a Venècia i no a Xipre, i el drama es desenvolupa d'una altra forma. El paper de Jago és menys important i diabòlic que a l'obra original i en la versió de Verdi, estrenada el 1887.

Otello, com moltes altres òperes de Rossini, va anar caient a poc a poc en l'oblit i arribat el segle XX la seva presència era pràcticament nul·la. Com en altres casos va caldre esperar el renaixement de Rossini perquè l'obra tornés a agafar vol. És curiós que el mateix Rossini afirmés que, de la seva vasta producció operística, tan sols sobreviuria en el temps Il barbiere di Siviglia complet, l'acte II de Guillaume Tell i l'acte III d'Otello.

Setanta anys abans de què Verdi en fes un tractament molt diferent del mateix tema en el seu Otello, el de Rossini es basa més aviat en l'obra de Berio di Salsa en lloc de la de Shakespeare, i fa el ple amb l'ús de ni més ni menys de tres tenors de pes. Al segle XIX, el tercer acte va guanyar elogis per la cançó de gondoler (Nessun maggior dolore) i per Assisa a pie d'un salice, que compta entre les composicions més apassionades del compositor per a soprano (Desdemona). El mateix Verdi considerà l'Otello de Rossini una obra mestra.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Otello va ser la segona òpera seriosa de Rossini escrita per a Nàpols. Va començar a treballar-hi el maig de 1816 com a molt tard; en qualsevol cas, li va escriure a la seva mare sobre el 15 de maig: «Serà meravellós i millorarà la meva reputació; i és del tot possible que obrirà les portes del cel per a mi». Uns dies més tard, fins i tot es va anunciar una data per a la primera actuació que s'esperava que fos durant els primers dies de juliol. Però va acabar en res, perquè Rossini de sobte va començar a treballar en La gazzetta. A finals d'agost va reiniciar els treballs d'Otello. Per les cartes a la seva mare sabem que l'òpera s'estava acabant. Però això contrasta directament amb la queixa del seu empresari Domenico Barbaia que cinc dies més tard, el 5 de novembre, es queixava que, a part d'un romanç i un duet d'introducció, res s'havia escrit. Aquests informes de Rossini i Barbaia són tan diferents que és impossible conciliar. El que és segur és que, en un primer moment, el treball en Otello no va progressar. De fet Rossini estava sumit en una greu crisi creativa de la qual va ser alliberat només per la seva associació amb la ciutat de Venècia i pel seu treball allà en el seu Miserere. La melodia de la introducció d'aquesta obra sagrada possiblement va ajudar a alliberar Rossini de la crisi i va trobar el seu camí en un curt passatge cantat per un gondoler en el tercer acte d'Otello.[2]

Retrat de Shakespeare (Thomas Sully, 1864), autor de l'Otel·lo en què es basa el llibret

S'ha criticat molt que el text d'Otello de Berio di Salsa no segueixi exactament l'obra de Shakespeare. Aquesta crítica, que es va reforçar amb una observació feta en una carta per Lord Byron i que va ser adoptada amb entusiasme per Stendhal. Però un llibret no segueix les mateixes lleis que una obra de teatre, i no és el treball idoni per reflectir el més fidelment possible el model literari. El que Berio di Salsa va proporcionar, va ser un text fet a mida per al compositor.[2]

La font primària real utilitzada realment pel marquès Francesco Berio di Salsa per al seu llibret fou Othello ou le More de Venise, una tragèdia en cinc actes de Jean-François Ducis (1792), que porta un apèndix que diu «un dénouement heureux qu’on peut substituer au dénouement funeste» (un final feliç, que pot ser substituït per un fatal desenllaç). Quan es va realitzar Otello de Rossini a Nàpols el 1816, es va tancar amb l'assassinat de Desdemona i el suïcidi del Moro -el "fatal desenllaç"-. No obstant això, uns anys més tard, l'òpera per la seva primera actuació al Teatro Argentina de Roma, durant la temporada de carnaval de 1820, Rossini va introduir el "final feliç", d'acord amb una pràctica comuna de l'època (vegeu, per exemple, el "doble final" de Tancredi).[3]

Rossini va produir una obra original per la seva segona òpera a Nàpols. Només l'obertura es va prendre de Sigismondo. Per la resta, hi ha alguna petita reminiscència d'obres anteriors, entre els quals l'adopció d'un motiu de l'ària de la calúmnia de Basilio d'Il Barbiere di Siviglia, que el mateix Rossini retira d'una representació d'Otello a París en la dècada de 1820 quan serà realitzada simultàniament amb Il Barbiere.[2]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Isabella Colbran, creadora de Desdemona
Giovanni David, el primer Rodrigo
Andrea Nozzari, Otello a l'estrena

En qualsevol cas, l'òpera estava llesta a temps per rebre la seva primera actuació el 4 de desembre de 1816 al Teatre del Fondo, ja que el Teatre San Carlo s'havia incendiat poc abans. La combinació de cantants de l'estrena va ser el que es convertiria en el punt de referència de les actuacions Rossini durant més d'una dècada: Isabella Colbran, Giovanni David i Andrea Nozzari.[2]

L'estrena va ser un èxit. La premsa va elogiar en particular el final de l'acte I i els trios dels actes II i III, el primer tercer acte que Rossini havia escrit. En contrast amb això existeix l'observació feta com a corresponsal del diari de Dresden a Itàlia del compositor alemany Karl Borromäus von Miltitz, que va assistir a les representacions de l'òpera diverses vegades immediatament després de la première i que va informar sobre el seu èxit, però al mateix temps va afirmar que el tercer acte no li va agradar. No obstant això, el seu èxit a Nàpols va continuar. El 18 de gener de 1817, Otello també es va dur a terme al reconstruït Teatro San Carlo i va ser allà que l'actuació número 100 de la mateixa va tenir lloc ja el 1832, la 150 el 1844 i fins al 200 en la temporada 1867-1868, última actuació duta a terme en aquesta casa de moment. Per aquest temps Il Barbiere di Siviglia havia aconseguit només la meitat d'aquest nombre d'actuacions.[2]

L'èxit d'Otello es repeteix en gairebé tots els escenaris d'òpera del món. El 1817 es va veure per molts teatres de la resta d'Itàlia i la seva primera producció a l'estranger va ser a Munic el 1818. És un fet ben conegut que quan Lord Byron va veure Otello a Venècia al febrer de 1818, va condemnar l'òpera, ja que no era fidel a Shakespeare: no podia creure que Rossini i el seu llibretista havien reemplaçat el mocador fatídic de l'original per una carta d'amor.[3]

El públic italià no estava encara culturalment preparat per a la innovació d'un final tràgic, i els fets ho varen demostrar. En algunes reposicions (Roma 1819-1820, Venècia 1825-1826 i Ancona 1830) es va imposar el final feliç.[4]

Durant les dues primeres dècades del segle XIX, Otello es va convertir en la cinquena més representada de les òperes de Rossini i durant la dècada de 1830 en la segona després d'Il barbiere di Siviglia. Aquesta posició es va mantenir en la dècada de 1840 fins que va donar pas a Guillaume Tell. Otello va seguir sent la tercera més executada de les òperes de Rossini, fins a la dècada de 1870. Els recomptes més baixos es produeixen en la dècada de 1880 (el quart lloc) i en la dècada de 1890 (el cinquè lloc). Amb tot, l'obra va ser cantada en almenys 87 ciutats, 26 països i en vuit idiomes. Així Otello pertany a les poques òperes de Rossini que es van realitzar fins al canvi de segle. Encara es realitza àmpliament en els teatres d'òpera d'avui.[2]

La idea generalitzada que l'Otello de Verdi va suplantar l'Otello de Rossini és fals. De fet, igual que gairebé totes les òperes de Rossini, que van desaparèixer dels escenaris d'òpera a la fi del segle XIX. Quan es va estrenar l'òpera de Verdi, el 1887, la de Rossini ja gairebé no es representava. El que si que pot haver passat és que l'òpera de Verdi s'hagués interposat en el camí d'un renaixement de l'òpera de Rossini. Els revivals d'Otello en l'era moderna, la primera de les quals va tenir lloc en una data tan tardana com el 1954, no han estat tan nombrosos com era d'esperar. En qualsevol cas, l'òpera s'ha donat a Alemanya, Berlín, Brunswick i Weimar, als Estats Units, Itàlia, Gran Bretanya, França, Bèlgica i Japó.[2]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Port venecià. S'espera l'arribada d'Otello que ha resultat vencedor en una batalla contra els turcs. Mentre esperen, tots comenten les proeses militars del guerrer moro (Cor: Viva Otello, viva il prode!). Arriba Otello i el Dux en persona s'encarrega de rebre'l. Otello els ofereix tots els trofeus aconseguits i manifesta que l'únic que desitja com a premi és ser considerat un venecià més malgrat el seu origen africà. Jago i Rodrigo observen l'escena lacerats per l'enveja (Cavatina: Ah sì, per voi già sento). Però per Rodrigo això no és el pitjor, ja que Elmiro, forçat per raons polítiques, va concedir al seu rival la mà de la seva filla Desdemona. Rodrigo està enamorat de la jove i es desespera, però Jago li ofereix la seva ajuda: entre els dos aconseguiran derrotar el pèrfid Otello. Jago ja ha començat a traçar un pla i guarda una carta que serà fonamental per a la venjança. Rodrigo es reconforta i tots dos es retiren (Duo: No, non temer, serena).

Ens traslladem ara a una habitació a la casa d'Elmiro. Allà s'hi troben Desdemona i Emilia. La primera està tremendament preocupada, però la seva confident la reconforta dient-li que Otello ha tornat sa i estalvi i que tothom l'omple d'honors. Però no és aquest el motiu de la preocupació de Desdemona: fa temps va enviar una carta d'amor i un floc del seu cabell al seu enamorat però sospita que el seu pare la va interceptar. En la carta no hi va posar el nom del destinatari i potser ha pensat que en realitat l'escrit anava dirigit a Rodrigo i això podria posar gelós a Otello. Emilia la tranquil·litza dient-li que l'amor mai permetria que això passés. (Duo: Vorrei che il tuo pensiero).

En aquest moment Jago i Rodrigo arriben a la casa d'Elmiro i les dones decideixen marxar. La carta en realitat ha anat a parar a mans Jago i la utilitzarà per fer que la gelosia d'Otello aflori aprofitant l'absència de destinatari. Elmiro els rep i els comunica que ha canviat d'opinió: ja que ell també odia al moro i ha decidit atorgar-li la mà de Desdemona a Rodrigo per crear una aliança contra Otello. Per aquest motiu li demana a Jago que marxi per preparar la cerimònia, el qual obeeix i se'n va. Rodrigo, molt content, se'n va poc després. Elmiro es queda sol i Desdemona torna a entrar a l'estança. El seu pare l'informa que d'aquí a poc gaudirà d'una gran alegria però no li explica res més, el que la deixa dubitativa. Desdemona narra a Emilia les paraules del seu pare però aquesta sospita que els desitjos de la jove i els d'Elmiro no són els mateixos, així que decideix acompanyar Desdemona.

L'escena es trasllada ara a una luxosa sala al palau del Dux. Tot està preparat per al casament i un grup de venecians festegen l'esdeveniment (Cor: Santo Imen! Te guida amore). Al moment entren a la sala Elmiro, Desdemona, Emilia i Rodrigo. És ara quan Desdemona és informada que contraurà matrimoni amb Rodrigo, cosa que la deixa molt trista. La noia fa saber al seu pare que no desitja aquest home com a marit i Rodrigo i Elmiro es posen furiosos. No obstant això, el seu pare és inflexible i si no accepta a Rodrigo, la castigarà severament (Trio: Nel cor d'un padre amante).

Tot es complica amb l'arribada d'Otello, que reclama la mà de Desdemona argumentant que tots dos s'estimen. La jove ho confirma però Elmiro no està disposat a què la seva filla s'uneixi a un home de semblant mena. En vista dels esdeveniments, Desdemona és separada del seu estimat i Otello i Rodrigo s'amenacen sabre en mà mentre que els venecians intenten tranquil·litzar-los. Amb la confusió general culmina l'acte I (Final: L'ingrata, ahimè, che miro).

Acte II[modifica | modifica el codi]

Maria Malibran com a Desdemona, per François Bouchot (1834)

Un agradable jardí. Rodrigo intenta convèncer Desdemona perquè s'uneixi a ell però ella el menysprea durament i li diu que ja és esposa d'Otello. Aquestes paraules deixen fortament sorprès Rodrigo i jura aniquilar amb les seves pròpies mans al moro (Ària: Che ascolto? Ahimè! Che dici!). Rodrigo marxa indignat i apareix Emilia. Desdemona li confessa que ha revelat la veritat a Rodrigo i Emilia li fa comprendre que si la notícia arribés a Elmiro, podria significar una desgràcia. Les dues dones es retiren molt preocupades.

L'escena queda solitària però al cap de poc arriba Otello sumit en una profunda pena, ja que pensa que la infidelitat de Desdemona atempta directament contra la seva glòria i el seu honor. Jago s'adona de la presència del moro al jardí i decideix anar a conversar amb ell. L'interroga sobre el motiu de la seva preocupació i Otello li pregunta a Jago si té algun indici que Desdemona li sigui infidel. El malvat venecià posa en pràctica el seu pla i li lliura la carta interceptada a la noia. El contingut de la missiva és força clar: «Amor meu, et sóc fidel. Aquí tens una mostra del meu cabell». Otello creu que la carta anava dirigida a Rodrigo: la gelosia que ara sent són irrefrenables i jura matar la seva dona. Mentrestant, Jago s'alegra per l'èxit que el seu pla ha recollit (Duo: Non m'inganno).

Jago se'n va i torna Rodrigo. Tots dos s'embranquen en una forta discussió i decideixen reptar-se (Duo: Ah, vieni nel tuo sangue). Desdemona arriba just en aquest moment i intenta fer-los desistir de semblant idea però no ho aconsegueix: Otello i Rodrigo estan disposats a arribar fins al final (Trio: Ahimè! Fermate!).

Desdemona es queda sola plorant desconsoladament. Emilia apareix al costat d'un grup de dones i intenten consolar-la, però la incertesa de la noia pel transcurs del duel la martiritzen. Per fi és informada que Otello ha aconseguit sobreviure. La jove respira alleujada però el seu pare apareix molt enfurismat i la repudia. La pena que ara sent Desdemona és immensa, culminant d'aquesta manera (Ària: Che samnia, ohimè! Che affanno!).

Acte III[modifica | modifica el codi]

Habitació de Desdemona. S'ha fet de nit. Desdemona està molt deprimida: Otello la creu infidel i ha estat exiliat de Venècia i el seu pare l'odia. Els versos que canta un gondoler en la llunyania la fan entristir encara més (Barcarola: Nessun Maggior dolore). Emilia, sempre fidel, intenta confortar-la i la noia agafa la seva arpa i comença a cantar una malenconiosa cançó (Ària: Assia a piè d'un salice). A continuació torna a lamentar-se del seu destí (Ària: Ma stanca alfin di spargere) i després de resar una pregària se'n va a dormir (Pregària: Deh, calma, oh Ciel, nel sonno). Emilia surt de l'habitació per deixar-la descansar.

Otello, encegat per la gelosia, ha tornat d'incògnit a Venècia amb l'objectiu de consumar la seva terrible venjança: matar Desdemona. Entra en el seu dormitori i la troba adormida mussitant paraules d'amor que ell creu dirigides a Rodrigo. Esclata una tempesta i un tro la desperta. El moro comença a retreure les seves faltes i li fa saber que Jago ha matat al seu estimat Rodrigo. Desdemona intenta convèncer-lo que ella mai ha estimat a aquest home però tot és inútil i Otello li clava un punyal al cor (Duo: Non arrestare il colpo).

A continuació entren Lucio, el Dux, Elmiro i Rodrigo i li revelen que Jago va ser el que va ordir tota la intriga de la qual Desdemona i ell han estat víctimes i que ha mort per una punició divina. A més, Rodrigo ha renunciat a la noia a favor d'Otello i el Senat ha concedit l'indult al moro, pel que no haurà d'exiliar-se. Quan Elmiro pregunta per la seva filla, Otello assenyala el cos sense vida de la seva dona i a continuació es lleva la vida davant de tots d'una punyalada (Final: Che sento? Chi Batte?).

Final de Roma[modifica | modifica el codi]

A causa d'aquest final, la censura va intervenir amb motiu de l'estrena de l'obra a Roma en 1820. A les autoritats eclesiàstiques no els agradava que l'obra acabés tràgicament, així que van imposar a Rossini la composició d'un final feliç. En aquest nou final, Otello arriba a les estances de Desdemona amb l'objectiu de matar-la, encegat per la gelosia. Desdemona descobreix la seva presència i Otello li manifesta les seves intencions. A continuació, Otello li diu a la seva estimada que abans de morir ha de saber que Jago ha matat a Rodrigo, que creu la seva amant. Desdemona se sorprèn davant aquesta afirmació i li jura que ell és el seu únic amor. Davant aquestes paraules, el furor d'Otello s'aplaca i tots dos canten Amor, possente nume, en el qual es manifesten el seu amor (duo que Rossini va prendre en autopréstec d'Armida). A continuació, entren el Dux de Venècia, Lucio, Elmiro i Rodrigo i li revelen que Jago va ser el que va ordir tota la calúmnia de la qual han estat víctimes Desdemona i ell i que ha mort per una punició divina. L'obra acaba amb un cant a l'amor per part de tots els personatges (el qual Rossini va prendre en autopréstec de Ricciardo e Zoraide, concretament del final de l'òpera).

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Viva Otello (Cor)
  • 2 Cavatina Ah sì, per voi già sento (Otello)
  • 3 Duet No, non temer (Jago, Rodrigo)
  • 4 Duettino Vorrei che il tuo pensiero (Desdemona, Emilia)
  • 5 Cor i Final I Santo Imen! - Incerta l'anima (Desdemona, Elmiro, Rodrigo, Emilia, Otello, Cor).

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 6 Ària Che ascolto! (Rodrigo)
  • 7 Scena i duet Non m'inganno (Otello, Jago)
  • 8 Trio Ah vieni, nel tuo sangue (Rodrigo, Otello, Desdemona)
  • 9 Ària i Final II Che smania, ohimè, che affanno! (Desdemona, Elmiro, Coro)

Acte III[modifica | modifica el codi]

  • 10
    • Scena i Cançó del Gondoler Dagli affanni oppressa - Nessun maggior dolore (Desdemona, Emilia, Gondoliere)
    • Cançó del salze i Pregària Assisa a pie' d'un salice - Deh calma, o ciel, nel sonno (Desdemona, Emilia)
    • Sortida Eccomi giunto inosservato (Otello)
    • Duet Non arrestare il colpo (Desdemona, Otello)
    • Final III Che sento? Chi batte? (Otello, Lucio, Doge, Elmiro, Rodrigo)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Si fins ara hi havia el costum que les òperes tinguessin dos actes, Otello en té tres. I va ser aquest tercer acte, breu però molt millor i intens a la resta de l'òpera, el que veritablement va salvar l'obra. En aquest tercer acte si situa la cèlebre Ària del salze que canta Desdemona. En aquesta meravellosa peça, Rossini utilitza l'arpa com a instrument evocador i melancòlic que afegia elements romàntics i "britànics" a l'excepcional escena. També ha sigut apreciada el moment en què es veu passar un gondoler que canta els cèlebres versos de Dante de l'episodi de Francesca da Rimini: Nessum maggior dolore che ricordarsi del tempo felice nella miseria.[5]

Otello també és interessant perquè va marcar una nova fórmula que posteriorment es va utilitzar molt, el final concertant que posa fi al primer acte. D'aquí deriven els concertants similars que trobem en les òperes de Bellini i Donizetti, i que el sextet de Lucia di Lammermoor n'és l'exemple més conegut.[5]

El públic va trobar massa lúgubre la trama, però va aplaudir la música. Otello incloïa una gran novetat: un final tràgic, que el compositor ja havia tractat d'imposar en va a Tancredi. El públic italià no estava preparat per aquesta innovació. Tot i així, una altra vegada en algunes ciutats com Roma, Venècia o Ancona, es va imposar el "final feliç". A part d'aquesta qüestió del final, aquest melodrama és profundament innovador i fins i tot revolucionari. Quasi no hi ha àries de personatges d'una certa importància. Abunden els duos, però falta el clàssic duo d'amor, moment obligat del melodrama seriós. Fins i tot l'esquema de les entrades de la prima donna no segueix l'esquema habitual, i més en general tots els fragments estan inscrits en un continu esdevenir de l'acció dictat per la presència massiva de recitatius obligats i airosi.[4]

Meyerbeer va dir del tercer acte que havia desencadenat un entusiasme sense precedents des de feia vint anys, i que havia adquirit a Venècia una fama molt sòlida.[4]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Otello,
Desdemona,
Iago,
Rodrigo
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell [6]
1978 Josep Carreras,
Frederica Von Stade,
Gianfranco Pastine,
Salvatore Fisichella
Jesús López Cobos,
Ambrosian Opera Chorus, Philharmonia Orchestra
Àudio CD: Philips
Cat: 432 456-2
1988 Chris Merritt,
June Anderson,
Ezio Di Cesare,
Rockwell Blake
John Pritchard,
Orquestra i cor de la RAI Torino
(Enregistrat al Rossini Opera Festival, Pesaro, agost)
DVD: Encore
DVD 2223
1999 Bruce Ford,
Elizabeth Futral,
Juan José Lopera,
William Matteuzzi
David Parry,
Philharmonia Orchestra i el Geoffrey Mitchell Choir
Àudio CD: Opera Rara
Cat: ORC 18
2008 Michael Spyres,
Jessica Pratt,
Giorgio Trucco,
Filippo Adami
Antonino Fogliani,
Virtuosi Brunensis and the Transilvania Philharmonic Choir
(Enregistrat al Rossini in Wildbad festival)
Àudio CD: Naxos,
Cat: 8.660275-76
2012 John Osborn,
Cecilia Bartoli,
Edgardo Rocha,
Javier Camarena
Muhai Tang,
Orchestra La Scintilla, Zurich Opera,
(Enregistrament d'una actuació de la Zurich Opera, març)
Blu-ray Disc: Decca,
Cat: 074 3865

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Resum del disc dirigit per Antonino Fogliani». Naxos.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Kern, Bernd-Rüdiger. «Ressenya del disc». Naxos.
  3. 3,0 3,1 Sala, Emilio. «The opera: a brief overview». Teatro alla Scala.
  4. 4,0 4,1 4,2 La Gran Ópera. Barcelona: Planeta-De Agostini. ISBN 84-395-1304-6. 
  5. 5,0 5,1 Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986, p. 76. ISBN 84-231-2852-0. 
  6. Enregistraments d'Otello a operadis-opera-discography.org.uk

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otello (Rossini) Modifica l'enllaç a Wikidata