Pèir de Garròs

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPèir de Garròs
Nom original (fr) Pey de Garros
Biografia
Naixement 1530 (Gregorià)
Leitora
Mort 1585 (54/55 anys)
Pau
Activitat
Ocupació Poeta
Modifica les dades a Wikidata
Portada del llibre de Garròs, 1567

Pèir de Garròs (Leitora, Gascunya, 1528-1581) fou un escriptor en llengua occitana (dialecte gascó). Era Lligat a la causa navarresa, i fou advocat general a la cort de Bearn. Escriví els Psaumes de David virats en ritme gascon (1565) i les Poësias gasconas (1567), on hom troba sis Cants eroïcs (on els herois de l'antiguitat són posats com a exemple a Enric IV) i vuit Eglògas, testimoniatge de la condició popular i de les misèries de la guerra. Defensor conscient i apassionat de la seva llengua, fou una figura essencial del Renaixement gascó.

Lissandre lo Gran (Poema dedicat a Alexandre el Gran)[modifica]

Aqueth Rei poderós eisharruscle de guèrra,
Qui de son nom crenhut pleèc tota la tèrra,
Qui d'escadrons armats lo país barrejava:
Despuish qu'un còp peu miei d'eth e s'abarrejava :
E coma Boreàs los crums de l'aire caça,
Atau e rodejant sa grana coterassa,
Hasè sons enemics paurucs, e desperats,
Córrer com bèths tropèths d'anhèths caravirats,
Lissandre gran jo son : qui trobè tot possible,
Per çò que prince joen d'Aristòte ho disciple.
En mon començament sens rasons peremptòria
De Tebas aterrè la ciutat e la glòria.
Hèit capitan au camp Pelopenesiac,
Passè l'estrèt marin braç Ellespontiac.
Traversè lo Granic, la Paérsia Catulhè,
Dari de sa tiara, e ceptre despulhè:
La Pampília corró, conquistè la Cilícia,
La Frigia, la Pisidia, la dòcta Fenícia :
Io vençó Capadòcia, e Citia, e Paflagonia,
Io i subjecà a mi la grana Babilònia :
Lo Mont Antibian, e l'Arabia tustè :
Passant victoriós Pàrtia, e Media guastè :
La mar Ircània, e Càspia, e l'Ocean pregond,
E l'Eufrates sentic mon navigatge prompt :
Las Índias segotí, damb sons Peis, e Satrapas.
Mes apròp tot la Mort me prengoc en sa trapa.
Ni Jupiter Amòn qui hoc Alexandrita,
Poscoc esconjurar la mia aventura trista,
Ni los hats estancar : qui'm gitèn sus un lheit,
Eslaussat, entresec, e de calor miei cueit,
A, cridè jo lavetz, esperrecat on ès
On estàs ara tu polhós Diogènes ?
Tu qui m'arresponós que degun ben no't dèssi
Mes que de ton sorelh solament m'estremèssi.