Pío Zabala y Lera

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPío Zabala y Lera
Nom original Pio Zabala y Lera
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
5 de març de 1918 – 2 d'octubre de 1920
Districte San Clemente
 Membre de l'Assemblea Nacional Consultiva
Escudo de España 1874-1931.svg
12 de setembre de 1927 – 15 de febrer de 1930
 Procurador en Corts
COA Spain 1945 1977.svg
16 de març de 1943 – 4 d'octubre de 1951
Apartat Rectors d'Universitat
Dades biogràfiques
Naixement 18 de novembre de 1879
Saragossa
Mort 20 d'agost de 1968(1968-08-20) (als 88 anys)
Madrid
Activitat professional
Ocupació Polític
Altres dades
Partit polític Partit Conservador
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Pío Zabala i Lera (Saragossa, 19 de novembre de 1879 - Madrid, 20 d'agost de 1968) va ser un historiador i polític espanyol, fill de Manuel Zabala Urdániz.

Biografia[modifica]

Estudià amb els Jesuïtes de Saragossa i es llicencià amb premi extraordinari en filosofia i lletres i dret a la Universitat de València i a la Universitat de Madrid. En 1904 es doctorà a la Universitat Central de Madrid i el 1906 va obtenir la càtedra d'història moderna i contemporània de la Universitat de València. Poc després es va traslladar a Madrid i va militar al Partit Conservador, integrant-se en el projecte d'Antoni Maura i Montaner.

Amb aquest partit fou escollit diputat pel districte de San Clemente (província de Conca) a les eleccions generals espanyoles de 1918 i 1919,[1] i des del seu escó va criticar la Institución Libre de Enseñanza i la Junta d'Ampliació d'Estudis.[2] L'abril de 1919 fou nomenat Director general d'Ensenyament Primari i amb César Silió y Cortés va redactar el Decret d'Autonomia Universitària de maig de 1919. En 1921 fou designat subsecretari del Ministeri d'Educació d'Espanya.

Va donar suport la Dictadura de Primo de Rivera i en 1927 fou escollit membre de l'Assemblea Nacional Consultiva[1] En 1928 fou nomenat conseller d'Instrucció Pública i en 1930 membre del Patronat de la Universitat de Madrid. El 25 de març de 1931 fou nomenat rector de la Universitat Complutense de Madrid, càrrec que va ocupar fins al 27 d'abril de 1931, poc després de la proclamació de la Segona República Espanyola.

En 1934 va ser escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història, tot i que no en va prendre possessió fins al 1938. En començar la guerra civil espanyola fou separat de la seva càtedra i enviat a l'Institut de Segon Ensenyament de Sant Sebastià, on contactà amb Pedro Sainz Rodríguez, qui en 1939 el va proposar com a rector de la Universitat Complutense de Madrid, càrrec que va ocupar fins a 1951. Simultàniament fou procurador en Corts de 1943 a 1951. També fou vocal del consell ple del CSIC; membre dels patronats Ramon Llull i Marcelino Menéndez Pelayo, vicedirector de l'Institut Jerónimo Zurita d'Història i director de la revista Hispània des de la seva fundació en 1940 fins a 1958. Va morir a Madrid en 1968, apartat de tota activitat pública.

Obres[modifica]

  • España bajo los Borbones (Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 2009).

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Càrrecs públics
Precedit per:
Blas Cabrera Felipe
José Gaos
Escudo de la Universidad Complutense de Madrid.svg
Rector de la
Universitat Complutense de Madrid

1931-1931
1939-1951
Succeït per:
José Giral Pereira
Pedro Laín Entralgo
Premis i fites
Precedit per:
Juan Pérez de Guzmán y Boza
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of History.svg
Reial Acadèmia de la Història
Medalla 16

1934 - 1968
Succeït per:
Antonio Rumeu de Armas