País de Dalhem

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
País de Dalhem
Comtat de Dalhem
Segle IX – 1794

Escut de Land van Daelhem, Pays de Dalhem

Escut

Ubicació de Land van Daelhem, Pays de DalhemLocalització del Comtat de Dalhem entre Brabant, Lieja i Limburg
Informació
Capital Dalhem
fins 1080: 's-Gravenvoeren
50° 43′ N, 5° 43′ E / 50.717°N,5.717°E / 50.717; 5.717Coord.: 50° 43′ N, 5° 43′ E / 50.717°N,5.717°E / 50.717; 5.717
Idioma oficial Neerlandès, limburguès, francès
Període històric
Comtat, feu del Sacre Imperi Segle IX
Conquesta pel duc de Brabant 1239
Unió personal dels ducs de Borgonya 1384
Països Baixos espanyols 1512
Partició entre Espanya i la República de les Set Províncies Unides 1661
Estat dels Estats Units bèlgics 1790
Annexió per França i supressió de l'antic règim 1794
Política
Forma de govern Comte
Modifica les dades a Wikidata

El país de Dalhem o comtat de Dalhem era un comtat independent dins del Sacre Imperi, situat al marge dret del Mosa, al nord del principat de Lieja.

A l'origen es deia comtat de Voeren, fins al 1080 quan els comtes van transferir-se del castell de 's-Gravenvoeren (=Voeren del comte) al nou castell fortificat de Dalhem a un promontori estratègic a la confluència del Berwijn i del Bolland.

Dalhem

De vegades es parla aleshores de 's-Gravendaelhem. L'abadia de Val-Dieu va ser un centre de cultura important dins del comtat. El 1244, Enric II, duc de Brabant adquirí el feu que esdevingué així un dels seus tres Països enllà del Mosa. La frontera entre les llengües romàniques i germàniques sempre va travessar el comtat. Tot i que la llengua oficial del dret era el llatí, per poder adaptar-se als «costums» la divisió administrativa del territori als tribunals medievals tenia compte de la llengua vulgar.[1]

El 1661, després del Tractat de partició el seu territori serà compartit entre Castella i la república de les Set Províncies Unides. Com que el protestantisme calvinista s'hi va arrelar, sota el règim espanyol poc tolerant, durant la feroç repressió organitzada pel Tercer duc d'Alba i el Tribunal dels Tumults s'hi van condemnar a mort 19 habitants.[2]

El 1785 Tractat de Fontainebleau atorgà la major part del ducat als Països Baixos austríacs, que van assajar introduir una organització administrava més centralitzada i unitària.

Després de la revolució francesa l'administració francesa va suprimir el comtat i incorporar-lo les parts meridionals al Departament de l'Ourte, que va esdevenir la Província de Lieja al Regne Unit dels Països Baixos. Les parts septentrionals van passar al departament del Mosa Inferior. Tots els enclavats i exclavats van ser suprimits per formar un territori contigu.

Territori[modifica]

Referències[modifica]

  1. Leerssen, Joep (Joseph Theodoor). Nationaal denken in Europa : een cultuurhistorische schets (en neerlandès). Amsterdam: Amsterdam University Press, 1999, p. 136 ss.. ISBN 9789053563977. 
  2. «Nous allons vous conter l'histoire avec un grand 'H ' de Blegny, de ses environs et du protestantisme.» (en francès). Eglise Protestante Unie de Belgique de Blegny, s.d. [Consulta: 17 agost 2017].
  3. «Commanderie van de Duitse Orde» (en neerlandès). Inventaris van het onroerend erfgoed. Vlaams instituut voor het onroerend erfgoed, 1992. [Consulta: 17 agost 2017].

Bibliografia[modifica]

  • Ceyssens, J. Les Bans Seigneuries Laïques et Immunités ecclésiastiques du Pays de Dalhem spécialement au XVe siècle (en francès), 1929. 
  • Dumont, Bruno. Aux origines des communes. Les communautés villageoises dans les pays de Dalhem et de Limbourg XVle-XVIIIe siècle. Genèse, structures, évolution (en francès). Brussel·les: Crédit communal, 1994, p. 627 (Collection histoire in 8° núm. LXXXIX). ISBN 2 87193 189 5.  (Prix d'Histoire 1986) Rassenya: de Moreau de Gerbehaye, C. «B. Dumont, Aux origines des communes» (pdf) (en neerlandès). BMGN - Low Countries Historical Review, 1997, pàg. 115-117.
  • Rahlenbeck, Charles Alexandre. Histoire de la ville et du comté de Dalhem (Història de la ciutat i del comtat de Dalhem (en francès). Brussel·les: Labrou et Cie, 1852, p. 148.