Pacific 231

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pacific 231
La famosa locomotora 231 en el seu recorregut

La famosa locomotora 231 en el seu recorregut
Compositor: Arthur Honegger
Catalogació: Moviment simfònic
Any: 1923
Estrena: 8 de maig de 1924, Òpera de París
Durada: 7'-
Instrumentació: 3 flautes, 2 flautes de bec, 3 oboès, 2 corn anglès, 3 clarinets, 2 clarinets baixos, 3 fagots, 2 contrafagot, 4 corn francès, 3 trompetes, 3 trombó, 1 tuba, 4 instruments de percussió, platerets, tam-tam i orquestra de corda.
Moviments:

I.-Pacific 231

Pacific 231 és un moviment simfònic que va compondre el 1923 el compositor Arthur Honegger i que fou estrenada el 8 de maig de 1924 a l'Òpera de París sota la direcció de Serge Koussevitzky.

La capacitació musical primerenca de Honegger tingué lloc a Le Havre i a Zuric. El 1913 ingressà al Conservatori de París, on estudià amb Charles Widor i Vincent d'Indy. Vers el final de la Primera Guerra Mundial, passà a integrar un grup de compositors coneguts com Les Six: Darius Milhaud, Francis Poulenc, Germaine Tailleferre, Georges Auric i Louis Durey. Els membres d'aquest grup tenien verdaderament poc en comú excepte la seva amistat, i Honegger encaixava menys que ningú. Mentre d'altres membres de Les Six (que va rebre el seu nom a la manera dels Cinc Russos del segle XIX) sentien afinitat espiritual amb la irreverència d'Erik Satie, eren fortament anti-Debussy i cultivava un estil lleuger i quasi popular, Honegger era un artista més seriós. No sentia cap respecte per la música de Satie (el sentiment era mutu) i admirava en Debussy. Honegger sentia tanta simpatia per la música alemanya com per la francesa.

Ràpidament assimilà una plètora d'influències que encloïen el cant gregorià, tècniques dodecafòniques, jazz i corals de Bach. Honegger no fou mai un experimentalista i la seva música sempre està arrelada fermament en la tonalitat.

Molts compositors de la dècada dels anys 20 estigueren fascinats amb els sons de la societat industrial. En alguns casos la influència fou molt directa. Edgard Varèse, per exemple, usà dues sirenes en la seva Ameriques i George Antheil va incloure motors d'avió en el seu Ballet mécanique. Altres compositors respongueren imitant els sons de les maquines amb instruments orquestrals tradicionals.

L'exemple d'això són Foneria de Ferro d'Alexander Mossolov i Pacific 231 de'n Honegger. L'estètica que comparteixen totes aquestes peces és un romanticisme modern, una fascinació per les qualitats artístiques de les maquines el qual propòsit principal segurament no era artístic. Honegger, per exemple, adorava la velocitat i els ritmes de les locomotores i s'entossudí a posar aquests sons en la seva música.

« Sempre he tingut passió per les locomotores. Per a mi són esser vius als que estimo com d'altres estimen a les dones o als cavalls. A Pacific 231 no he intentat imitar el so d'una maquina sinó més bé expressar en termes de música una impressió visual i un plaer físic. La peça s'obre amb una contemplació objectiva, la respiració tranquil·la de la maquina en repòs, l'esforç en arrancar, la velocitat que augmenta gradualment --arribant al líric i tanmateix patètic estat d'un veloç tren, 300 tones de pes, tronant en mig de la nit a un quilometre i mig per minut. El tema de la meva composició és una maquina del tipus Pacific número 231, usada per a cargues pesades i construïda per a molta velocitat> »

Pacific 231 és el primer de tres moviments simfònics que va compondre Honegger. El segon, escrit cinc anys més tard el 1928, també celebra una de les fascinacions del compositor: els deports. S'anomena Rugby. Quatre anys més tard afegí el moviment final, Mouvement symphonique, número 3. Quan va escriure el seu llibre Soc Compositor el 1955, Honegger feu un replantejament sobre la naturalesa del programa de Pacific 231:

« <¡Tants, tants crítics han descrit minuciosament l'envestida de la meva locomotora a través de grans espais, que seria inhumà desenganyar-los! Un d'ells, confonent Pacific amb l'oceà Pacific, evocà inclús els olors del mar obert. Per dir la veritat, a Pacific vaig anar darrere la petjada d'un concepte molt abstracte i molt ideal, donant la impressió d'una acceleració matemàtica del ritme, mentre el moviment mateix es feia més lent. Musicalment vaig compondre una sort de gran coral i diversificat, salpicat amb contrapunt a la manera de Johann Sebastian Bach.
Primer vaig nomenar la peça Mouvement symphonique. Pensant-ho millor, hem semblà que aquest nom era una xic descolorit, De sobte, una idea força romàntica creuà la meva ment i quan l'obra estava acabada vaig escriure el títol Pacific 231, que indica una locomotora per a càrregues pesades i molta velocitat (un tipus des-afortunadament desaparegut, ¡quina pena!, i sacrificat en favor de la tracció elèctrica).
Vaig Compondre... tres moviments simfònics, que foren Pacific 231, Rugby i, per acabar, Mouvement symphonique número 3. En realitat, hem mancava una idea per al tercer. Però deuen de saber que, en el que respecta a Pacific i Rugby, la premsa resultà esser molt abundant. Gent de gran talent va escriure meravellosos articles, descrivint les varetes impulsores, el soroll dels pistons, el cruixir dels frens, el globus oval, la sortida del vapor, la commoció de les rodes frontals, etc. Totes aquestes imatges donaren origen a copiosos estudis. Però el meu pobre Mouvement symphonique número 3 paga molt car el seu deslluït títol. Amb prou feines collí aquí i allà unes poques línies evasives i educades. Però jo mateix no he sigut crític musical i prefereixo no parlar malament d'una professió que m'ha donat per menjar.
»

En termes purament musicals, Pacific 231 tracta de ritmes que s'acceleren i de creixent densitat de textura. De l'obertura atmosfèrica amb harmòniques, trins i trèmolos de cordes, puntejats per notes baixes de corn, sura un ritme que s'accelera constantment. Una volta que el tempo assoleixi la seva cima més veloç, les interjeccions dels bronzes suggereixen d'altres velocitats. En la secció mitja el tempo es fa gradualment més lent, però el nivell d'activitat—mitjà per l'activitat de les notes i el nombre de capes de so interpretades simultàniament—augmenta.Aquesta és la relació "matemàtica" que Honegger estava explorant. Hom té la impressió de coherència, perquè el tempo que es fa més lent i la velocitat que s'accelera s'equilibren simètricament. Poc abans del final s'assoleix un clímax de màxima densitat. Llavors el tempo ha tornat quasi al nivell de l'obertura lenta i atmosfèrica, però hi ha tanta més activitat en el clímax que els dos passatges sonen completament diferents. Al final de la peça, Honegger fa més lent gradualment no el tempo sinó el ritme—el procediment oposat respecte de l'acceleració del principi—fins que dos amples acords porten aquesta peça única al seu tancament.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jonathan Kramer, Invitación a la Música pàgs. 362 a 364 Editorial Vergara ISBN 950-15-1237-1