Pafnuci d'Egipte

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personasant Pafnuci
Paphnutius.jpg
Gravat del s. XVII
 Bisbe 


 Abat 

Dades biogràfiques
Naixement Paphnutius
s. IV
Egipte
Mort segona meitat del segle IV
Tebaida (Egipte)
bisbe
Commemoració a Tota la cristiandat
Canonització Antiga
Festivitat 11 de setembre (catòlics); 19 d'abril (ortodoxos); 11 Baixan (coptes, correspon al 6 de maig)
Fets destacables Historicitat discutida
Iconografia Vell i amb barba
Modifica dades a Wikidata

Pafnuci de Tebes, o el Confessor (Tebaida?, s. IV), fou deixeble d'Antoni el Gran i bisbe d'una ciutat de l'Alta Tebaida i possiblement assistent al Primer Concili de Nicea en 325.

Vida i llegenda[modifica | modifica el codi]

Pafnuci havia estat perseguit per les seves creences cristianes, i fou mutilat tallant-li els tendons del genoll esquerre i rebentant-li l'ull dret durant el regnat de l'emperador Maximí. Va ser condemnat al treball a les mines. Rufí d'Aquileia diu d'ell que amb la seva paraula expulsava els dimonis i amb la seva oració curava els malalts, cosa que feia d'ell un "home de Déu". Rufí també explica alguns miracles de Pafnuci i diu que no eren inferiors als que feien els apòstols alguns segles abans: havia tornat la vista als cecs i havia fet caminar paralítics. Sembla que assistí al Primer Concili de Nicea, i que hi fou honorat per Constantí el Gran.

Alguns historiadors antics en diuen que tingué un paper important en els debats del concili sobre el celibat dels clergues. Al contrari que molts bisbes, que estaven d'acord amb el Concili d'Elvira i optaven per prohibir les relacions conjugals dels clergues, encara que s'haguessin casat abans de l'ordenació, Pafnuci defenia que aquesta obligació no podia imposar-se, i que seguint la tradició de l'Església, només mantinguessin el celibat aquells clergues que en el moment d'ordenar-se no s'havien casat. Aquesta fou la proposta adoptada finalment pel concili.

Pafnuci defensà fermament l'ortodòxia enfront de l'arrianisme. Acompanyà Sant Atanasi d'Alexandria al Primer Sínode de Tir de 335.[1]

Una tradició diu que va convertir la cortesana Taís, tot i que probablement aquest era un personatge llegendari. La llegenda fou recollida al drama Paphnutius de Rosvita de Gandersheim (s. X).

Historicitat[modifica | modifica el codi]

La seva existència real és, però, polèmica, i alguns historiadors moderns la neguen. Així, Pafnuci no és citat mai per Atanasi ni per altres fonts contemporànies. Els historiadors del Concili de Nicea, com Eusebi de Cesarea, tampoc no n'esmenten la seva participació. Al contrari, Sòcrates Escolàstic, el cronista que cita Pafnuci, diu que Eusebi no va conèixer cap assistent al concili que li pogués afirmar amb seguretat que el bisbe hi era o no hi era. Les mencions del Sínode de Trullo (691) sobre els precedents del celibat dels clergues no fan cap esment de Pafnuci.[2]

D'altra banda, altres historiadors defenen l'existència de Pafnuci.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Cesare Baronio l'introdueix al Martirologi romà assignant-li el dia 11 de setembre, potser a partir de la data del calendari alexandrí-etiòpic, que celebra el dia de Pafnuci l'11 de Baixan.[3] Només després se sabé que el Pafnuci del calendari copte no era el bisbe tebà, sinó un monjo de Scetes, ciutat egípcia, que visqué entre 979 i 1003.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 233-234. ISBN 8481641618. 
  2. Socrates Scholasticus: Historia ecclesiastica I, 11. PG 67,101-104.
  3. Cesare Baronio. Martyrologium romanum. Venetiis [Venècia]: apud Iuntas, 1630