Palau Bofarull

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Palau Bofarull
Reus - Palau Bofarull.jpg
Dades
Tipus palau
Característiques
Estil arquitectònic Barroc
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
ProvínciaTarragona
ComarcaBaix Camp
MunicipiReus
Localització C. de Llovera, 15 - c. Salvador Espriu, 10. Reus (Baix Camp)
41° 09′ 24″ N, 1° 06′ 25″ E / 41.156601°N,1.106930°E / 41.156601; 1.106930Coord.: 41° 09′ 24″ N, 1° 06′ 25″ E / 41.156601°N,1.106930°E / 41.156601; 1.106930
BCIL
Data 16/07/2005
Identificador IPAC: 9772
Modifica les dades a Wikidata

El Palau Bofarull és un palauet protegit com a bé cultural d'interès local,[1] situat al Carrer de Llovera de Reus, prop de la Plaça de Prim (centre de la ciutat) que va pertànyer a la família ennoblida dels Bofarull. Se'l coneix també com L'Olimpo o Els "Ploms", entitats que havien tingut allí la seva seu[2]

Els Bofarull es van enriquir en el segle XVIII i el 1760 Josep Bofarull i Gavaldà va ser ennoblit pel rei Carles III. Aquest Bofarull va ser batlle de la ciutat i la condició nobiliària li fou confirmada per concessions reials de 1772 i 1774, anys en els quals es va construir el Palau, obra de l'arquitecte Francesc Bofarull Gavaldà, que era el seu germà. La part més notable fou el saló noble, datat el 1788, que està decorat amb pintures del pintor Pere Pau Montaña, amb al·legories al·lusives a Carles III i a Carles IV.

La família Bofarull va residir al Palau fins al 1836[3] i la propietat va passar per herència el 1843 a Josep Francesc de Bofarull i de Plandolit, fill de Francesc Policarp de Bofarull, que el 1863, va llogar l'edifici a la societat recreativa El Olimpo. Segons l'anotació al registre de la propietat, la casa feia cent vint-i-vuit pams d'ample per cent quaranta de fons, i l'hort de darrere cent setanta pams d'ample per cent deu de fons. El lloguer va ser per sis anys amb pròrroga immediata , i n'eren exclosos la capella que hi havia al pis principal i part de l'entresol. La reserva era perquè els germans de l'arrendador, Policart i Francesca, i un oncle, vivien encara a la casa. El Palau Bofarull el va heretar Maria de la Misericòrdia de Bofarull i de Bofarull per ser filla única, i el fill d'ella Ferran de Querol i de Bofarull, quan va morir el propietari el 1869. Quan va morir Maria de Bofarull el 1893, Ferran de Querol va iniciar la parcel·lació de la finca. El 1894 va vendre 81 metres quadrats del pati i el 1900 en va vendre 584 més en part edificats com a magatzems.[4] El 1910 El Olimpo va reconvertir el primer pis i el saló noble per adaptar-lo a les funcions d'ateneu de l'entitat, i va ocupar el casal fins al 1936, quan va ser confiscat per la Federació Anarquista Ibèrica i la CNT, que hi van instal·lar la impremta i la redacció del periòdic i portaveu de l'anarquisme local Adelante. Això va facilitar que el 1939 passés a mans de Frentes y Hospitales, una organització carlina que havia sobreviscut al decret d'unificació de l'Espanya franquista. Posteriorment l'ocupà Educación y Descanso i després la Falange, que va ser expulsada d'El Círcol quan aquesta entitat va ser reoberta. Durant l'ocupació falangista el governador civil va obrir-hi un despatx on els dilluns rebia els reusencs que li havien demanat audiència.[5] El març de 1946 l'hereva Dolors de Querol va instar la cancel·lació de l'arrendament a El Olimpo perquè no n'havia demanat la renovació. Efectivament, les autoritats franquistes havien impedit la represa d'activitats de l'entitat el gener de 1939. El mateix 1946 els hereus van vendre 350 metres quadrats de jardí i el 1948, lliure l'edifici de càrregues però amb llogaters, el van vendre a un particular per 600.000 pessetes, després d'haver fracassat la tentativa de l'ajuntament d'instal·lar-hi una seu per a cursos d'estiu del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.[4] A principis de 1948 s'hi va instal·lar el Club Natació Reus Ploms, al qual s'afiliaren bona part dels antics socis d'El Olimpo per poder seguir utilitzant el seu antic estatge social. El 1950 es fraccionà la propietat. Els "Ploms" es quedaren la part central de l'edifici i una part dels baixos, i la resta de la planta baixa del carrer de Llovera la van comprar els botiguers que hi havia instal·lats.[3] L'entitat va conservar el Palau en la part essencial però va fer modificacions a la part posterior per construir-hi dues sales de ball, després convertides en discoteca i bingo. El 1986 el va comprar la Diputació de Tarragona amb l'objectiu de d'ubicar-hi la filial del Conservatori de Música. Als baixos de l'edifici la part principal és ocupada per una sucursal del BBVA (abans fou la tenda Las Americas, copropietat del poeta i polític Xavier Amorós; després fou l'oficina central de la Caja Postal que, ja anomenada Argentaria, va ser absorbida pel Banc de Bilbao Vizcaya). El projecte de restauració fou obra de l'arquitecte Xavier Olivé. El conservatori fou dotat d'una sala d'audició i aules que mantenen en mesura del possible l'estructura original de l'edifici.

Sostre del saló principal del Palau Bofarull dissenyades per Pere Pau Montaña

El Palau Bofarull té una imatge externa de palau italianitzant, amb la façana composta per un sòcol de doble alçada i centrada per una gran portalada barroca tardana, emmarcada per dos parells de columnes, una de les quals, a cada costat, té forma d'atlant que sosté un capitell. Al costat de la porta hi ha dos lleons i a sobre l'escut dels Bofarull. L'edifici conté, a més del pis noble, unes amples golfes.[5]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Palau Bofarull». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 28 agost 2014].
  2. Amigó, Ramon. Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1988, p. 101. ISBN 8486387655. 
  3. 3,0 3,1 Anguera, Pere. Urbanisme i arquitectura de Reus. Reus: La Caixa, 1988, p. 96-103. ISBN 8440423306. 
  4. 4,0 4,1 Anguera, Pere. Històries de Reus. Reus: Centre de Lectura, 2004, p. 44-45. ISBN 8487873553. 
  5. 5,0 5,1 El Palau Bofarull i l'arquitectura reusenca del segle XVIII. Tarragona: La Diputació, 2010, p. 25-49. ISBN 9788461414048. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Bofarull Modifica l'enllaç a Wikidata