Palau-Castell d'Alaquàs

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Palau Castell d'Alaquàs)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Palau-Castell d'Alaquàs
Palau dels Aguilar d'Alaquàs 2.jpg
Castell d'Alaquàs
Dades bàsiques
Tipus Residencial-defensiu
Característiques
Estil Renaixement
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma País Valencià
Província Província de València
Comarca Horta Oest
Municipi Alaquàs
Localització Centre urbà d'Alaquàs

39° 27′ 28″ N, 0° 27′ 24″ O / 39.457825°N,0.45680278°O / 39.457825; -0.45680278
Bé d'interès cultural
Declaració 21 abril 1918
Identificador RI-51-0000153
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0000153
Modifica dades a Wikidata

El Palau-Castell d'Alaquàs, també conegut com a Castell d'Alaquàs o palau dels Aguilar, és una de les mansions nobiliàries pertanyents a l'època de la decadència feudal del segle XV, de la qual hi ha importants elements arquitectònics que anuncien el Renaixement. Està situat a la localitat d'Alaquàs (Horta Oest, País Valencià).

És un Palau-Castell de característiques residencials, magnífics enteixinats en les estances, taulelleria i disposicions ornamentals, però que no té signes exteriors, com era habitual en aquella època, d'especials característiques de fortalesa i defensa. Està declarat com a Monument Històric i Artístic i Bé d'Interès Cultural.

Història[modifica]

Un cop realitzada la conquesta del Regne de València pel monarca Jaume I l'any 1238, aquest va procedir a recompensar als cavallers que l'havien acompanyat i prestat ajuda. Un d'ells va ser Bernat de Castelló, procedent de Catalunya, al qual, en premi als seus serveis, li va concedir el lloc d'Alaquàs, prop de la ciutat de València, amb tots els seus drets.

Des de l'any 1373 la família Vilaragut va retindre el senyoriu d'Alaquàs, durant quasi cent anys i que, segons les restes trobades pels arqueòlegs, va residir en una primera edificació construïda al segle XIV. Diversos propietaris van tindre la possessió del senyoriu al llarg dels següents anys, fins que en les primeres dècades del segle XVI, Jaime Garcia d'Aguilar, cap d'una família de juristes que ocuparen càrrecs rellevants durant l'època del rei Joan II, prengué possessió a la plaça d'Alaquàs l'any 1501.

Successivament, durant el segle XVI, gràcies a l'increment en les rendes de la família, es construeix el Castell-Palau dels Aguilar, quedant dissenyada la visió general del Castell que ens ha arribat de l'estructura tant exterior com interior. A la mort de Jaime Garcia, el senyoriu passa en herència als seus fills barons quedant a mans de Lluís Pardo de la Casta, nét de Jaime, en quedar com únic hereu.

Durant els primers anys del segle XVII, els Pardo de la Casta, veien com la seua situació socioeconòmica anava en descens, van trobar com a eixida el servei a la monarquia mitjançant la carrera militar als territoris amb presència espanyola, com el del Ducat de Milà. Fèlix Pardo de la Casta, hereu de les propietats d'Alaquàs, prompte es va integrar a la ciutat de Cremona i, poc després d'arribar, es va casar amb Margherita de Lodi, filla d'una de les famílies riques de la regió. D. Fèlix fou governador i castellà de Cremona durant tretze anys i, gràcies al seu matrimoni i al seu càrrec, va ocupar un lloc rellevant a la ciutat, convertint-se en un important mecenes artístic que, finalment, consolida a Cremona la branca italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.

A diferència dels seus familiars que l'havien precedit, Fèlix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Alaquàs. Va morir el 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta, es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent als seus hereus els drets sobre el senyoriu d'Alaquàs que, d'aquesta manera, quedarà unit a la família italiana gestionant-la mitjançant administradors amb plens poders, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. El seu últim propietari noble va ser el Marquès de la Casta i de Manfredi, baró de Bolbait, qui el va vendre al segle XIX. Aquesta alienació va ser feta a favor de particulars sense categoria senyorial. A partir d'aquí, el castell i totes les seues terres van estar subjectes a una sèrie de transformacions i aprofitaments que van anar en detriment del bon estat i conservació d'aquest edifici.

A partir del segle XX, la propietat del Castell va passar per diversos titulars. Entre ells, destaca la figura de Julio Giménez Lorca, que el 1911 és el propietari de l'edifici va decidir l'enderroc del castell el 1918 per aprofitar els seus materials, principalment la fusta com a element merament comercial. Les obres es van iniciar per la torrassa nord-oest per aprofitar el magnífic material de fusta existent en les seues bigues i enteixinats, aconseguint vendre un d'ells, el de la torre sud-est, el qual, està col·locat actualment en un palau de Torrelodones.

La notícia de l'enderroc del castell va arribar al Centre de Cultura Valenciana, entitat que va fer una crida en 1918 a tots els artistes, arquitectes i intel·lectuals valencians, animant-los a reproduir i recopilar directament d'aquest edifici, dibuixos, fotografies, plànols, dades i notícies, per tal d'ajuntar un material i treure a la llum per mitjà de la seua publicació, tot això per evitar l'enderrocament del castell. Aquesta crida va tenir una important resposta amb tota classe de materials gràfics i dades històriques, per la qual cosa es va poder realitzar en 1921 la publicació d'un petit llibre titulat "El Palau Senyorial d'Alaquàs", de José Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador en què es recull el primer estudi sobre l'edifici. Gràcies a les diferents protestes i gestions, com la de Marià Benlliure que, a través de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, s'aconseguí que el 26 d’abril Alfons XIII signara una Reial Ordre segons la qual l'edifici era declarat Monument Històric Artístic Nacional i es paralitzava el seu enderrocament. Tot i això, l'any 1928, clandestinament, es va produir l'enderrocament parcial de la torre nord-oest.

Durant els primers anys del segle XX el palau fou propietat de Vicente Gil Roca. Aquest en morir el deixa en herència a la seua família en diferents particions, que progressivament va adquirint la família Lassala. En 1922 va ser llogat per Isabel González de Lassala, fins a l'any 1940 en què va ser adquirit en la seua totalitat per la mateixa família Lassala.

El primer ajuntament democràtic l'abril del 1979, presidit per Albert Taberner, inicià un llarg procés que tenia com a objectiu la recuperació del castell com a espai públic, i es va exigir a la família Lassala un horari mínim d'obertura al públic i es plantejà ja la primera hipòtesi de compra per part de l'Ajuntament.

El 1999, l'Ajuntament d'Alaquàs inicia les gestions necessàries per definir l'ús públic del Castell amb independència de la titularitat. En el ple de la corporació del 13 de juny de 2002 es produeix l'aprovació de l'expropiació del castell i la sol·licitud a la Generalitat Valenciana de l'aprovació per a poder ocupar urgentment l'edifici. El Consell de la Generalitat dóna la seua aprovació el 19 de novembre. Finalment 3 de gener de 2003, amb el suport i l'aprovació de totes les administracions públiques, l'ajuntament aconsegueix l'ocupació del monument i després de segles de propietat privada, el monument passava a mans públiques.

El 28 de febrer de 2003 s'obriren al públic per primera vegada les portes del castell a tots els ciutadans i ciutadanes, duent-se a terme diferents activitats culturals com concerts o exposicions, entre altres activitats. La mostra que inaugurà la sèrie d'exposicions va ser “Picasso al Castell”, complementada amb una programació teatral i musical, com l'audició de l'Stradivarius el Cremonese de 1715 cedit excepcionalment per Cremona, ciutat agermanada amb Alaquàs.

L'ajuntament de la localitat ha seguit un Pla Director del Monument i el Projecte de Rehabilitació i restauració per al castell, així com dels seus teginats i elements ceràmics. Així durant l'execució aquest pla s'han trobat importants troballes com ceràmica ornamental desconeguda en la localitat i de gran valor. La rehabilitació, acabada el 19 de març de 2007, ha implicat la reconstrucció de la quarta torre que va perdre a principis del segle XX. En l'actualitat el castell és un centre cultural, amb diversos serveis com el Centre de Formació Permanent d'Adults Enric Valor, la seu valenciana de la Fundació Ernest Lluch i una biblioteca.

Descripció[modifica]

Portada del castell
Pati del castell
Galeria del pati

El castell s'assenta sobre un solar quadrat de 38,90 metres de costat, per tant la seua superfície és de 1.513 m². Disposa de pòrtic en forma de claustre i gran pati central, nucli de l'edifici.

La porta principal, el sòcol i les quatre cantonades del castell s'han construït amb blocs de carreus, de molt variable condició a la de la resta de l'edifici, la qual cosa fa sospitar que en la construcció es van aprofitar restes d'anteriors edificis que haurien estat situats sobre el mateix solar en què va ser aixecat l'actual castell.

L'edifici consta de quatre plantes: el pis baix, l'entresòl, el pis principal i la quarta planta.

El pis baix[modifica]

Està en gran part per sota del nivell dels carrers perifèrics, constituint un semisoterrani on tenien emplaçament les cavallerisses, almàsseress, alfarjes i cellers. Entre els elements més importants d'aquesta planta figuren la senzilla escala que dóna accés a l'entresòl, tota ella construïda amb blocs de carreus, i també el teginat del vestíbul i el pòrtic.

Entresòl[modifica]

S'aprecia la importància de les dependències d'aquesta planta per la riquesa, delicada talla d'algunes de les portes de comunicació interior, pels enteixinats de diferents acabats en cadascuna de les sales que formen el sostre i per la característica disposició dels seus finestrals.

Principal[modifica]

A aquesta planta corresponen les dependències més nobles i importants del castell, a les quals únicament s'accedeix per la inacabada escala principal. Són de gran delicadesa els arcs ogivals i columnates que la integren a la galeria del pati.

Trobem en aquesta planta l'accés a l'enreixada tribuna que sobre l'església parroquial té oberta el castell en el gruix del seu mur, testimoni del patronat que exercien els senyors d'Alaquàs sobre l'esmentada església. A la façana oest es troba la gran dependència, que bé va poder ser el menjador principal i la cuina, amb la seua enorme xemeneia.

Finalment, en la façana est es troba l'accés al saló principal, el de major amplitud, l'altura del seu sostre arriba als 7,33 metres, està cobert per un ric i impressionant enteixinat. També podem contemplar rics enteixinats en les diferents dependències d'aquesta planta del castell.

Quarta planta[modifica]

Destinada a graners i dependències per als servents, es troba en l'actualitat totalment desmantellada. Sobre aquesta quarta planta s'eleven les quatre torrasses emmerletades (una d'ells reconstruïda en l'actualitat), que flanquejant la imponent mola del castell arriben a l'alçada aproximada de 25 metres.

Si escassos són les restes de serralleria que s'han pogut trobar, encara més escassos són els de ferreteria, però cal destacar els penells, iguals en la seua traça i coronades per una creu, que segueixen en peus sobre els merlets de les seues torres.

Aquest pis alberga importants restes de taulelleria ogival, mudèjar i renaixentista en els seus sòls, els quals testimonien l'existència d'alguna construcció anterior al castell i el llarg període que es va invertir en l'edificació d'aquest.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau-Castell d'Alaquàs Modifica l'enllaç a Wikidata