Palau Dalmases
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Palau  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura barroca arquitectura neoclàssica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
| Localització | Montcada, 20 i Banys Vells, 13 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40496 | |||
| Id. Barcelona | 425 | |||
El Palau Dalmases és un edifici situat al carrer de Montcada, 20 i dels Banys Vells, 13 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2]
Descripció[modifica]
Es tracta d'un gran casal amb la façana principal afrontada al carrer de Montcada, un pati central i una façana posterior sobre un pati posterior elevat.[1] Consta de planta baixa amb altell, planta noble, una planta i unes golfes sota coberta a doble vessant. L'accés principal dona pas a una zona de vestíbul i a un pati central quadrangular d'àmplies dimensions en el qual sorgeix l'escala vers la planta noble.[1]
La façana orientada al carrer de Montcada està realitzada íntegrament en pedra de Montjuïc i articula les seves obertures en set eixos verticals que no tenen correspondència amb l'organització de la planta baixa, molt interactuada al llarg dels anys. La planta baixa destaca per la presència del portal principal, amb la llinda i els brancals profusament ornamentats amb motllures, i per les restes de les finestres de l'altell que antigament recorria tot el nivell. Totes les obertures presenten llur emmarcament ricament motllurat i, les de la planta noble, queden protegides per un guardapols amb culs-de-llàntia ornats amb motius rocalla. Els balcons de la casa destaquen per les seves llindes monolítiques i les seves baranes de ferro forjat amb els angles helicoidals. La façana queda rematada per les petites finestres de les golfes, les llindes de les quals sostenen una potent cornisa de la que sobresurten unes grans gàrgoles zoomorfes.[1]
El pati central és l'espai més conegut i celebrat de la casa. Es tracta d'un espai quadrangular al voltant del qual es distribueixen les dependències de la planta baixa, per mitjà de grans arcs rebaixats sobre columnes toscanes. Tanmateix, l'element més significatiu d'aquest pati és la gran escala que, protegida dins les crugies circumdants, mena al vestíbul de la planta noble. L'escala és visible des del pati a través de dos grans arcs rebaixats i rampants que se sostenen sobre columnes salomòniques i una barana de pedra amb relleus esculpits que representen el Rapte d'Europa i el Triomf de Neptú. Aquest espai esdevé la millor producció domèstica barroca, no només pel refinament i l'abundància de la seva decoració, sinó pel precís treball estereotòmic i projectual que representà.[1]
El saló principal, situat a la planta noble, mesura 85 m² i la seva projecció vertical ocupa dos nivells de la casa, prenent unes dimensions gairebé impensables des de l'exterior. Les parets es presenten totalment recobertes de decoració pictòrica de regust neoclàssic i desenvolupant una iconografia mitològica. Realitzades pel famós decorador de principis del segle xix Pau Rigalt, les pintures que decoren els murs mostren una gran galeria de columnes jòniques d'ordre gegant, escultures sobre pedestals i cortinatges, formant un monumental trompe-l'oeil que amplia la sensació de grandiositat de l'espai. La volta del saló, realitzada amb un complex fals sostre de fusta, acull una gran al·legoria que mostra el carro d'Apol·lo i les parques en un celatge emmarcat d'elements escultòrics en trompe-l'oeil.[1]
La capella és una de les estances més petites de la planta noble, però també una de les més interessants, per estar coberta amb una volta d'aresta feta de plaques de guix i ricament ornada amb tota mena de nervadures i àngels músics. Podria tractar-se d'un dels primers exemples de decoració neogòtica realitzats a la Catalunya el segle xix.[1]
El pati posterior, dins la tradició dels jardins elevats del barroc barceloní, és un gran espai obert de quasi 300 m² i que es concebé com una prolongació de la planta noble. La façana orientada al pati presenta les seves obertures perfectament alineades i inscrites en un mur revestit de morter. L'element més interessant del pati és la font ornamental de marbre blanc, un exemplar únic pel barroc català, que recull tot tipus d'ornamentació rocalla i al·legories mitològiques esculpides.[1]
Història[modifica]
Els orígens d'aquest palau es remunten a la urbanització del carrer de Montcada, encara que les primeres notícies ens remeten al segle xiv, quan les tres cases gòtiques que formen la parcel·la actual pertanyien al Capítol Catedralici i eren habitades per Bernat Sapila i Guerau Sespluga. Al llarg de l'Edat Moderna, la finca passà a mans de famílies aristocràtiques com els Boixadors o els Grimau. Essent deshabitada els darrers anys del segle xvii i afectada pels bombardeigs del setge de Barcelona de 1697, la finca quedà en estat de ruïna i finalment, Dalmau de Copons i Grimau, canonge de la Seu, la va vendre el 6 de gener del 1698 al comerciant Pau de Dalmases i Castells,[3] membre d'una família de Sant Martí Sesgueioles, que la va fer reconstruir quasi de bell nou. La qualitat artística dels acabats, així com l'interessant contingut iconogràfic de les seves ornamentacions, permeten suposar que el seu fill, l'intel·lectual Pau Ignasi de Dalmases, tingué certa ascendència en l'elecció del programa decoratiu i la temàtica escultòrica del palau.[1]
Pau Ignasi, que havia estat nomenat cavaller de Carles II, marquès de Vilallonga per l'Arxiduc Carles III i Ambaixador d'Anglaterra durant la Guerra de Successió Espanyola, hi fundà l'Acadèmia dels Desconfiats, freqüentada per catorze intel·lectuals, entre els quals cal destacar el músic Francesc Valls i Galan, el virrei de Mallorca, Sardenya i Nàpols, i el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, virrei de Catalunya.[1] El 1732, el seu fill Ramon de Dalmases i de Vilana, fundador de l'Acadèmia de les Bones Lletres, va pagar les obres fetes a la botiga ocupada pel «veler» (teixidor de seda) Sebastià Canals.[4]
El 1789, el seu fill Ramon de Corbera-Dalmases i Terré[5] va demanar permís per a obrir una finestra al carrer dels Banys Vells.[6] Posteriorment, Josep Maria de Dalmases i de Gomar, net de l'anterior,[7] realitzà una gran reforma de la planta noble, contractant el pintor Pau Rigalt per a ennoblir el saló principal.[1]
Cap al 1870 s'hi instal·là l'adroguer Joan Uriach i Feliu (vegeu Uriach), que el 1872 es va associar amb el farmacèutic Joaquim Alomar i Font sota la raó social Alomar i Uriach, dedicada a l'adrogueria a l'engròs.[8][9] El 10 d'octubre del 1889, un incendi al magatzem, situat als baixos del palau, va provocar la mort de dos dependents i ferides greus a un altre.[8][10][9] El 1890, l'arquitecte Josep Pellicer reconstruí una gran part de la planta noble, afectada per l'incendi.[11][1]
El 1916, la propietària Maria del Carme de Dalmases i d'Olivart,[12] casada amb Carles de Fontcuberta i de Perramon[13] (vegeu Casa Dolors de Perramon), va rebre el títol de marquesa de Vilallonga per rehabilitació del rei Alfons XIII.
El 1959 s'hi va realitzar una intervenció a càrrec de l'arquitecte Adolf Florensa i Ferrer, cap del Servei Municipal de Conservació i Restauració de Monuments, que va reconstruir dues finestres de la planta baixa: «Solamente en los bajos las inevitables tiendas habían destrozado la mayoría de las ventanas, pero el movimiento de dignificación de la calle le ha llegado también y el mismo propietario tomó la iniciativa de reponerlas».[14] Les obres van ser sufragades pel propietari, el marquès de Vilallonga,[15] que el 1961 va cedir la planta noble a Òmnium Cultural, on tingué la seva seu central fins a l'any 2002. Entre 1962 i 1982, també s'hi allotjà l'Institut d'Estudis Catalans.[1]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 «Casa Dalmases». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Casa Dalmases». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ García Espuche, 2020, p. 528.
- ↑ García Espuche, 2020, p. 712.
- ↑ «Ramón de Dalmases y de Terré Vilana y de Tamarit». geneanet. Juan Ramón de Ros.
- ↑ «Ramon de Corbera Dalmases i Terré. Banys Vells. Casa. Obrir una finestra». C.XIV Obreria C-51/1789-134. AHCB, 04-06-1789.
- ↑ «José María de Dalmases y Gomar Sans y Gomar». geneanet. Juan Ramón de Ros.
- ↑ 8,0 8,1 Cabana, 1992.
- ↑ 9,0 9,1 «Quienes Somos - Historia». Uriach.
- ↑ Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1891, 1891, p. 55-56.
- ↑ «Francisco Badia. Montcada 20. Obres interiors». Q127 Foment 397 Q. AMCB, 18-04-1890.
- ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 395.
- ↑ «Carlos Fontcuberta Perramón». geneanet. Seminario de Genealogía Mexicana.
- ↑ Florensa i Ferrer, 1959, p. 27.
- ↑ Cócola Gant, 2010.
Bibliografia[modifica]
- Cabana, Francesc «La família Uriach i el farmacèutic Alomar». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
- Cócola Gant, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca. Universitat de Barcelona. Departament d'Història de l'Art (tesi doctoral), 2010, p. 251.
- Duran i Sanpere, Agustí. El carrer de Montcada i el Palau Dalmases. Òmnium Cultural - separata del Butlletí interior informatiu, gener 1973. ISBN 84-400-6017-3.
- Florensa i Ferrer, Adolf. La calle de Montcada. Ajuntament de Barcelona, 1959.
- García Espuche, Albert. La gent del carrer Montcada: una història de Barcelona (segles xiii a xviii), vol. II. Ajuntament de Barcelona, 2020, p. 488-537. ISBN 978-84-9156-257-3.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Dalmases |
- «Palau Dalmases». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.