Palau Miró

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Palau Miró
Hotel de Londres Palau Miró.jpg
Dades
Tipus estructura arquitectònica
Estat d'ús enderrocat o destruït
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
ProvínciaTarragona
ComarcaBaix Camp
MunicipiReus
Modifica les dades a Wikidata

El Palau Miró o més correctament el Palau de Miró, era un antic casal situat a la plaça de Prim de Reus, entre el carrer de Monterols i el raval de Jesús, enderrocat el 1973, víctima de l'especulació immobiliària.[1] Uns anys abans, el 1961, s'havien efectuat reformes i obres de consolidació de les parts de l'edifici que amenaçaven ruïna: l'enderroc de les restes d'una torre medieval i de la torratxa que presidia l'edifici. Fins al moment de la seva demolició, el casal es va mantenir en propietat dels descendents de la família, primer dels Miró, després dels Dueñas i finalment dels Rodríguez Solano. Fins als darrers moments l'edifici va conservar molts elements de la decoració mural del gran saló, atribuïda a Joseph Flaugier, i altres mostres de decoració vuitcentista, com ara els plafons del sostre de l'habitació on, segons la tradició, havia dormit Isabel II, i que reproduïen els signes del zodíac.

Història[modifica]

L'impulsor de l'edifici familiar va ser Pau Miró i Claveguera, comerciant i empresari reusenc, ennoblit el 1757. El seu fill, Pau de Miró i de March va iniciar els tràmits per l'ampliació del casal, i el seu nét, Agustí de Miró, va aconseguir gran part del terreny que ocuparia l'edifici. Mentrestant, la part de la casa que feia xamfrà amb el carrer de Monterols estava ja edificada. El seu fill, Josep de Miró, va acabar el gran casalici que presidí la plaça de Prim durant molts anys. La façana, l'acabà completament el 1856, Joaquim de Miró i de March. L'edifici incorporà estructures d'edificacions preexistents, com una torre rodona de l'antiga muralla de Reus, situada a la part de darrere del casal, a la confluència del carrer de Galió amb el de la Perla. Mentre va ser residència dels Miró, s'hi allotjaren Ferran VII i el seu seguici quan tornà de França el 1814. Ferran VII hi va estar de nou el 1827, i la seva viuda, Maria Cristina amb la seva filla Isabel II s'hi van estatjar el 1844.

Els Miró, propers a la ideologia carlina, es van exiliar a França durant la primera carlinada, cosa que els permeté emparentar-se amb el llinatge dels Ortaffà, i heretar la titularitat de la baronia homònima. El Palau no era habitat per la família de forma continuada, i el 1862 tenia uns espais llogats a La Filarmónica, un ateneu dedicat a la promoció de la música. El 1868 Ferran de Miró i d'Ortaffà llogà el casal dels Miró al Centre de Lectura, que hi instal·là el seu local social.[2] L'amplitud del nou local van permetre al Centre de Lectura una millor distribució dels seus fons: als salons que donaven a la plaça de Prim hi van col·locar el museu i la biblioteca, i el saló noble va ser utilitzat per a la celebració de conferències i altres activitats culturals. L'entitat va iniciar allà una biblioteca d'incunables i Andreu de Bofarull en va redactar el catàleg.[3] Desallotjat el Centre de Lectura el 1879, el 1880 s'hi instal·là Gabriel Masdéu, fins llavors propietari de l'antic hostal de l'Aixemús, i hi inaugurava oficialment el "Gran Hotel de Londres". Aquest hotel va acollir els més notables esdeveniments socials de la ciutat durant una cinquantena d'anys.[4] Allí els reusencs van celebrar un multitudinari homenatge al president Macià, quan aquest va visitar la ciutat. Allí va morir l'escultor Gargallo quan celebrava una exposició al Centre de Lectura. El 1939 va ser rebatejat com a "Hotel España", tot i que a nivell popular persistí el nom antic, que es mantingué fins a la seva clausura el 1971.[2] Els últims anys l'edifici s'havia anat degradant per l'abandó dels seus propietaris. Es va enderrocar la torre central i poc a poc van anar caient els gerros i altres elements decoratius que donaven agilitat a la cornisa de la façana. El temps i la pluja havien esborrat els esgrafiats i el material de construcció.[3] Cal dir que l'Ajuntament de Reus es va negar a l'intent d'adquisició de l'edifici per part de la Diputació de Tarragona, adquisició que hauria salvat l'edifici, a proposta de la Caixa d'Estalvis de Tarragona, vinculada a la Diputació, que hi hauria instal·lat les seves oficines i la Llotja de Contractació als baixos, i l'ens provincial hauria restaurat el palau i l'hauria dedicat a activitats culturals. Amb les converses ja molt avançades, el president de la Diputació hauria donat el vist-i-plau a la compra, a condició que l'alcaldia de Reus considerés oportuna l'operació. Però la proposta va ser menyspreada per l'alcalde de torn, i no es va arribar a presentar al ple.[4]

Portal del Palau Miró, re-aprofitat com a porta d'entrada d'una guarderia

Descripció[modifica]

Un cop enllestida la seva construcció, la desapareguda casa dels Miró ocupava tota una cara de la plaça de Prim, en aquell temps plaça de les Monges pel convent de monges carmelites que hi havia, i anava des del carrer de Monterols fins al raval de Jesús, on l'edifici girava cap al carrer de la Perla. La façana, de línies austeres, recordava la tipologia dels palaus italians: un sòcol que es desdoblava en planta baixa i entresòl, un pis noble, i les golfes. La teulada quedava amagada per una barana amb pilastres llises, originàriament rematada per uns gerros ornamentals. La composició, centrada per un eix vertical que s'enfilava per la portalada de pedra i la tribuna del primer pis, acabava a la torratxa octogonal amb teulada a vuit aigües que coronava l'edifici. La façana, molt simple, era estucada, sense altra decoració que els gerros de damunt de la barana de la teulada, i amb un ritme simètric de buits i plens organitzat per les obertures a totes les plantes. La part més notable de l'edifici era la sala de ball amb les pintures de Flaugier, utilitzada posteriorment com a menjador de l'hotel. Aquesta sala tenia les parets pintades amb el que s'anomenava estil pompeià, posat de moda durant el Primer Imperi francès. A la sala hi havia també una sèrie de bustos en alt relleu d'homes de ciència o artistes, com Canova, Vitruvi o Jordi Joan, damunt de cada porta d'accés. Hi havia quatre grans teles a l'oli, obra també de Flaugier, situades sota els escuts de la família Miró. Al saló s'hi obrien dues magnífiques portes amb vitralls paisatgístics emplomats que comunicaven amb el terrat posterior, el qual donava accés a un petit jardí interior. També, per una escala, es podia accedir a l'interior de l'antiga torre medieval, convertida en jardí botànic.[2]

De l'edifici només en resta el portal de pedra, que va ser utilitzat com a porta d'accés a una llar d'infants ja tancada, que s'instal·là a l'edifici de l'antiga presó de la ciutat.

Referències[modifica]

  1. Amigó, Ramon. Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1988, p. 354. ISBN 8486387655. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Anguera, Pere. Urbanisme i arquitectura de Reus. Reus: La Caixa, 1988, p. 106-113. ISBN 8440423306. 
  3. 3,0 3,1 Navàs, Arnau «Adéu poc o molt sentimental al Palau Miró». Revista del Centre de Lectura, 4a. època,núm. 250, setembre 1973, pàg. 4.
  4. 4,0 4,1 Anguera, Pere; Xavier Amorós; Albert Arnavat. Història gràfica del Reus contemporani II: 1939/1975. Reus: l'Ajuntament, 1987, p. 89. ISBN 8439870027.