Pane e cioccolata

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaPane e cioccolata
Pane e cioccolata Manfredi.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióFranco Brusati Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióFranco Brusati, Iaia Fiastri i Nino Manfredi Modifica el valor a Wikidata
MúsicaDaniele Patucchi Modifica el valor a Wikidata
FotografiaLuciano Tovoli Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeMario Morra Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorCinema International Corporation i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1973 Modifica el valor a Wikidata
Durada115 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès
italià
alemany Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia dramàtica i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióSuïssa Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0070506 Filmaffinity: 256382 Allocine: 27073 Allmovie: v85891 TCM: 69598 Modifica el valor a Wikidata

Pane e cioccolata és una pel·lícula italiana de comèdia dramàtica del 1974 dirigida per Franco Brusati i protagonitzada per Nino Manfredi. Ha per tema l'emigració italiana a Suïssa. Considerada una de les millors pel·lícules de Manfredi, gràcies al guió i a la direcció de Brusati, harmonitza a la perfecció drama i humor.[1] La pel·lícula, que ha obtingut diversos premiscinematogràfics, ha estat inclosa, com a obra representativa, a la llista dels 100 film italiani da salvare.[2][3]

Sinopsi[modifica]

Igual que molts europeus del sud del període (anys seixanta i principis dels setanta), Nino Garofalo és un "gastarbeiter" migrant italià, que treballa de cambrer a Suïssa. Perd el permís de treball quan el sorprenen orinant en públic, de manera que comença a portar una vida clandestina a Suïssa. Al principi, és recolzat per Elena, una refugiada política grega. Després es fa amic d’un industrial italià, traslladat a Suïssa per problemes financers. L'industrial el porta sota la seva ala, només per suïcidar-se quan dilapida els seus darrers estalvis. Nino es veu obligat a trobar refugi amb un grup de napolitans clandestins que viuen en un galliner, juntament amb les mateixes gallines que tenen per sobreviure. Encantat per la visió idíl·lica d’un grup de joves suïsses rosses, prenent-se un bany al riu, decideix tenyir-se els cabells i deixar-se passar per un local. En un bar, quan anima la Selecció de futbol d'Itàlia durant la retransmissió d’un partit,es descobreix quan celebra un gol marcat per Fabio Capello. És detingut i portat a una estació. Es retroba amb Elena, que vol donar-li un permís renovat, però ell es nega. S'embarca en un tren i es troba en una cabina plena de gastarbeiter italians que tornen. Enmig de les cançons de "sol" i "mar", se'l veu pensant de nou. Baixa a la primera parada: és millor una vida com a immigrant il·legal que una vida de misèria.

Repartiment[modifica]

Reconeixements[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Pane e cioccolata». MYmovies.
  2. Massimo Borriello. «Cento film e un'Italia da non dimenticare». Movieplayer.it, 04-03-2008.
  3. «Pane e cioccolata / i cento film». Rete degli Spettatori.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Awards for Pane e cioccolata (1974)».
  5. «Berlinale 1974: Prize Winners». berlinale.de. Arxivat de l'original el 2017-08-07. [Consulta: 4 juliol 2010].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]