Papir

De Viquipèdia

El papir (Cyperus papyrus) és una planta aquàtica comuna a alguns indrets de la conca Mediterrània, particularment a Egipte. Es tracta d'un jonc palustre de la família de les ciperàcies que s'utilitza com a aliment, per a fabricar objectes de cistelleria, cordes, bena, roba, embarcacions; en ser cremat com a planta aromàtica, i la seva arrel s'utilitza com a llenya sent la seva funció principal l'elaboració del suport dels antics manuscrits, anomenat també papir (del grec papyrus).[1]

La planta[modifica]

Tall d'una tija de papir

Pertany com la xufla a la família Cyperaceae.[2] Algunes parts de la planta són comestibles i de les tiges se'n poden fer barques. Actualment també és una planta ornamental (paraigüets)

És una planta aquàtica robusta que pot arribar a 5 m d'alçada. Té les tiges triangulars que surten d'un rizoma llenyós. Cada tija acaba en un grup dens de tiges de 10 a 30 de llargada d'aspecte plomós quan la planta és jove.Floreix a finals d'estiu. Les flors són verd-marronoses en grups que apareixen al final de les petites tiges i donen lloc a fruits en núcules que es disseminen per l'aigua. Les fulles només apareixen en els rizomes

La planta del papir es troba en els cursos d'aigua tropicals i subtropicals. Al riu Nil actualment està en perill d'extinció i antigament s'hi havia conreat. També apareix al riu Níger i Eufrates com també al Delta de l'Okavango. És sensible a les glaçades.

Ús com a suport de l'escriptura[modifica]

Papir egipci (Judici d'Osiris)

Les tiges es tallaven verticalment, en cintes, aferrades després unes sobre les altres, entrecreuant les fibres. La fulla obtinguda així era aixafada i assecada, proporcionant un bon paper (aquesta paraula paper prové del terme grec πάπυρος papiros). Generalment, empalmant diverses fulles s'obtenien rotlles, que poden arribar a diversos metres i solien guardar-se enrotllats entorn d'un suport cilíndric de fusta, per això el seu nom.[3]

El papir més antic conegut està en blanc, i fou descobert a la tomba de Hemaka, el visir del faraó Den, de la Dinastia I, cap al 2900 aC, a la necròpoli de Saqqara.[4] Els primers que es conserven amb text són el diari de Merer, uns documents administratius trobats a Wali al Gerf, a la riba del Mar Roig, que daten de la Dinastia IV cap al 2500 aC,[5] i coincideixen amb l'estàtua d'un escriba més antiga coneguda.[4]

Gràcies als manuscrits sobre papir es coneixen molts textos de l'antiguitat, sobretot de l'antic Egipte, així com altres textos bíblics. Aleshores es feia servir una tinta elaborada a partir de negre de fum, cola, aigua i oli de cedre.

Classificació dels papirs[modifica]

A causa de la gran quantitat de papirs que s'han trobat, s'han fet servir una multitud d'esquemes diversos de classificació per a permetre la seva identificació:

A més s'assigna un nombre als papirs, per a facilitar la seva identificació quan s'ha de fer la seva classificació.

Abans se'ls classificava en funció de la seva qualitat, segons Plini el Vell, en vuit menes[6]:

  1. Emporítics: els de qualitat inferior, utilitzats com a embolcalls.
  2. Taeneòtics: els de qualitat dolent.
  3. Saítics: els de qualitat baixa, elaborats amb materials sobrants.
  4. Amfiteàtrics: els de qualitat mitjana.
  5. Fanians: els de bona qualitat.
  6. Livis: els de molt bona qualitat.
  7. Augustics: els d'alta qualitat.
  8. Hieràtics o regis: els de més alta qualitat, utilitzats només per als textos sagrats.

Els papirs més famosos[modifica]

Referències[modifica]

  1. Ruiz García, 2002, p. 48.
  2. Ghillean Prance, Mark Nesbitt. The Cultural History of Plants (en anglès). Routledge, 2012, p. 350. ISBN 1135958114. 
  3. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.151. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014]. 
  4. 4,0 4,1 Kamrin, Janice. «Papyrus in Ancient Egypt» (en anglès). The Met, Març 2015. [Consulta: 23 novembre 2021].
  5. «Descoberts a Egipte el port i els papirs més antics del món». Sàpiens. [Consulta: 8 maig 2021].
  6. Ruiz García, 2002, p. 52.

Bibliografia[modifica]

  • Ruiz García, Elisa. Introducción a la codicología. 2ª. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 2002. ISBN 84-89384-41-X. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Papir