Vés al contingut

Paradísia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuParadísia
Paradisea liliastrum Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreAsparagales
FamíliaAsparagaceae
GènereParadisea
EspècieParadisea liliastrum Modifica el valor a Wikidata
Bertol.
Nomenclatura
BasiònimHemerocallis liliastrum Modifica el valor a Wikidata

La paradísia[1] (Paradisea liliastrum) és una espècie de planta amb flors de la família Asparagàcies, encara que tradicionalment formava part de la gran família de les liliàcies. És una espècie pròpia de les muntanyes del sud d'Europa, dels Alps, els Pirineus i els Apenins.[1]

aspecte general de la planta

Descripció

[modifica]

Herba perenne, amb un curt rizoma, erecta, glabra que pot arribar a fer mig metre d'alt. Totes les fulles son basals, linears, d'entre 10 a 50 cm de llarg i menys d'un centímetre d'ample, planes o lleugerament canaliculades, plegades pel mig. Les tiges floríferes porten un raïm de entre 5 a 20 flors que surten d'unes bràctees membranoses, lanceolades i acabades en punta i que miren gairebé totes cap al mateix sentit. Les flors són grans, d'uns 5 cm de llarg, amb 6 tèpals lliures, que sembla que formin un tub a la base.[1]

Ecologia i distribució

[modifica]

La paradísia viu en prats d'alta muntanya amb terra profund, entre 1000 i 2400 metres. Sovint se la troba en els prats de sudorn.[2] A la península Ibèrica, segons el criteri de Flora Ibèrica, només viu als Pirineus.[3]

Taxonomia

[modifica]

Hi ha dues formes lleugerament diferents de paradísia:

  • P. liliastrum (L.) Bertol.
  • P. lusitanica (Cout.) Samp.

Segons el criteri de Flora ibèrica són espècies diferents i P.lusitanica és un endemisme de l'oest de la Península Ibèrica, des de les muntanyes del sud de Galícia fins al sud del sistema central.[3] A la flora dels Països Catalans consideren que totes dues són la mateixa espècie.[1]

Usos

[modifica]

La flor de la paradísia es fa servir en horticultura. Aquesta planta normalment es propaga per llavors. S'han de cultivar en llocs assolellats i en sòls humits, però ben drenats.[4]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.IV, pàg.55. ISBN 84-7226-698-2. 
  2. «Atlas de la Flora de los Pirineos». [Consulta: 1r maig 2024].
  3. 3,0 3,1 Tomás Romero Martín. «floraiberica.es» (en castellà).
  4. «https://www.promessedefleurs.com/» (en francès).