Parc de la Nova Icària

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia físicaParc de la Nova Icària
Parc Nova Icària.JPG
Parc de la Nova Icària
Tipologia element geogràfic
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Localització C/ Arquitecte Sert Districte de Sant Martí
Superfície 6,34 ha

Activitat
Data d'inauguració 1992
41° 23′ 31″ N, 2° 12′ 07″ E / 41.391817°N,2.201874°E / 41.391817; 2.201874
Modifica dades a Wikidata

El Parc de la Nova Icària és al Districte de Sant Martí de Barcelona. Va ser creat el 1992 amb un disseny de l'equip MBM Arquitectes. El nom prové de l'illa grega d'Icària, la qual va rememorar Étienne Cabet a la seva obra Voyage en Icarie, donant origen al projecte utòpic dels icarians. Entre 1846 i 1847 alguns dels seus seguidors a la ciutat comtal es van establir en aquesta zona del barri del Poblenou, a la que van batejar com a Nova Icària.[1]

Aquest parc procedeix de la renovació urbanística realitzada a la façana litoral amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, a uns terrenys anteriorment d'ús industrial. Amb aquest també es van crear els parcs de Carles I, del Port Olímpic, de les Cascades i del Poblenou. Està situat en plena Vila Olímpica, al costat de la Platja de la Nova Icària.

Al llarg del seu traçat transcorre la Ronda del Litoral, una part de la qual està soterrada i dóna lloc a la Plaça dels Campions, on se situa un dels podis utilitzats als Jocs Olímpics, i al paviment de la qual figuren inscrits els noms de diversos esportistes i campions olímpics de la història.[2] L'element més distintiu del parc és un gran llac, que té la forma de l'illa d'Icària, sobre el qual travessen diversos ponts de fusta per a accedir d'un costat a l'altre de la Ronda del Litoral.[3] A les riberes del llac hi ha àmplies pendents de gespa, i arran d'aigua creixen els iris i els joncs. Els arbres són escassos, entre els quals destaquen les bellaombres, los saücs i els desmais.[3]

Entre les espècies presents al parc s'hi han plantat hi ha la morera blanca (Morus alba), el pi blanc (Pinus halepensis), el pi pinyoner (Pinus pinea), la bellaombra (Phytolacca dioica), el margalló (Chamaerops humilis), l'olivera (Olea europaea), l'eucaliptus (Eucalyptus sp.), el desmai (Salix babylonica), el pollancre (Populus sp.), i la washingtònia (Washingtonia filifera i Washingtonia robusta).[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Parc de Nova Icària». [Consulta: 1 gener 2014].
  2. Gabancho, 2000, p. 100.
  3. 3,0 3,1 Viladevall-Palaus, 2004, p. 56.
  4. «Parc de la Nova Icària». [Consulta: 25 setembre 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]