Partisà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Partisans soviètics a Bielorússia, durant la Segona Guerra mundial, l'any 1943

El terme partisà refereix a un membre d'una força militar irregular formada amb la finalitat d'oposar-se, per mitjà de la resistència armada, al control d'una àrea per part d'una potència estrangera o per un exèrcit d'ocupació. En aquest context, el terme acostuma a referir-se als moviments de resistència oposats al règim nazi en diversos països (especialment, a Itàlia i Iugoslàvia) durant la Segona Guerra mundial. Els resistents contra l'ocupació franquista a l'estat espanyol durant la Guerra Civil (1936-1939) es diuen més aviat maquisards.[1][2] Els partisans valencians de l'arxiduc Carles d'Àustria en la batalla d'Almansa de 1707 contra de Felip V es deien maulets.[3][4]

Origen[modifica | modifica el codi]

El mot prové de l'italià partigiano, i significa «persona que pren partit».[5] El 1917 el filòsof italià Antonio Gramsci (1891-1937) va escriure: «Odio els indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio els indiferents.»[6]

El concepte primigeni de guerra partisana va ser l'ús de tropes sorgides de la població local en una zona de guerra (o, en alguns casos, tropes regulars), que operarien darrere les línies enemigues per malmetre les comunicacions, assetjar pobles i posicions, emboscar combois, imposar contribucions o impostos de guerra, atacar punts logístics i obligar les forces enemigues a dispersar-se i a protegir les seves bases d'operacions. Va ser sota aquest concepte que, posteriorment, es formarien les bases dels exploradors partisans durant la Guerra Civil americana. En aquell conflicte, i en essència, els partisans americans serien més aviat forces de comando de la Segona Guerra mundial que no pas com els partisans que operaven a l'Europa ocupada. Aquests combatents haguessin estat considerats legalment com a membres uniformats dels seus països.

Els partisans de mitjans del segle XIX eren substancialment diferents de la cavalleria o de les forces de guerrilla. Els partisans russos van jugar un paper crucial en la caiguda de Napoleó. La seva resistència ferotge va ajudar a la derrota napoleònica a Rússia el 1812.

Interrogatori d'un partisà soviètic (Ucraïna, 1943)

Va ser durant la II Guerra mundial en què el terme partisà s'emprà ja de manera definitiva per a definir les tropes irregulars d'oposició a una potència ofensiva o d'ocupació. Els partisans soviètics, especialment Moviment de Resistència Bielorús, els quals actuaven a Bielorússia, van ser molt efectius a erosionar les forces alemanyes i a dificultar les seves operacions a la regió. Com a resultat, l'autoritat soviètica va ser restablerta ben profundament als territoris controlats pels alemanys. Hi havia, fins i tot, kolkhozos per a produir menjar pels partisans. Els partisans iugoslaus comunistes van ser una força capdavantera en l'alliberament del seu país durant la Guerra d'Alliberament del poble de Iugoslàvia.[1]

Algunes organitzacions de partisans[modifica | modifica el codi]

En l'art[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Schmitt, Eric-Emmanuel; Trías, Eugenio. Teoria del partisà. Observacions incidentals sobre el concepte d'allò que és polític (en català, traduït de l'anglès). Barcelona: L'Esfera dels Llibres, 2004. ISBN 9788497342353. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «partisà, -ana». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Partisà». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Mot del dia: maulet». Matèria de llengua, 25 d’abril 2013. [Consulta: 29 desembre 2015].
  4. «Avui, 25 d’abril. Diada del País Valencià». Fòrum per la Memòria del País Valencià, 25 d’abril 2013. [Consulta: 29 desembre 2015]. «Al País Valencià, els austracistes s’organitzen al voltant del grup partisà dels maulets, integrat, sobretot, per les classes populars. Comença la Guerra de Successió.»
  5. Planell, Ferran «I els partisans van prendre la N». Tribuna Maresme, febrer 2012.
  6. Text original : Odio gli indifferenti. Credo che vivere voglia dire essere partigiani. Chi vive veramente non può non essere cittadino e partigiano. L’indifferenza è abulia, è parassitismo, è vigliaccheria, non è vita. Perciò odio gli indifferenti. citat per: «Antonio Gramsci - Indifferenti» (en italià). Il partigiano Gianni, 11 febrer del 1917. [Consulta: 29 desembre 2015].
  7. Vilarrodà, Jordi «‘PS’, el disc més personal». El 9 Nou.cat, 21 novembre del 2014.
  8. Per una traducció en català vegeu: «El partisà». [Consulta: 29 desembre 2015].
  9. Pagès i Jordà, Vicenç. «La paga del sábado de Beppe Fenoglio» (pdf). [Consulta: 29 desembre 2015].
  10. Niffoi, Salvatore; Vidal Gavilan, Pau (trad.). La vídua descalça (en català traduït de l'italià). Edicions 62, 2008, p. 192 (El Balancí). ISBN 978-8429760095. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partisà Modifica l'enllaç a Wikidata