Partisans (Iugoslàvia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Exèrcit Popular d'Alliberament i Separació Partisana de Iugoslàvia
Narodno-oslobodilačka vojska i partizanski odredi Jugoslavije
Partisans iugoslaus
Bandera de Iugoslàvia utilitzada pels partisans
Mida: Exèrcit
Comandants:
Oficials destacats: Josip Broz Tito
Aleksandar Ranković
Svetozar Vukmanović
Vladimir Bakarić
Ivan Milutinović
Edvard Kardelj
Milovan Đilas
Guerres i batalles:
Guerres i batalles: II Guerra Mundial

Els partisans iugoslaus van ser la principal força de resistència contra les potències de l'Eix als Balcans durant la Segona Guerra Mundial. Amb la denominació oficial d'Exèrcit Popular d'Alliberament i Separació Partisana de Iugoslàvia (Narodno-oslobodilačka vojska i partizanski odredi Jugoslavije),[1] els partisans iugoslaus van ser comandats directament per Josip Broz Tito i el politburó del Partit Comunista de Iugoslàvia. El seu objectiu principal era crear un estat Socialista a Iugoslàvia. El Partit Comunista de Iugoslàvia va intentar aglutinar diversos grups ètnics del país, per la preservació dels drets de cada grup. Els objectius del moviment de resistència rival, els Txètniks, eren la permanència en el poder de la monarquia Iugoslava, així com garantir la seguretat de la població ètnica sèrbia, i la creació d'una Gran Sèrbia. Els dos moviments van estar enfrontats des del principi, però a partir de l'octubre de 1941 les relacions van degenerar en un conflicte.

A pesar que el seu nom suggereix que van ser una força guerrillera, això només va ser cert durant els tres primers anys del conflicte. Des de la segona meitat de 1944, el total de forces partisanes era de més de 650.000 homes i dones organitzats en quatre exèrcits i 52 divisions, que van participar en una guerra de tipus convencional. L'abril de 1945 ja sumaven més de 800.000 combatents.[2] Al final de la guerra era el quart exèrcit més important d'Europa.[3]

El nom comú del moviment és el de partisans, mentre que l'adjectiu iugoslaus s'utilitza de vegades per a distingir-los d'altres moviments partisans sorgits en la guerra.

Origen[modifica | modifica el codi]

Aquest moviment es va començar a gestar durant la Guerra Civil Espanyola, en la que van combatre 1.500 iugoslaus, integrats en les Brigades Internacionals, amb el Bàndol republicà.

Després de l'invasió de Iugoslàvia per part de les Potències de l'Eix el 1941, va sorgir el moviment, com a l'oposició militar contra les forçes de l'Eix.

Caracteristiques i diferències amb els Txètniks[modifica | modifica el codi]

La crueltat de l'exèrcit de l'Alemanya nazi, que podia assassinar de forma indiscriminada fins a 100 habitants locals per cada soldat de la Wehrmacht mort, i les autoritats del Estat independent de Croàcia van ser contraproduents, augmentant el suport als partisans. La tàctica de Hitler i els seus titelles va fracassar; la seva brutalitat va tindre com a conseqüència que la població nacional proporciones un extens suport als partisans. La propaganda partisana, oberta a totes les nacionalistes iugoslaves, va resultar més atractiva per la majoria de la població que la Txètnik. Els partisans accentuaven més la seva lluita en la alliberació nacional i l'acceptació de la diversitat iugoslava que en el Comunisme.[4]

Els partisans acceptaven a qualsevol home o dona que es vulgues unir-se a les seves files, a diferència dels Txètniks. Encara que ambdues formacions van estar constituïdes principalment per serbis fins ben entrat el 1943, els dirigents partisans no van aconseguir atreure reclutes croates i bosnians al principi, les tropes txètniks es van mantenir exclusivament sèrbies, participant activament en atrocitats contra la població no sèrbia. A partir de 1942, van augmentar els partisans d'origen musulmà i croat.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partisans (Iugoslàvia) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Trifunovska, Snežana. Yugoslavia Through Documents: From Its Creation to Its Dissolution. (en anglès). Martinus Nijhoff Publishers, p. Pàg. 209. 
  2. Armies of Yugoslav Partisans and Yugoslav Army, Vojska.net (accés 02-11-09)
  3. P. Leffler, Melvyn. The Cambridge History of the Cold War. (en anglès). Cambridge University Press, pàg. 201. 
  4. Walter, R. Roberts. Tito, Mihailovic, and the Allies, 1941-1945 (en anglès). Rutgers University Press, pàg. 48.