Partit d'Unió Republicana Autonomista

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióPartit d'Unió Republicana Autonomista
Dades base
Tipus entitat partit polític
Ideologia Blasquisme
Història
Fundació 1908
Dissolució 1936
Modifica dades a Wikidata
Acte del PURA a Sueca reclamant un Estatut d'Autonomia per al País Valencià.

Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) fou un partit polític valencià format el 1908 d'una escissió d'Unió Republicana, a causa de les diferències entre Vicente Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux. La seua ideologia es basava en el blasquisme i s'anomenava autonomista per a diferenciar-se orgànicament del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux. En el seu programa pretenia l'establiment d'una república espanyola democràtica, la separació de l'Església i l'Estat, la independència judicial, la creació de tribunals de comerç i l'autonomia provincial i regional. Alhora, però, s'oposaven aferrissadament a Solidaritat Catalana, a les associacions valencianistes, a la recuperació o ensenyament del valencià[1] i a qualsevol sospita d'infiltració del catalanisme al País Valencià. Els caps del partit foren Adolf Beltran i Ibáñez, Joan Barral i Pastor i Fèlix Azzati i Descalci.

A les eleccions generals espanyoles de 1914 adoptà novament el nom d'Unió Republicana, i entre el 1920 i la Dictadura de Miguel Primo de Rivera tornà a utilitzar el de PURA. Durant la Segona República Espanyola, adoptà un programa a la dreta del republicanisme i es vinculà novament al Partit Republicà Radical, amb el qual formà coalició electoral en 1933, i després de formar part del govern d'Alejandro Lerroux en coalició amb la CEDA va patir l'escissió d'Esquerra Valenciana i part dels seus quadres van passar a l'escissió del Partit Radical Unió Republicana. El seu cap fou Sigfrid Blasco-Ibáñez. Participà en el govern municipal de València, però el seu declivi es precipità amb l'escàndol de l'estraperlo (1934-1935). El sector més democràtic ingressà a la nova Unió Republicana de Diego Martínez Barrio i un altre sector fundà Esquerra Valenciana.[2] Això provocà que patís una forta davallada electoral a les eleccions generals espanyoles de 1936.[3] En acabar la guerra civil espanyola la major part dels seus dirigents es passaren al bàndol franquista i ocuparen importants càrrecs en l'administració.

Referències[modifica]

  1. {Discurs d'Azzati: "[...]Primera distancia que nos separa del nacionalismo valencianista es la de la oficialidad de la lengua, pues mientras dicha agrupación (valencianista) propugna por la difusión de nuestro dialecto en las escuelas, en el hogar, en la vida pública,[...]nosotros abogamos por el predominio, entiéndase bien, por el predominio de la lengua castellana". Cucó, Alfons, i Blasco, Ricard, "El pensament valencianista (1969-1939). Antologia". Edicions de la Magrana, 1992}
  2. Avilés Farré, Juan. La Izquierda burguesa y la tragedia de la II República. Madrid: Comunidad de Madrid, 2006, p. 328-329. ISBN 9788445128817. 
  3. Girona Albuixech, Albert i altres. "Història contemporània del País Valencià". Tabarca llibres. 1992.

Enllaços externs[modifica]