Paul Naschy

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPaul Naschy
Dades biogràfiques
Naixement Jacinto Molina
6 de setembre de 1934
Madrid
Mort 30 de novembre de 2009 (75 anys)
Madrid
Activitat professional
Ocupació Director de cinema, aixecador de peses, guionista i actor de cinema

IMDB: nm0596701
Modifica dades a Wikidata

Paul Naschy (Madrid, 6 de setembre de 1934 Madrid, 30 de novembre de 2009) nascut Jacinto Molina Álvarez, fou un actor, guionista i director de cinema espanyol.

Novel·lista, dibuixant i campió d'halterofília[modifica]

« Al Museu del Prado, hi ha penjat un quadre de Francisco de Goya que representa un gos nedant contracorrent, en una turba torrentera; treu el cap desesperat, i per l'espectador se li planteja un dubte: aconseguirà l'animal assolir la riba? Tal vegada si i tal vegada no. Mirem l'ampolla mig buida. Doncs bé, jo soc com el gos de Goya que sempre ha nedat contracorrent. Podria ser que el meu caos, hagués sigut un llop, però bé...entre cans va el joc. »

Amb aquests mots iniciava Jacinto Molina el recorregut per la seva biografia en el llibre Cuando las luces se apagant: Paul Naschy, on ajustava comptes amb la indústria del cinema espanyol, dedicant carinyós record al que ell anomenava les sinistres estirps dels Fouché i Talleyrand, que com deia sempre són aquó, fent que tots, com Molina, tinguem molt present allò que digué Chateaubriand i l'enginyós actor, guionista, director i productor també recollí en aquest llibre:

« De sobte s'obre una porta, entra silenciosament el vici recolzat sobre el braç del crim, el senyor de Talleyrand avançant el braç del senyor Fouché; la visió infernal passa lentament davant meu. Penetra en l'estança del rei, desapareix... »

.La vida de Jacinto Molina, alies Paul Naschy, ha estat l'exemple perfecte d'això que es diu tant sovint, però a la vista de la quantitat de joves que insisteixen en acollir-se a distintes disciplines de l'art i la creativitat sembla que no acabem de creure'ns allò: Ningú és profeta a ca seva.

Naschy/Molina, o Molina/Naschy, tant li fa, no fou profeta a Espanya, on, com va dir aquell: <Escriure és plorar>, i ho hi podria afegir: i esculpir, i pintar, i dirigir cinema, i escriure guions, i dibuixar comics...i udolar a la lluna en la que si amaguen els crítics abduïts pel complex d'intel·lectualitat i progressia o conservadorisme extrem per a disparar els seus enverinats dards contra tot allò que no respon a les seves filies però sembla despertar les seves fòbies, passant olímpicament del que opini el públic sobirà.

Fora d'Espanya, Naschy acumulà reconeixements, homenatges i diversos premis mentre a casa seva tot el referit a la seva obra i a la seva persona s'esllanguia presa del provincianisme amatent que acompanya tot el referit a la cultura i l'art en aquesta pell de brau tant propicia a banyegar als seus propis fills en quant es presenta l'ocasió mentre ressonen els timbals dels seus propis complexes.

Potser aquesta manca de complexos, de sentir-se menys per ser d'aquí, el que menys perdonaren a Naschy els seus detractors, que els tingué, i molts, no sols en les plomes i plometes de la premsa dedicada a l'assumpte, sinó també en alguns despatxos de la insuficient industria espanyola del cinema. De forma que el passar factura i l'autopromoció que tenyeixen les pàgines de la biografia esmentada podrien ser fills simplement d'aquesta necessitat de reclamar respecte per si mateix i per la seva obra d'un dels veterans clau en el cinema fantàstic espanyol, que a més va entretenir un munt de gent durant molt temps, no sols dintre d'Espanya, sinó principalment fora de les seves fronteres.

Descendent d'artistes[modifica]

Nét de Emilio Molina Pagés, escultor al que se li deuen entre d'altres obres els amorcillos de La Cibeles i l'estàtua del president Madero a Mèxic i que també treballà com a imaginar tallant passos de Setmana Santa, Jacinto Molina tingué una carrera com a esportista abans de dedicar-se al cinema, destacant en la practica d'halterofília. Les peses, que continuaren sent les seves companyes la resta de la seva vida, l'ajudaren a franquejar-se una entrada en el món del cinema com a extra en produccions èpiques estatunidenques i italianes rodades a Espanya, com King of Kings, on segons confessa ell, el fitxaren per la seva musculatura, li raparen la testa i el posaren a interpretar diversos papers, des d'esclau egipci fins a guardià del rei Herodes, a més d'exercir com a centurió romà. Però això va ocórrer després que guanyés els seus primers sous exercint altres activitats, escrivint novel·les de l'Oest en l'editorial Rollán (en publicà algunes amb el pseudònim de Jack Mills, títols com Yo sé que ganarás, Dale la mano al diabló, La muerte te acompaña o La última pistola), o il·lustrant portades per a diversos discs per a la firma Decca (Elvis Presley, Bill Haley, Frankie Lane, Mozart, Bach, Beethoven...).

L'antropomorfisme del licantrop[modifica]

En el cinema, Naschy trobà notorietat en paral·lel amb el personatge de l'Home Llop Waldemar Daninsky, que segons afirmava l'actor, director i creador del mateix, anava a ser asturià i s'anomenava inicialment José Huidobro, però per exigències de la censura franquista s'hagué de canviar de nacionalitat (a Espanya no podien existir licantropes) i de nom. Passà a ser polonès, perquè els polonesos li queien bé a Molina, el qual inicialment només estava en el guió de Las noches del Hombre Lobo i no en la interpretació. El paper l'havia escrit i pensat en el seu licantrop favorit dels films de terror en blanc i negra produïdes per l'estudi Universal en els trenta i quaranta. Lon Chaney Jr., però l'abús de l'alcohol i la vida no permetien a l'astre fer.se càrrec de la feina, de manera que el productor alemany de la pel·lícula assenyalà Molina com a protagonista, amb la condició que per aparèixer davant les càmeres ell també canviés el seu nom per un més internacional. Nasqué així, Paul Naschy. Paul pel papa Pau VI, i Naschy com a variant del cognom d'un campió del món dels pesos gall, l'hongarès Imre Nagy, convenientment germanitzat per a la ocasió com deferència a la participació alemanya en aquesta producció en la que començà el caminar trepidant i terrorífic de l'Home Llop espanyol, amb nom polonès i pseudònim compost.

Aquesta associació amb la licantropia va romandre en la filmografia de Naschy/Molina fins l'any 2004, en que tornà encarnar a Daninsky en la producció estatunidenca Tomb of the Werewolf, i fins hi tot li facilità encarnar al cèlebre doctor Moreau creat per H.G. Wells en la que possiblement és la pel·lícula més estranya de la seva carrera, la producció brasilera Um Lobisomem na Amazônia, del 2005, ¡un musical de terror!.

En els seus primers temps convertir-se en home llop li comportava a Molina estar assentat sis hores en la cadira de maquillatge, si bé posteriorment el temps arribà a reduir-se només quatre hores. El Naschy/Molina afirmava que la seva primera impressió de terror en un cinema li arribà a la infància quan veié la bruixa de la Blancaneus i els set nans, elegí com la seva pel·lícula favorita entre totes les que havia fet El huerto del Francés, i tenia molt clar referent a les transformacions a licantrop res substitueix als mètodes tradicionals, ni tant sols els més evolucionats efectes visuals per ordinador. tal com afirmava, la clau està en respectar l'antropomorfisme del licantrop. Creia que en el moment en que es transforma en criatura quasi extraterrestre perd la dimensió humana i tràgica que per a Naschy era essencial en aquest tipus de personatge. Amb les espectaculars metamorfosis d'avançats efectes especials que s'estan veient actualment, l'actor deixa de tenir importància en la recreació d'aquesta criatura maleïda, afirma l'artista.

L'any 2001, Jacinto Molina rebé la Medalla d'Or de Belles Arts, un premi que destacava entre els molts que havia rebut al llarg de la seva carrera, i entre els quals no si troben el Goya de l'Acadèmia del Cinema espanyol. La nissaga continua amb el seu fill, Sergio Molina, un dels dos que tingué amb la seva esposa, Elvira Primavera, el qual segueix els passos del seu pare exercint com actor i productor.

Filmografia[modifica]

  • El príncipe encadenado (extra) (1960)
  • King of Kings, en català, Rei de reis (extra) (1961);
  • 55 days at Peking, en català, Cinquanta cinc dies a Pequín (sense credits) (1963);
  • L'ultimo gladiatore, en català, L'últim gladiado, com a extra (1964);
  • Operación Plus Ultra, no acreditat (1966);
  • Plan Jack cero tres (1967);
  • Dove si spara di più, no acreditat (1967);
  • La esclava del paraíso, no acreditat (1968);
  • Las noches del Hombre Lobo (1968);
  • Agonizando en el crimen (1968);
  • La marca del Hombre Lobo (1968);
  • El vértigo del crimen (1970);
  • Los monstruos del terror (1970);
  • Jack el destripador de Londres (1971);
  • La noche de Walpurgis (1971);
  • El gran amor del conde Drácula (1972);
  • La furia del Hombre Lobo (1972);
  • Doctor Jekyll y el Hombre Lobo (1972);
  • Los ojos azules de la muñeca rota (1973);
  • El retorno de Walpurgis (1973);
  • La venganza de la momia (1973);
  • El asesino esta entre los trece (1973);
  • Disco rojo (1973);
  • El espanto surge de la tumba (1973);
  • La rebelión de las muertas (1973);
  • Los crímenes de Petiot (1973);
  • El jorobado de la Morgue (1973);
  • La orgía de los muertos (1973);
  • Tarzán en las minas del rey Salomón (1973);
  • El mariscal del infierno (1974);
  • Una libélula para cada muerto (1974);
  • Muerte de un quinqui (1975);
  • Los pasajeros (1975);
  • Todos los gritos del silencio (1975);
  • La maldición de la bestia (1975);
  • Exorcismo (1975);
  • La diosa salvaje (1975);
  • Docteur Justice (1975);
  • Inquisición (1976);
  • Secuestro (1976);
  • Muerte de un presidente (1976);
  • Las rates no duermen de noche (1976);
  • Último deseo (1976);
  • El francotirador (1977);
  • El transexual (1977);

  • Pecado mortal (1977);
  • El huerto del Francés (1978);
  • El caminante (1979);
  • Madrid al desnudo (1979);
  • Los cántabros (1980);
  • El retorno del Hombre Lobo (1981);
  • Misterio en la isla de los monstruos, en català, Misteri a l'illa dels monstres (1981);
  • La batalla del porro, en català, La batalla del porro (1982);
  • Buenas noches, señor monstruo (1982);
  • La bestia y la espada mágica (1983);
  • Latidos de pánico (1983);
  • Mi amigo el vagabundo (1984);
  • El último kamikaze (1984);
  • Operación Mantis (El exterminio del macho) (1984);
  • El carnaval de las bestias (1985);
  • Mordiendo la vida (1986);
  • Pez (1986);
  • El aullido del diablo (1987);
  • El último guateque II (1988);
  • Aquí huele a muerto... (¡pues yo no he sido!) (1990);
  • La hija de Fu Manchú (1990);
  • State of Mind (1992);
  • La noche del ejecutor (1992);
  • El ángel más caído (1983);
  • Licántropo: El asesino de la luna llena (1996);
  • Cientificament perfectes (1996);
  • Cuando el mundo se acabe te seguiré amando (1998);
  • La gran vida (2000);
  • Era outra vez (2000);
  • School Killer (2001);
  • El lado oscuro (2002);
  • Mucha sangre (2002);
  • Octavia (2002);
  • El corazón delator (2004);
  • Aldea Muriel (2003);
  • Rottweller (2004);
  • Countess Dracula's Orgy of Blood (2004);
  • Tomb of the Werewolf (2004);
  • Sang vermella, en català, Sang vermella (2004);
  • Crímenes ejemplares de Max Aub (2005);
  • Um Lobisomem na Amazônia (2005);
  • La duodécima hora (2010);
  • La herencia Valdemar (2012);
  • O Apóstolo, (veu) (2012).

Referències[modifica]

  • Revista de cinema, ACCIÓN, del mes de desembre de 2009. (ISSN: 2172-0517)