Paulo Freire

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPaulo Freire
Paulo Freire.jpg
Paulo Freire (1977)
Dades biogràfiques
Naixement 19 de setembre de 1921
Recife
Mort 2 de maig de 1997 (75 anys)
São Paulo
Religió Catolicisme
Alma mater Universidade Federal de Pernambuco
Activitat professional
Camp de treball Pedagog
Ocupació Pedagog, mestre, escriptor, poeta advocat i economista
Ocupador Universitat de São Paulo
Universitat Estatal de Campinas
Altres dades
Partit polític Partido dos Trabalhadores
Modifica dades a Wikidata

Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire (Recife, Brasil, 19 de setembre de 1921 - Brasília, 2 de maig de 1997) va ser un dels més grans i més significatius pedagogs del segle XX. Fou un educador i expert en temes d'educació, d'origen brasiler. Amb el seu principi del diàleg, va ensenyar un camí per a la relació entre professors i alumnes. Les seves idees van influenciar en els processos democràtics del seu moment i avui en dia segueixen influint arreu del món. Va ser el pedagog dels oprimits i en el seu treball, va transmetre la pedagogia de l'esperança. Va influir en les noves idees alliberadores a l'Amèrica Llatina i en la teologia de l'alliberament i en les renovacions pedagògiques a nivell d'Europa i d'Àfrica. La seva figura és un referent en la política alliberadora i en l'educació. Va ser emigrant, empresonat i exiliat per les seves idees educatives.

Biografia[modifica]

Freire va néixer el 19 de setembre de 1921 en una família de classe mitjana de Recife, capital de Pernambuco, al nord-est de Brasil. El seu pare, Joaquim Freire, era oficial de la policia militar de Pernambuco. La seva mare, Edeltrudis Neves Freire, era oriünda de Pernambuco.

Freire en la seva família va aprendre el respecte i la importància de l'opinió dels altres. Aquesta conducta es veu reforçada per l'actitud del seu pare, qui respectava la creença religiosa de la seva mare, tot i que no la compartia. Més tard, Freire realitzà la seva pròpia opció religiosa, decantant-se pel catolicisme, decisió que es va veure influïda pel seu pare. A més, va viure en una segona llar on, segons ell mateix, va aprendre la forma de treballar, que més tard traslladà en la seva pròpia família.

El 1931, per dificultats econòmiques, la família Freire es va veure obligada a traslladar-se a Jaboato, lloc on morí el seu pare. Amb això, Freire va experimentar la fam i el sofriment, fets que el van portar a madurar en una edat primerenca. Per la seva experiència personal, va començar a descobrir la singularitat de la societat moderna i això el va portar a buscar el mètode adequat per buscar la transformació dels mals d'aquesta societat que oprimia l'home i no el deixava ser cada vegada més home, més digne. Es va inscriure a la facultat de dret de la Universitat de Recife el 1943. Paral·lelament va estudiar filosofia, fenomenologia i psicologia del llenguatge. A més, es va exercir com a professor de portuguès a l'escola secundària. Aquest treball el va permetre ajudar econòmicament als seus germans grans i es va iniciar en la problemàtica educacional, vocació que començà a descobrir. .

En relació a la seva fe, es coneix l'existència d'algunes crisis provocades majoritàriament per la situació d'incoherència que vivia l'Església (predicava una cosa i obertament feia el contrari). Aquesta es consolida gràcies a la lectura d'autors tan importants com Maritain.

El 1944 es va casar amb Elza Maia Costa de Oliveira, una obrera de Recife, amb qui té cinc fills. En la seva llar, intenta desenvolupar el mateix ambient de diàleg que va viure a la seva casa durant la seva infància. La seva esposa, qui era professora, va arribar a exercir el càrrec de directora d'un col·legi, fet que influí positivament en què Freire s'interessés per la pedagogia i l'educació.

El 1946, va ocupar el càrrec a la ciutat de Recife de director del Departament d'Educació i Cultura del Servei Social de l'estat de Pernambuco. El 1946 i el 1945 començà a treballar amb gent pobra amb problemes d'analfabetisme i va realitzar les primeres experiències que el van portar a iniciar el seu mètode d'alfabetització.

El 1961 va ocupar el càrrec de director del Departament d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife. El 1962, va disposar de la primera oportunitat per aplicar les seves teories; va ensenyar a llegir i escriure 300 treballadors de la canya del sucre en només 45 dies. No es conformava amb ensenyar a llegir i a escriure, sinó que buscava produir un canvi efectiu i real en l'home i en la seva autocomprensió personal i en la del món que l'envolta. Es planteja com un mètode participatiu que es gestiona en la mesura en què l'home es compromet amb ell en una època que els analfabets al Brasil no tenien dret a votar en les eleccions presidencials. A partir d'aquesta demostració, el govern brasiler va aprovar la creació de milers de cercles culturals al país.

Arran d'un cop d'estat militar que es va produir al Brasil el 1964, a més de detenir el procés d'educació d'adults i de la cultura popular en general, va portar a Paulo Freire a la presó per prop de 70 dies, després de ser interrogat va ser traslladat a l'IPN de Rio. Després d'un breu exili a Bolívia al setembre de 1964, va treballar cinc anys a Xile pel Moviment Cristià Democràtic per a la Reforma Agrària i per l'Organització de l'Agricultura i el Menjar de les Nacions Unides, posteriorment passàr a ser professor de la Universitat Harvard. Les acusacions per les quals se'l va jutjar es basaven fonamentalment en les següents: "subversiu internacional", "traïdor de Crist i del poble brasiler", etc. Freire recorda la seva detenció i l'experiència amb les següents paraules:

"El que semblava molt clar en tota aquesta experiència, del que vaig sortir sense odi ni desesperació, era que una onada amenaçant d'irracionalitat ens havia envaït forma o distinció patològica de la consciència ingènua, perillosa en extrem a causa de la manca d'amor que l'alimenta, a causa de la mística que l'anima"

El 1967, Freire va publicar el seu primer llibre: Educació com a pràctica de llibertat. Posteriorment va publicar el seu llibre més famós, La pedagogia dels oprimits, imprès el 1968 en portuguès. A causa del desacord polític entre les successives dictadures i Freire, un cristià socialista, aquesta obra no es va poder publicar al Brasil fins al 1974, moment en el qual el general Ernesto Geisel va prendre el control de Brasil i va començar un procés de liberalització cultural.El seu treball va tenir una bona rebuda en diversos sectors. El 1969 fou convidat a la Universitat Harvard.

Després de treballar un any a Cambridge, EUA, Freire va anar a Ginebra, Suïssa, per treballar al Consell Mundial d'Esglésies com a conseller d'educació especial. Durant aquest període, Freire va fer de conseller en les reformes educatives de les colònies portugueses d'Àfrica, especialment a Guinea Bissau i Moçambic.

El 1980, va tornar al Brasil després que li van donar permís per tornar un any abans. Es va unir al Partit del Treballadors (PT) a la ciutat de São Paulo. Freire va ocupar el càrrec de supervisor del projecte d'alfabetització d'adults dins del mateix partit des de 1980 fins al 1986. Quan el PT va guanyar les eleccions municipals del 1988, va ser nomenat secretari d'Educació de São Paulo de 1989 a 1992.

El 1986 va morir la seva dona. Freire es va casar amb Maria Araújo Freire, que impulsava el seu mètode radical d'educació. A partir de 1992 donà classe a la Universitat de São Paulo i cursos i conferències per tot el món, fins que el 2 de maig del 1997 Freire morí d'un atac de cor.

Entre les seves obres, destaquen L'educació com a pràctica de llibertat i la Pedagogia de l'oprimit.[1]

Context històric[modifica]

Freire és un autor que plasma les seves influències intel·lectuals, omplint-les d’un contingut nou, on es va esbossant la seva particular manera d'anar dialogant amb la realitat. L'obra de Freire conté les idees noves i revolucionàries que sorgeixen a Amèrica Llatina en els anys 60. D'una banda, dóna compte de la seva formació catòlica sent conscient del llenguatge liberacionista provinent dels corrents progressistes del catolicisme, que fan sorgir la teologia de l'alliberament. La seva filiació existencial cristiana és explícita i, a més, utilitza elements de la dialèctica marxista que li lliuren una pauta de visió i comprensió de la història.

En el període en què escriu, contempla els traumes i dificultats pels quals passen la gran majoria dels homes camperols del nord-est del Brasil, producte d'una educació alienant que porta al poble a viure la seva condició de misèria i explotació amb una gran passivitat i silenci. La cultura del poble nord-est, ha estat considerada com una visió sense valor, que ha de ser oblidada i canviada per una cultura, la de les classes dominants, valorada com a bona. El poble pobre, és tractat com ignorant i ha arribat a un cert punt que s’han convençut que han de viure en aquestes condicions, fet que explica i justifica la passivitat amb què es suporta la situació d'esclavitud en què es viu.

Davant d'aquesta realitat, Freire planteja que l'home ha de ser partícip de la transformació del món per mitjà d'una nova educació que l'ajudi a ser crític de la seva realitat i el porti a valorar la seva vivència com una cosa plena d'un valor real.

Brasil és un país que al llarg de tota la seva història ha estat sotmès sota influències d'altres cultures, i això ha impedit a l'home desenvolupar una capacitat crítica que li permetés alliberar-se de la seva submissió cultural.

La colonització al Brasil va tenir característiques marcadament depredadores, la qual cosa va produir una forta explotació, convertint-la en una gran "empresa comercial", on el poder dels senyors de les terres sotmetia a la gran massa camperola i nativa del lloc, atorgant-los tracte d'esclaus . L'educació dels colonitzadors, pretenia mostrar als aborígens la indignitat de la seva cultura i la necessitat d'aplicar un sistema educatiu cultural aliè, que mantingués aquesta situació d'explotació i indignitat humana. L'home brasiler, va créixer en un ambient d'autoritarisme i proteccionisme, amb solucions paternalistes que sorgien del mutisme brasiler, consciència màgica, on en la societat no existia ni el diàleg ni la capacitat crítica per relacionar-se amb la realitat. Les relacions socials estaven dividides per les diferències econòmiques existents dins de la societat, creant-se una relació d'amo i senyor. El mutisme brasiler era marcat per la falta de vivència comunitària i per la falta de participació social. Ja que no hi havia consciència de poble ni de societat, l'autoritat externa era el senyor de les terres, ell era el representant del poder polític i ho administrava tot. Aquesta forma de dominació impedia el desenvolupament de les ciutats: el poble era marginat dels seus drets socials i cívics i allunyat de tota experiència d'autogovern i de diàleg.

Aquesta història passada del Brasil, va motivar a l'autor a crear una educació que pogués ajudar l'home a sortir de la seva experiència anti-democràtica, experiència anti-humana que no permet a l'home descobrir-se com re-creador del seu món, com un ser important i amb poder de millorar les coses.

Freire busca fer efectiva una aspiració nacional que es troba present en tots els discursos polítics de Brasil des de 1920: l'alfabetització del poble brasiler i l'ampliació democràtica de la participació popular. El règim oligàrquic, imperant al Brasil fins a 1930, va prendre el tema de l'analfabetisme i el va convertir en el tema dels seus discursos, transformant l'analfabetització en un verbalisme mancat d'una acció concreta. El règim posterior al règim oligàrquic, continua en la mateixa línia demagògica que no busca, en la pràctica, un canvi real i efectiu (l'alliberament de l'home) sinó més aviat l'elaboració d'un discurs atraient i de moda en la seva època.

En base a una perspectiva històrica, ens trobem en el moment d’inici de la decadència de la societat capitalista brasilera, dedicada fonamentalment a la producció agrària exportable. La gran crisi econòmica mundial de 1929 i la redefinició del mercat internacional, van accelerar el procés de transformació de les estructures que va significar:  major urbanització i industrialització, amb el consegüent augment de les migracions populars cap a les grans ciutats; des de l'economia agrària, en el pla fan la seva aparició les classes populars urbanes, es redefineixen les aliances de les classes socials a nivell d'estat, el que produeix una gran crisi a nivell de les elits. Tot i que, des de 1930, s'ha produït la desestructuració del règim oligàrquic, això no vol dir que ha perdut el poder polític i econòmic, ja que el poder local i regional dels grans latifundis segueix sent una base de decisió fonamental per a la manutenció i l'estabilitat del poder nacional.

En l’escenari nacional, fa la seva aparició la classe popular urbana, però, les classes rurals en concret, doncs són majoria, ja que "abasten la meitat de la població brasilera", continuen sent marginades del procés social, polític i econòmic, etc., no participen de cap de les decisions importants per al país. El treball de Paulo Freire està críticament lligat a aquest incipient procés d'ascensió popular. La seva praxi polític-educativa, es desenvolupa al Brasil, enmig d'un esquema clàssic de dependència i subdesenvolupament.

Freire decideix crear el moviment d'educació popular al Brasil: amb ell busca treure l'home analfabet de la seva situació d'inconsciència, de passivitat i de falta de pensament crític. El seu esforç per buscar contribuir a l'alliberament del seu poble, s'inscriu en una època en què són molts els que estan buscant alguna cosa similar. A banda d'aquest fet, en aquest mateix període podem identificar nombrosos procediments de naturalesa política, religiosa, social i cultural, per mobilitzar i conscienciar al poble, des de la participació popular creixent, per mitjà de vots, fins al moviment de cultura popular organitzat pels estudiants. Es desenvolupa també tot un moviment del sindicalisme rural i urbà. Apareixen institucions com la SUPRA, que agrupava classes camperoles per a la defensa dels seus interessos, provocant grans repercussions polítiques.

El moviment d'educació de Freire comença el 1962, al nord-est del Brasil, una de les regions més pobres del país. De cinc milions d'habitants, quinze eren analfabets. Durant quaranta-cinc dies, ell va treballar amb tres-cents treballadors aplicant el seu mètode d'alfabetització. Els resultats van impressionar profundament l'opinió pública per l'èxit aconseguit de l'aplicació del seu mètode. Aquest mateix, posteriorment va ser aplicat en tot el territori nacional. La reacció de les elits no es deixà esperar. Es grups dominants, units a una Església catòlica conservadora, no comprenen com un educador catòlic pot fer-se un portaveu dels oprimits, posant en perill els privilegis dels que han gaudit des de sempre. Amb aquestes accions per la seva part, sorgeixen les acusacions que l'acusen d'agitador polític, comunista i agitador de les masses a fer-les prendre consciència de la seva realitat, el que posa en perill l'estabilitat i la seguretat de la societat fundada sobre els principis excloents d'una societat opressora.

Aquest procés d'alliberament popular, a través d'una educació per a la llibertat, va ser detingut a causa del cop d'estat fet pels militars l'any 1964, situació que impedeix la realització del primer pla nacional d'educació popular. No només a causa de les seves idees, sinó sobretot perquè va voler ajudar l'home a alliberar-se, Pablo Freire és exiliat, continuant la seva recerca al voltant de l'educació popular en altres països d'Amèrica Llatina. Degut al pensament de Paulo Freire, ha d'assumir unes certes accions que l'impedeixen durant un temps realitzar la seva tasca, únicament perquè va intentar comprendre i alliberar l'home de la realitat que es vivia en el nord-est brasiler, retornant-li la capacitat de reconèixer la seva força transformadora: una força que brolla des dels mateixos oprimits, els quals eren l'únic camí d'alliberament real possible.

El pensament de Paulo Freire[modifica]

Deshumanització[modifica]

Educació bancària[modifica]

Educació problemàtica[modifica]

Acció dialògica[modifica]

El mètode de Paulo Freire[modifica]

L'alfabetització com a canvi[modifica]

Fases del mètode[modifica]

Llibres[modifica]

Reconeixements[modifica]

A Paulo Freire li va ser atorgat el títol de doctor Honoris Causa per vint-i-set universitats. Pels seus treballs en l'àrea educativa, va rebre, entre altres, els següents premis: Premi Rei Balduí per al Desenvolupament (Bèlgica, 1980); Premi UNESCO d'Educació per a la Pau (1986) i Premi Andrés Bell de l'Organització dels Estats Americans, com a educador dels continents (1992).

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paulo Freire Modifica l'enllaç a Wikidata

2. Freire, Paulo. "Discurs pronunciat a l'acte d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona." Temps d'Educació", 1989,, Núm. 1 , p. 101-103. http://www.raco.cat/index.php/TempsEducacio/article/view/139167/245948 [Consulta: 07-12-17]