Paulo Freire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat de Paulo Freire

Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire (Recife (Brasil), 19 de setembre de 1921 - Brasília, 3 de maig de 1997) fou un pedagog brasiler.

Estudià la carrera de dret, que no va arribar a exercir mai. La seva primera dona, Elza Maia Costa de Oliveira, professora de primària, influí en la seva decisió de dedicar-se a la pedagogia. Es dedicà a l'alfabetització d'adults, desenvolupant el seu propi mètode pedagògic, en una època que els analfabets al Brasil no tenien dret a vot.

Fou empresonat i exiliat arran del cop d'estat de 1964. Fixà la seva residència a Xile, on trobà el marc ideal per continuar desenvolupant la seva teoria i la seva praxi. Va ser nomenat expert de la UNESCO, i posteriorment passà a ser professor de la Universitat Harvard.

Va ser assessor en diversos països d'Àfrica en programes d'educació d'adults, especialment a Angola, Moçambic i la República de Guinea. El 1980 tornà al Brasil, on posà el seu esforç en la lluita per una escola pública i de qualitat per a tothom.

De 1989 a 1992 assumí la Secretaria d'Educació de la prefectura de São Paulo.

A partir de 1992 donà classe a la Universitat de São Paulo i cursos i conferències per tot el món, fins a la seva mort el 1997.

Entre les seves obres, destaquen L'educació com a pràctica de llibertat i la Pedagogia de l'oprimit.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Freire va néixer el 19 de setembre de 1921 en una família de classe mitjana de Recife, capital de Pernambuco, al nord-est de Brasil. Va patir la pobresa i la gana durant de depressió econòmica de 1929. Aquesta experiència modelà el seu criteri quant a la pobresa i el va ajudar a construir un mètode educacional molt particular. Es va inscriure a la facultat de dret de la Universitat de Recife el 1943. Paral·lelament va estudiar filosofia, fenomenologia i psicologia del llenguatge. Tot i acabar la carrera mai va exercir d'advocat. En lloc d'això, va fer de mestre a les escoles de secundària ensenyant portuguès. El 1944 es va casar amb Elza Maia Costa de Oliveira, que també era professora. Van treballar plegats la resta de les seves vides i van tenir cinc fills. El 1946, va ocupar el càrrec a la ciutat de Recife de director del Departament d'Educació i Cultura del Servei Social de l'estat de Pernambuco. Començà a treballar amb gent pobra amb problemes d'analfabetisme. Desenvolupà un mètode poc ortodox, que amb el temps es consideraria part de la teoria de l'alliberament. En aquells temps, al Brasil, una persona analfabeta no podia votar en les eleccions presidencials.

El 1961 va ocupar el càrrec de director del Departament d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife. El 1962, va disposar de la primera oportunitat per aplicar les seves teories; va ensenyar a llegir i escriure 300 treballadors de la canya del sucre en només 45 dies. A partir d'aquesta demostració, el govern brasiler va aprovar la creació de milers de cercles culturals al país. Però el 1964 hi va haver un cop d'estat que va posar fi a tant d'esforç. Freire va ser considerat un traïdor i va ser empresonat 70 dies. Després d'un breu exili a Bolívia, va treballar cinc anys a Xile pel Moviment Cristià Democràtic per a la Reforma Agrària i per l'Organització de l'Agricultura i el Menjar de les Nacions Unides. El 1967, Freire va publicar el seu primer llibre: Educació com a pràctica de llibertat. Posteriorment va publicar el seu llibre més famós, La pedagogia dels oprimits, imprès el 1968 en portuguès. El seu treball va tenir una bona rebuda en diversos sectors. El 1969 fou convidat a la Universitat Harvard. Al següent any, La pedagogia dels oprimits es va publicar en castellà i anglès, i expandí el seu radi d'acció. A causa del desacord polític entre les successives dictadures i Freire, un cristià socialista, aquesta obra no es va poder publicar al Brasil fins al 1974, moment en el qual el general Ernesto Geisel va prendre el control de Brasil i va començar un procés de liberalització cultural.

Després de treballar un any a Cambridge, EUA, Freire va anar a Ginebra, Suïssa, per treballar al Consell Mundial d'Esglésies com a conseller d'educació especial. Durant aquest període, Freire va fer de conseller en les reformes educatives de les colònies portugueses d'Àfrica, especialment a Guinea Bissau i Moçambic.

El 1980, va tornar al Brasil després que li van donar permís per tornar un any abans. Es va unir al Partit del Treballadors (PT) a la ciutat de São Paulo. Freire va ocupar el càrrec de supervisor del projecte d'alfabetització d'adults dins del mateix partit des de 1980 fins al 1986. Quan el PT va guanyar les eleccions municipals del 1988, va ser nomenat secretari d'Educació de São Paulo.

El 1986 va morir la seva dona. Freire es va casar amb Maria Araújo Freire, que encara continua impulsant el seu mètode radical d'educació. Freire va morir el 2 de maig del 1997 d'un atac de cor.

Model educatiu[modifica | modifica el codi]

Per a Freire, el coneixement es va creant a partir dels sabers del món comú, no es transmet de persona a persona. El mètode de Freire és fonamentalment un mètode de cultura popular que, al seu torn, es tradueix en una política popular: no hi ha cultura del poble sense política del poble.

Es va centrar en les persones no alfabetitzades, és a dir, aquelles que no tenien coneixements ni consciència crítica. Aquestes persones no alfabetitzades eren anomenades els desarrelats del món.

La «deshumanització» és la conseqüència de l'opressió, i afecta els oprimits i els qui oprimeixen.

Els oprimits, en reacció contra els opressors, als quals idealitzen, desitgen convertir-se al seu torn en opressors. És una gran contradicció, que desafia l'oprimit proposant una nova fórmula, transformar-se en el restaurador de la llibertat de tots dos. D'aquesta manera, hauria de néixer un humà nou que superi la contradicció: ni opressor ni oprimit: un humà alliberant, humanitzant.

Les persones aprenen mitjançant el diàleg (influït per Sòcrates) i en aquest diàleg els aprenents poden recobrar la seva dignitat, ja que comparteixen un estat d'igualtat respecte al professor. Aquesta dignitat primera li servirà per adquirir consciència dels seus drets i alliberar-se gràcies a l'educació, basada en la pràctica i en les necessitats quotidianes (teoria relacionada amb l'aprenentatge significatiu). Va criticar el concepte de tabula rasa segons el qual els aprenents estaven buits mentalment, ja que l'aprenentatge és un procés dual, en què tots aporten i on no es parteix de zero, ja que la vida ha proporcionat els primers coneixements que seran la base de tots els posteriors.

L'educació bancària és un instrument d'opressió. Aquesta educació està basada en la rutina i consisteix en la memorització mecànica dels continguts. D'aquesta manera, tant els opressors com els oprimits estan al mateix nivell i s'adaptaran al món.

Freire no creia en aquesta educació opressora; ell va apostar per l'educació mitjançant el diàleg.

En aquesta educació, també anomenada educació problematitzadora, s'estableix un diàleg entre l'educador i l'alumnat, en què els uns eduquen els altres; per tant, hi ha un procés educatiu.

Aquesta educació permet un alliberament i independència tant de l'opressor com de l'oprimit, i permet la transformació de la realitat, que no permet l'educació bancària.

Els individus necessiten la paraula, per a ells és indispensable. Ja que gràcies a la paraula, creen diàleg, que a la vegada els permet transformar el món.

Per a Freire, la paraula està constituïda per dues fases, que per a ell són inamovibles: acció i reflexió. La paraula veritable és aquella que té una finalitat o objectiu. Ja que aquesta ha de fer que les persones actuïn humanitzant, transformant i alliberant el món.

Per a Freire, el procés educatiu és un acte polític i de coneixement en què es treballen diferents capacitats: la capacitat creativa i transformadora de l'ésser humà; la capacitat de sorpresa; la naturalesa social de l'acte de coneixement i la seva dimensió històrica.

Altres característiques del mètode de Freire són la mobilitat i capacitat d'inclusió. Per ser una pedagogia basada en la pràctica, aquesta està sotmesa constantment al canvi, a l'evolució dinàmica i reformulació. Si l'individu és un ésser inacabat, i aquest ésser inacabat és el centre i motor d'aquesta pedagogia, és obvi que el mètode haurà de seguir el seu ritme de dinàmica i desenvolupament com una constant reformulació.

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

A Paulo Freire li va ser atorgat el títol de doctor Honoris Causa per vint-i-set universitats. Pels seus treballs en l'àrea educativa, va rebre, entre uns altres, els següents premis: Premi Rei Balduí per al Desenvolupament (Bèlgica, 1980); Premi UNESCO d'Educació per a la Pau (1986) i Premi Andrés Bell de l'Organització dels Estats Americans, com a educador dels continents (1992).

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paulo Freire Modifica l'enllaç a Wikidata