Pedagogia conductista

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La pedagogia conductista és el corrent que s'interessa només pel comportament, tenint en compte l'entorn com un conjunt d'estímuls, respostes i esforços. A més, les persones aprenen fent, experimentant i assajant. Així doncs, la pedagogia conductista identifica les capacitats dels individus, i a través d’elles, traça uns objectius.[1] Segons aquesta teoria les estratègies d'aprenentatge són aquelles que coincideixen amb la resposta ideal a la conducta esperada.

En la línia del temps del conductisme el primer autor a destacar fou Pavlov (1849-1936) amb el condicionament clàssic, concepte fonamental per tenir en compte en el conductisme, ja que gràcies a aquest van ser possibles les primeres intervencions per modificar les conductes dels éssers humans.[2] Seguidament, Thorndike (1874-1949) amb el condicionament instrumental va donar peu a un nou model de l'aprenentatge el qual és la conseqüència d'un reforçament o d'una omissió de l'associació que hi ha entre una conducta i les seves potencials conseqüències.[3] Però, la figura més destacada fou John B. Watson (1878-1958) el qual deia que el conductisme és un tipus d'aprenentatge, del qual un estímul neutre que no provoca una resposta, pot arribar a fer-ho gràcies a la connexió associativa.[4] Més tard, apareix el conductisme operant de Skinner (1904-1990) que fou el creador i l'introductor dels conceptes reforçament positiu i reforçament negatiu.[5]

Fonaments[modifica]

Els fonaments que segueix la pedagogia conductista són els següents:[1]

Aprendre conductes a partir de sistemes organitzats mitjançant pràctiques o repeticions acompanyats de reforçaments adequats.

L'aprenentatge ha de presentar un caràcter actiu perquè mitjançant aquest s'ha d'aconseguir provocar conductes programades per mitjà de la manipulació d'elements del medi ambient.

El procés d'aprenentatge complex com és la pedagogia està fonamentada amb els diferents nivells de complexitat d'una conducta com són el reforçament positiu i negatiu, el càstig positiu i negatiu, extinció i control estimular.

Per dur a terme l'emissió d'una conducta desitjada la programació de les conductes dels subjectes són molt important ja que els factors que ho fan possible són l'organtització del contingut, l'interval de l'aprenentatge i el control dels estímuls, antecedents i conseqüents.

Principi bàsic[modifica]

El principi bàsic en què es fonamenta la pedagogia conductista és que la conducta del nen és fruit dels reforçaments que rep. Això significa que el nen no és lliure, sinó que està sota el control dels qui li apliquen els reforçaments.[6] Per això, és responsabilitat dels educadors aplicar els reforçaments de la manera més científica possible. És a dir, l’educació ha de basar-se en les descobertes que ha fet la ciència de la conducta, com són les següents:[7]

En primer lloc, el reforçament és més efectiu quan es presenta immediatament després de la conducta adequada o correcta.

En segon lloc, el procediment més eficient per ensenyar una determinada conducta és du a terme una combinació de reforçaments continus i reforçaments intermitents. El reforçament continu s’aplica sempre que apareix una resposta correcta amb un reforçament i, en canvi, l’intermitent s’aplica quan només algunes respostes són correctes, però no totes són seguides del reforçament. El primer és més útil en un principi per establir la conducta de forma ràpida; en canvi, el segon va millor quan ja s’ha establert la conducta, per enfortir-la i així evitar que desaparegui.

Reforçament intermitent[modifica]

El reforçament intermitent pot ser de tres tipus diferents:[7]

  1. De raó fixa: quan el reforçador s’aplica després d’un determinat nombre de respostes correctes, per exemple, quan cada vegada que un estudiant resol 10 problemes de matemàtiques després gaudeix d’un descans.
  2. De raó variable: quan el reforçador es presenta després d’un nombre variable de respostes correctes, nombre que varia a l’atzar, al voltant d’un valor mitjà; per exemple, les màquines escurabutxaques estan programades perquè tornin diners seguint un programa d’aquest tipus.
  3. D’interval: quan s’aplica el reforçador sempre que ha transcorregut un temps des de l’últim reforçament i s’ha donat la resposta adequada.

A més, d’interval pot ser:[7]

3.1. D’interval fix: quan els períodes de temps entre els reforçadors són constants, per exemple, una mare vigila el comportament d’un fill inquiet cada mitja hora i si aquest s’està portant bé li fa una carícia en senyal d’aprovació.

3.2. D’interval variable: quan el temps entre els reforçadors varia de manera aleatòria al voltant d’un valor mitjà, per exemple, les lloances que fa un mestre a un alumne després d’haver fet un bon treball.

El càstig[modifica]

Per disminuir la probabilitat d’una conducta es pot aplicar un procediment d’extinció o de càstig. Així, en el primer procediment s’atura el reforçador que en el passat ha enfortit la conducta; per exemple, un nen es queixa molt quan vol que li compren una joguina i els seus pares, per no sentir-lo, efectivament li compren. Per extingir aquesta conducta i que el nen deixi de queixar-se, cal que els pares no li compren res quan es queixa. En canvi, el càstig consisteix en el procediment pel qual una conducta es debilita per una conseqüència que la segueix. Per exemple, una bufetada, un gest d’enuig, un to fort de veu, un aïllament social o un aïllament sensorial poden constituir un càstig.[8][7]

El càstig pot ser positiu o negatiu o en altres termes càstig i omissió. El positiu és el fet que debilita una conducta després que aquesta s’ha realitzat, com renyar a un nen que ha presentat un treball mal fet. En canvi, el càstig negatiu consisteix a retirar un reforçador que generalment segueix a la conducta que hom pretén debilitar, per exemple, treure punts a un nen perquè ha lliurat un treball amb retard.[7]

Però el càstig presenta molts problemes, entre els quals destaquen els següents, entre altres:[8]

  1. Crea un sentiment d’odi i por cap a l’adult (pare o mestre) i cap a la situació (casa o col·legi).
  2. Crea ansietat i altres estats d’ànim negatius, que sovint dificulten el procés d’aprenentatge.
  3. Crea conflictes i inhibicions, quan en un moment determinat de la infantesa es prohibeix una conducta que posteriorment es necessita, per exemple, si al nen se l’ha castigat per ser assertiu, de gran li pot costar molt parlar amb seguretat.
  4. Incita al nen, per evitar el càstig, a aprendre conductes inadequades, com dir mentides.

Especialment, el càstig positiu presenta molts defectes, com són els següents:[8][7]

  • El càstig físic (per exemple, un cop) pot danyar el nen, si l’adult, en aplicar-lo, perd el control.
  • El càstig social (per exemple, ridiculitzar el nen) pot deixar seqüeles psicològiques en el nen.

En conseqüència, en lloc d’aplicar el càstig de les conductes inadequades és més convenient, en educació, aplicar el reforçament positiu de les adequades.

Extinció de la conducta[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Pedagogia conductista» (en espanyol). Yesenia Gastelo Rodas.
  2. «Ivan Pàvlov».
  3. «Edward Thorndike».
  4. «John B. Watson».
  5. «Burrhus Frederic Skinner».
  6. Skinner, B. F.. Mas allá de la libertad y la dignidad. Salvat. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 L. Davidoff, Linda. Introducción a la Psicología. McGraw-Hill. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Skinner, B. F.. Ciencia y conducta humana. Fontanella.