Pedagogia crítica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La paraula ''pedagogia'' prové del grec antic ''paidagogós'' que significa nen/a (paidos) i portar/conduir (gogia). Originàriament, el mot feia referència a l'esclau que portava els nens i nenes a l'escola. La pedagogia crítica és una teoria i pràctica de l'ensenyament que busca ajudar i guiar als i les alumnes a preguntar-se i tenir una funció crítica sobre la dominància, les creences i les pràctiques emprades.[1] El terme de ‘’pedagogia crítica’’ he sofert moltes transformacions a la llarga en contextos socials i històrics, és per això que no existeix una definició estàtica.

Tradicionalment, la pedagogia crítica ha fet sempre referència a la teoria de l’ensenyament i les pràctiques d’aprenentatge dissenyades perquè els alumnes tinguin el seu propi criteri; tot i que també es pot utilitzar la pedagogia crítica per referir-se a la política: El pensament crític és el primer pas per la lluita política col·lectiva en la societat. En la pedagogia crítica el professor és el que posseeix el coneixement i els estudiants són els receptors d’aquest, mentre que l’aula és un lloc on sorgeix un nou coneixement que es basa en les experiències dels estudiants i professors junts a partir del diàleg.[2] Al llarg dels anys, la pedagogia crítica s’ha anat expandint a partir de les teories postmodernistes, feministes, antiracistes, postcolonials… Que a la vegada l’han anat transformant introduint a la classe categories com la raça, el sexe, la sexualitat, la nacionalitat, l’edat… per tal d'aturar els règims opressius de poder, coneixement i canvi social.

La pedagogia crítica ha de ser tractada en àmbits d’investigació, de pràctica i autoorganització, a la vegada, ha de ser capaç de relacionar la teoria i la pràctica en cadascú d’ells. També ha d’incitar al debat entre les diferents posicions. Cometem un error en definir pedagogia critica com ‘’relativista’’ o ‘’realista’’, ja que aquesta pedagogia agrupa les diferents perspectives més radicals. Tot i que en els últims anys s’han donat una sèrie de canvis en la metodologia i la teoria d’aquesta pedagogia crítica.

Podem diferenciar dues tendències que estan relacionades entre si que polaritzen la pedagogia crítica:

  • L’impuls a la professionalització de la psicologia com a disciplina.
  • L’exclusió de grups incapacitats per racionalitzar sobre processos psicològics.[3]

Autors[modifica]

Hi ha alguns autors i autores que es basen en la pedagogia crítica o han sigut importants en aquest moviment, volem destacar:

Paulo Freire té una visió de la pedagogia com a instrument de persuasió a alliberar els que estaven oprimits i com a ajuda per ometre els condicionaments i la pressió social que pertorben l'ésser humà i que per tant els hi dóna una esperança de vida. Va ser un model crític que va servir als estudiants i les estudiantes a adquirir una consciència amb to de llibertat, arribar a poder reconèixer un acte d'autoritat i tenir a capacitat de relacionar coneixement i poder. Fou el creador d'uns elements teòrics seguint una metodologia, basats en la combinació de l'acció i la reflexió, la teoria i la pràctica i el pensament i la realitat.[4]

Peter McLaren va ser un dels fundadors de la pedagogia crítica a escala mundial.[4]

Va estar interessat en la crítica a l'estructura social escolar, en la crítica a l'estructura del poder, en la importància de la continuïtat escolar i en la importància d'adquirir habilitats de pensament crític.[5]

Henry Giroux va ser un autor nord-americà crític cultural, que va aportar la teoria de la pedagogia crítica. Tracta la pedagogia com a eina alliberadora, amb la qual es pot arribar a construir la raó crítica que faci que els ciutadans i les ciutadanes qüestionin el que ja està establert per defecte a la societat que ha seguit les pedagogies tradicionals.[5]

Stephen Kemmis va ser un sociòleg australià que va esdevenir educador.[5]

Escola de Frankfurt[modifica]

Els inicis de la pedagogia crítica també pertanyen a la teoria crítica de l’Escola de Frankfurt, una teoria social neo-marxiana adoptada per l’Institut für Sozialforschung (Institut de Recerca Social) i que es va fundar el 3 de febrer de 1923 a la Universitat de Frankfurt, aquesta té molta influència de les obres de Paulo Freire, que es centren principalment en el desenvolupament de la consciència crítica passant del concret al col·lectiu.

Aquesta teoria descrivia la crítica social dialèctica del col·lectiu dels estudiants de l’Escola de Frankfurt, i un dels seus principis era que la falsa consciència es pot eliminar amb la crítica ideològica i que a més a més permet a individus i grups criticar els règims opressius del moment.

Els educadors i teòrics crítics descrivien aquest desenvolupament com el camí cap a un objectiu comú: L’educació. Però a la vegada era un camí pel qual s’assumia les desigualtats de poder i les injustícies socials.[6]

Elements essencials de la pedagogia crítica[modifica]

- Participació

- Comunicació

- Humanització

- Transformació

- Contextualització [7]

Idees principals[modifica]

La pedagogia crítica té l’objectiu de potenciar a l'alumne/a fent que es desenvolupi la funció crítica sempre amb justícia i equitat.[7] Així mateix forma professors i professores com a educadors/es crítics, amb capacitats de qüestionar l'actual praxi educativa. Una de les funcions més importants és la d’examinar el treball de cada docent i millorar-lo per tal d'humanitzar el món i així evitar reforçar funcions contràries a la intenció educativa.

La pedagogia crítica en l’àmbit de l’escola és de caràcter polític, i en les institucions escolars es pot percebre de diferents maneres segons diversos autors: Com a Comunitat Crítica segons S. Kemmis, Cercle de Cultura segons P. Freire o Esfera Pública Democràtica segons H. Giroux, que es basa en l'educació alliberadora.[4] Així com, la pedagogia crítica és aplicable a molts més àmbits i no només es redueix a les institucions escolars.

Els teòrics de la pedagogia crítica tenen l’objectiu que els i les alumnes adquireixin coneixements, habilitats i hàbits a partir del llenguatge dels professors/es i les seves pràctiques; però també tenen altres objectius menys rellevants com la construcció d'un discurs pedagògic basat en el diàleg, és a dir, establir relacions socials que siguin participatives, comunitàries i sempre utilitzant la democràcia, assegurar que tot individu que intervingui en el procés d'aprenentatge serà un individu capacitat per millorar la seva pròpia funció per tal de crear un futur millor que transformi el món i a la vegada que tot individu que intervingui en el procés d'aprenentatge serà productor i producte de la història, és a dir, estarà creant i sent creat per aquesta mateixa.

Els centres escolars i la pedagogia crítica[modifica]

Els centres que donen suport a la pedagogia crítica són formes d’autoorganització que precisament treballen amb la interrelació teòrica i pràctica. Les competències que han d'assolir és ser capaços de desenvolupar formes de psicologia que els puguin mantenir i ajudar, és a dir crear grups d’autoajuda.

L’oposició assegura que els grups d’autoajuda són limitats en el seu pensament però la realitat és que els debats en els grups d’autoajuda poden aportar molt a la pedagogia crítica.

Aquest debat, per a la pedagogia tradicional no seria vist com una contribució al coneixement, però vist des de el marc de la pedagogia crítica podríem dir que s’han de tenir en compte les diferents representacions ideològiques i els interessos determinats dels grups socials, encara que siguin de caràcter més radical.

Cada anàlisi enriqueix el nostre coneixement i la interrelació entre el teòric i el pràctic.[3]

Pedagogia crítica en l’actualitat[modifica]

Es diu que en l'actualitat la pedagogia crítica és el nou camí de la pedagogia: les dues parts involucrades constitueixen la societat començant per la consciència dels problemes socials viscuts diàriament, problemes els quals afecten sigui de manera directa o indirecta les aules. Un exemple és Paulo Freire, que va ser ministre d'educació de Brasil, va plantejar que l'educació a cada país ha de sorgir com si fos un procés polític. És a dir, que cada individu faci política i el conjunt ha d'involucrar-se també i el coneixement s'ha de construir precisament des de les dues realitats i perspectives.

El mestre o la mestra com a tal, juga un paper molt important, ja que ha de ser una figura que guiï als aprenents/es en una societat crítica, ha d'ensenyar-los a portar els seus coneixements al grup o aula fent veure que totes les perspectives són un acte reflex de la societat real. D'altra banda, l'aprenent ha d'entendre i formar el seu coneixement des d'una visió política, i intentar ser un individu socialment actiu cada cop més. Ha d'intentar a la vegada desenvolupar el seu sentit crític sobre la societat, però tenir clar que el pensament crític no pot alentir la negativitat ni es pot prendre com un acte negatiu per tal de seguir creixent dins la realitat.[8][9]

Pedagogia crítica e aprendizagem de línguas na era das mídias sociais? És un treball que analitza les possibilitats de la pedagogia crítica en l'era de les xarxes socials. Podríem dir que arran d’aquesta nova era ha sorgit l’anomenada ‘’pedagogia pública’’, és a dir, totes les activitats d’aprenentatge que són de domini públic i que no es duen a terme en institucions com a tal. També podem parlar de ‘’alfabetitzacions digitals’’, ja que han augmentat els dispositius digitals i amb ells es poden escriure missatges de text, publicacions i comentaris. Tot i ser un gran avenç en molts casos, hi ha un pànic moral i social sobre l’ús sobretot entre els joves; el que es busca és que la pedagogia crítica pugui facilitar aquest aprenentatge en línia i esborrar aquests prejudicis socials.[10]

Referències[modifica]

  1. Pérez Porto, Julián; Merino, María. «Definición de Pedagogia Crítica» (en castellà), 2008.
  2. «What is Critical Pedagogy?» (en anglès), 2011.
  3. 3,0 3,1 «Critical psychology: critical links» (en anglès), 1999.
  4. 4,0 4,1 4,2 Pech, Óscar. «03 Pedagogia Crítica» (en castellà), 2012.
  5. 5,0 5,1 5,2 Aguirre, Daniela; Betancourt, Vivian Katherine. «Pedagogia Critica Y Matriz Comparativa» (en castellà).
  6. «The Frankfurt School» (en anglès), 2011.
  7. 7,0 7,1 «Pedagogía crítica, Exponentes» (en castellà), 2015.
  8. Sierra, Luis Hernando. «Paulo Freire y la pedagogía crítica» (en castellà).
  9. José Antonio Antón Valero (2010) LA PEDAGOGIA CRÍTICA DESDE LA PERSPECTIVA DE LOS MOVIMIENTOS SOCIALES http://jei.pangea.org/edu/tab/anton.htm
  10. «Christian, W. (2018). Critical pedagogy and language learning in the age of social media? Pedagogia crítica e aprendizagem de línguas na era das mídias sociais?.». [Consulta: 11 març 2019].