Pedrenyal (arma)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'arma de foc. Vegeu-ne altres significats a «Pedrenyal (geologia)».
Pedrenyal català del segle XVII

El pedrenyal és una arma de foc a manera de pistola llarga (d'entre 2,5 i 3,5 pams),[1] emprada els segles XVI i XVII, que es disparava amb pedrenyera, és a dir, amb pedra foguera. El seu funcionament era igual que el dels trabucs. L'avantatge que tenia era que era més curt i més manejable tot i que la seva potència era menor que la d'altres armes de foc d'aquella època.

Amb l'aparició de la clau de roda, giny similar a l'emprat en els encenedors, es desenvolupà una arma de disseny autòcton: el pedrenyal. Els armers especialitzats en la construcció d'aquesta arma s'anomenaren pedranyalers o pedrinyalers.

L'encesa de l'esquer s'obté mitjançant les espurnes que genera un giny mecànic (inicialment, la clau de roda, posteriorment, mitjançant l'anomenada clau de transició, que donaria lloc a la de Miquelet o a l'espanyola). Morfològicament contrasta la llargària del canó amb les reduïdes dimensions de l'empunyadura d'aquest. En els primers pedrenyals, dels segles XVI i XVII, (amb clau de roda) l'empunyadura muntada es denominava de cua de peix, per la similitud del seu extrem en dita forma, posteriorment, en el segle XVIII, l'empunyadura passà a tenir forma ovalada.

Donada la seva fiabilitat, molt superior a les de metxa, l'arma s'imposà ràpidament, convertint-se en l'arma característica dels bandolers. A més, en ser curta, la podien amagar fàcilment sota la capa i aproximar-se a les seves víctimes per matar-los o amenaçar-los.[2]

L'abril del 1603, el llavors virrei de Catalunya Joan Terès i Borrull imposà la prohibició de qualsevol mena de pedrenyal, ja que en aquell any més de 300 persones foren assassinades amb aquesta arma.[3] La indústria del pedrenyal passà plenament a la clandestinitat.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Manuel Fernández y González. El alcazar de Madrid; leyendas historicas, 1857, p. 236– [Consulta: 30 març 2011]. 
  2. Aguiló i Fuster, Marià. Diccionari Aguiló: materials lexicogràfics / aplegats per Marià Aguiló i Fuster; revisats i publicats sota la cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. Institut d'Estudis Catalans, p. 85–. GGKEY:ZGKTFWR9GWW [Consulta: 30 març 2011]. 
  3. A Carn! num.9, gener 2009, pag.4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]