Pedro Muguruza Otaño
  | |||||||||||||||||
| Nom original | (es) Pedro Muguruza | ||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Biografia | |||||||||||||||||
| Naixement | 25 març 1893 Elgoibar (Guipúscoa) | ||||||||||||||||
| Mort | 3 febrer 1952 (58 anys) Madrid | ||||||||||||||||
 Procurador a Corts | |||||||||||||||||
| 12 maig 1946 – 4 maig 1949 Legislatura: segona legislatura de les Corts franquistes | |||||||||||||||||
| Procurador a Corts | |||||||||||||||||
| 16 març 1943 – 24 abril 1946 Legislatura: I Legislatura de les Corts Espanyoles (1943-1946) | |||||||||||||||||
| Director general d'Arquitectura | |||||||||||||||||
| setembre 1939 – març 1946 – Francisco Prieto Moreno → | |||||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||||
| Formació | Universitat Politècnica de Madrid | ||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||
| Lloc de treball | Madrid | ||||||||||||||||
| Ocupació | arquitecte, polític | ||||||||||||||||
| Membre de | |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| Obra | |||||||||||||||||
Obres destacables | |||||||||||||||||
Premis | |||||||||||||||||
.jpg)
Pedro Muguruza Otaño (Madrid, 1893-1952) fou un arquitecte espanyol, titulat el 1916 per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid,[1] i el més rellevant del període franquista en acabar la darrera Guerra Civil Espanyola.
Biografia[modifica]
El seu company Pascual Bravo en va deixar una semblança que el descriu com un mosso fornit, de complexió atlètica, de mirada franca i expressiva i de loquacitat simpàtica, a més d'admirar les seues sorprenents habilitats com a dibuixant extraordinari, habilitats de les que, de fet, Muguruza va donar constants proves al llarg de la seua vida.[1]
La seua primera pràctica professional s'inicia en l'estudi d'Antonio Palacios Ramilo, on coincideix amb Casto Fernández-Shaw. L'obra més rellevant de la carrera de Muguruza és, sens dubte, el Palacio de la Prensa (1924-1928) a la plaza del Callao de Madrid, un edifici sobre un perímetre irregular, de volum canviant i ple de matisos en relació als carrers que l'envolten i al complex programa que allotja al seu interior, estilísticament classificable dins d'un classicisme modern[2] molt diferent del funcionalisme que, una mica més tard, farà palès Muguruza quan es va associar amb Fernández-Shaw per a realitzar l'Edificio Coliseum (1931-1933), a la Gran Vía de Madrid, i molt diferent també del racionalisme del que fa gala el mateix Muguruza amb el seu Mercado de Maravillas (1942), un edifici estrany en aquelles dates per la seua proximitat al llenguatge d'estil internacional en una època en què era gairebé obligada una referència al nacionalisme espanyol més revellit.[1]
A Barcelona va restaurar l'Estació de França, mentre que a Berlín i Lisboa va reformar els interiors de les ambaixades espanyoles. Muguruza va ésser també arquitecte conservador de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, de l'Acadèmia de Ciències i de la Història, i del palau de l'actual Ministeri d'Afers Exteriors i Cooperació, el qual va ampliar el 1942 duplicant pràcticament la seua superfície anterior amb un cos annex que completa l'illa de cases. Va restaurar la casa de Lope de Vega (1932-1935), el monestir de San Jerónimo el Real a Madrid, les cartoixes d'El Paular i de Miraflores, i el Castillo de la Mota. El 1942 va projectar (juntament amb Francisco Oyarzábal i Antonio Muñoz Salvador) i dirigir fins al 1948 l'obra del monument funerari, basílica i monestir-caserna del Valle de los Caídos (modificada i acabada posteriorment per l'arquitecte Diego Méndez).[1]
Pedro Muguruza va ésser catedràtic de projectes I a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid i acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando el 1935. Va crear i dirigir des del setembre del 1939 la Direcció General d'Arquitectura, adscrita al Ministeri de la Governació, i de la qual depenia la Secció d'Urbanisme i el Centre Experimental d'Arquitectura. Fou també acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, comissari del Pla d'Ordenació de Madrid, degà-president del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid, fundador i president de la Germandat d'Arquitectes, conseller nacional[1] i procurador en Corts.[3]
El seu primer encàrrec oficial l'obté el 1923, amb el seu nomenament d'arquitecte conservador del Museu del Prado per la renúncia d'Amós Salvador Sáenz y Carreras. La seua primera comesa com a tal va ésser adoptar una solució tècnicament avantguardista en projectar el 1924 i construir el 1927 la volta de formigó armat de la gran galeria, de la seua avantsala i de la rotonda final, tot això en la planta principal de l'edifici, al centre del qual afegeix també quatre grups de columnes jòniques aparellades que interrompen la continuïtat original de la gran galeria i que fou una decisió arriscada i molt menys avantguardista en aquell temps. En aquells mateixos anys realitza també l'escala principal del centre del Museu (1925) i tanca amb fusteries metàl·liques les galeries jòniques de la façana oest, finalitzant les seues intervencions a l'edifici després de condicionar l'àtic nord i construir una nova escala d'accés a les noves sales d'exposició creades per al llegat Fernández Durán.[1]
Després de la darrera Guerra Civil Espanyola, el 1941 i el 1951, Pedro Muguruza va projectar diferents ampliacions per al Museu del Prado (mai realitzades), i durant els anys 1943-1946 projectà i construí la nova escala exterior de la façana de Goya i habilità la planta baixa del cos nord per al seu ús com a nou accés i zona d'exposició. Va continuar la substitució iniciada per Arbós de tots els materials combustibles de l'edifici i ornamentà de marbres foscos els sòcols.[1]
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Alonso Pereira, José Ramón: De Corte a Metrópoli, Madrid, 1898-1931. Comunidad de Madrid-Consejería de Cultura y Deportes.
- Bravo, Pascual, «Homenaje a don Pedro Muguruza Otaño», Revista Nacional de Arquitectura, núm. 132, Madrid, desembre del 1952, pp. 2-12.
- Bru, E. i Mateo, J. L., 1984. Arquitectura española contemporánea. Barcelona, Ed. Gustavo Gili.
- Flores, C., 1989. Arquitectura Española Contemporánea, vols. l i ll. Madrid, Aguilar.
- Moleón Gavilanes, Pedro, 1996. Proyectos y obras para el Museo del Prado. Fuentes documentales para su historia, Madrid, Museu del Prado.
- Muguruza, Pedro, «Nueva escalera en el Museo del Prado y otras reformas», Arquitectura, núm. 114, Madrid, octubre del 1928, pp. 307-312.
- Muguruza, Pedro, «Proyecto de ampliación del Museo del Prado», Revista Nacional de Arquitectura, núm. 11, Madrid, octubre-novembre del 1942, pp. 38-43.
- Sagárzazu, Francisco, et al., El arquitecto Pedro Muguruza Otaño. Arquitectura contemporánea en España, Madrid, Edarba, 1933, vol. II.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pedro Muguruza Otaño |
- Rebelión (castellà)
- Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos Arxivat 2016-08-14 a Wayback Machine. (castellà)
- Pedro Muguruza, arquitecto de cabecera del Caudillo - Fundación Nacional Francisco Franco Arxivat 2016-03-15 a Wayback Machine. (castellà)
- Biblioteca Nacional de España (castellà)