Pelagio

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióPelagio
Forma musical òpera
Compositor Saverio Mercadante
Llibretista Marco D'Arienza
Llengua original italià
Actes quatre
Estrena
Data 12 de febrer de 1857
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Modifica dades a Wikidata

Pelagio és una òpera en quatre actes composta per Saverio Mercadante sobre un llibret italià de Marco D'Arienzo. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 12 de febrer de 1857.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Pelagio, tragèdia lírica en quatre actes, va ser l'última obra escrita per Saverio Mercadante. No obstant això, va ser la penúltima a estrenar (Roma 1857), ja que Virginia sobre la coneguda història d'aquesta heroïna romana model de puresa ciutadana, es va donar a conèixer posteriorment, al Nàpols de 1866. Mercadante, per aquests anys, sembla dubtar en intencions. Si en l'escena inicial, on presenta el protagonista del títol, ofereix un ús ben desenvolupat, a més d'original, de les fórmules tradicionals, després, a Taci: sai che Bianca all’Arabo, primera pàgina solista del tenor, ària amb la seva preceptiva cabaletta, recorda a un Verdi tan primerenc com el de La mia letizia de I Lombardi de catorze anys enrere. Aquesta confusió d'escriptura, entre passat i present, no impedeix que emergeixin de sobte suficients situacions d'interès perquè el músic s'afini traient profit. Tot i que l'òpera porta nom masculí, el personatge millor afavorit és el de la soprano, Blanca. Ella és la que pateix les pitjors conseqüències de la trama, indecisa entre l'amor patern i la seva passió pel tenor, acusada per tots dos de traïció. En conseqüència, acaba imposant la seva presència en particular en l'acte IV, el més eficaç de la partitura quan ja les vicissituds convergeixen inexorables conduint a la noia cap al tràgic final, amb una gran escena al seu càrrec i amb l'emocionant moment de la mort. Pelagio és, és clar, Pelayo i està escrit per a veu de baríton, tot i que per moments gairebé arriba a adquirir alçada verdiana (en el duo amb la filla està a punt de convertir-se en un projecte d'Amonasro) i compta amb una escena de revolta o conjura que sembla en petit un transsumpte d'una òpera rossiniana equivalent en Guillaume Tell, en conjunt, el cabdill no arriba a un perfil tan ric com el de la seva filla soprano.

Referències[modifica | modifica el codi]