Península de La Guajira
(es) La Guajira  | ||||
| ||||
| Tipus | Península | |||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Banyat per | Golf de Veneçuela i mar Carib | |||
| Dades i xifres | ||||
| Altitud | 92 m | |||
La Guajira és la més septentrional de les penínsules sud-americanes, està situada entre l'extrem nord-oriental de Colòmbia i l'extrem nord-occidental de Veneçuela. Té una superfície propera als 25.000 km² i s'estén des de la badia de Manaure, en el mar Carib, fins a l'ensenada de El Calabozo, en el golf de Veneçuela. Políticament la seva major part pertany al departament colombià de La Guajira i una estreta banda litoral que és al sud pertany a l'estat de Veneçuela de Zulia.
Fins finals del segle xix Veneçuela i Colòmbia es disputaven la seva sobirania,[1] però amb el laude arbitral de 1881 gran part d'aquesta passà a Colòmbia
Geografia[modifica]
Accidents costaners[modifica]
- Punta Castilletes
- Bahía de Cocinetas
- Punta Gallinas
- Punta Espada
- Bahía Hondita
- Cabo Chichivacoa
- Bahía Honda
- Bahía Portete
- Cabo de La Vela
- Bahía de Guajirao
- Ensenada de El Calabozo
Relleu[modifica]
- Serranía de Macuira
- Serranía del Perijá
- Serranía Cojoro
- Cerro La Teta
- Médanos de Toroa
Clima[modifica]
Rep l'influx dessecant dels vents Alisis i junt amb la costa nord-occidental de Veneçuela i les Antilles conforma el cinturó àrid pericaribenc; també els vents alisis causen una surgència de les aigües litorals profundes que incrementen la productivitat pesquera al llarg de la costa occidental de La Guajira; al pedemeont les pluges s'incrementen. Per això el clima i la vegetació és molt variat. La pluviometria anual oscil·la des dels 300 (matollar semidesèrtic costaner) als 3000 litres (selva hiperhumida a la Sierra Nevada de Santa Marta).
A la serralada de Macuira,d'uns 9000 m d'altitud, hi ha un bosc nebulós protegit amb el nom de Parc Nacional Natural Macuira.
La Guajira i sectors similars del nord i occident de Veneçuela han estat habitats ja en època precolombina per l'ètnia wayúu, que mantenen la seva llengua i gran part de la seva cultura.
Bibliografia[modifica]
- ↑ Henri Candelier. «Riohacha y Los Indios Guajiros: Capitulo IV (I Parte), Península Guajira - Algunos Detalles Geográficos e Históricos» (en castellà). Arxivat de l'original el 2014-11-29. [Consulta: 9 abril 2012].
- Henri Candelier. 1892. Riohacha y los Indios Guajiros. Crónica de un viajero y explorador francés quien durante tres años, 1889-1892, recorrió La Guajira.
- Martha Ligia Castellanos, Luis Carlos Pardo L. 2000. Caracterización y primera aproximación a la determinación del índice de biodiversidad en los suelos de la cuenca del arroyo Mekijanao, Serranía de la Macuira, Alta Guajira. En: Juan Carlos Pérez (editor) X Congreso Nacional de la Ciencia del Suelo. Programa y resúmenes. El suelo un componente del medio natural. Medellín, Octubre 11 al 13 de 2000
- Edith González, Gabriel Guillot, Néstor Miranda, Diana Pombo (editores). 1990. Perfil Ambiental de Colombia. Colciencias. Escala. Bogotá.
- Instituto Geográfico Agustín Codazzi (Agostino Codazzi). 1996. Diccionario Geográfico de Colombia. Edición en CD-ROM. Bogotá, Colombia.
- Thomas Stadtmüller. 1987. Cloud Forests in the Humid Tropics. Arxivat 2010-12-01 a Wayback Machine. A Bibliographic Review. The United Nations University, Centro Agronómico Tropical de Investigación y Enseñanza. Turrialba, Costa Rica. 82 pp.