Penya-segat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Penya-segat de Preikestolen situat sobre un fiord de Noruega

Un penya-segat és un accident geogràfic que consisteix en un espadat rocós de forta pendent o vertical abrupta en la línia de contacte entre terra i mar.[1] Normalment s'anomena penya-segat o tallserrat a l'escarpament a les costes, però també poden ser considerats com a tals els de les muntanyes, com els cingles, així com les falles i ribes dels rius. Quan un penya-segat costaner de forma tabular arriba a grans dimensions es denomina faralló (de l'espanyol farallón). Un escarpament o fall és un cas particular de penya-segat produït per l’enfonsament parcial d’un terreny. Normalment un escarpament, ço és un declivi aspre del terreny, s'ha format pel moviment d'una falla tectònica o una ensulsiada. En alguns casos, aquest accident ha donat nom a un lloc o població, com a La Granja d'Escarp i El Pla d'Escarp, al Segrià.

Els penya-segats solen estar compostos per roques resistents a l'erosió i al desgast per l'acció atmosfèrica, generalment roques sedimentàries com la limonita, arenisca, calcària, dolomita, encara que també poden apreciar-se roques ígnies com el basalt o el granit en aquestes formacions.

La major part dels penya-segats acaben en forma de pendent en la seua base; en àrees àrides o sota grans penya-segats, el talús és generalment una acumulació de roques despreses, mentre que en àrees de major humitat, les roques del talús queden cobertes per un capa de terra compactada per la humitat, formant un sòl.

Molts penya-segats també presenten cascades i grutes excavades en la base. De vegades els penya-segats moren a la fi d'una cresta, creant estructures pètries singulars.

El penya-segat considerat com el més gran del món és la paret oriental de les Torres del Trango, en la serralada del Karakorum (Pakistan), amb 1.340 m d'altura, mentre que el major penya-segat costaner, de 1.010 m, es localitza en Kaulapapa, Hawaii.

Paisatge[modifica | modifica el codi]

El paisatge de penya-segat es veu condicionat per tot un seguit de variables:

  • La part del penya-segat que es troba en contacte amb el mar es veu molt condicionada per les onades. Per una banda, les onades, al impactar-hi, causen que no hi pugui aparèixer vegetació. Com a molt s’hi pot trobar trottoir. Per altra banda, l'impacte de les onades a la base dels penya-segats també genera un efecte erosiu que comporta el retrocés del penya-segat envers el mar. L'espai que ha retrocedit el penya-segat pot acabar comportant, durant la marea baixa, l'aparició d'una plataforma d'abrasió.
  • A la paret del penya-segat és complicat arrelar-hi. És una part del penya-segat que rep molta sal i, aquest factor, afegint-hi el pendent del propi penya-segat, provoca que només hi pugui créixer vegetació en alguns petits replans, diàclasis... La vegetació que s’hi pot trobar són plantes rupícoles, halòfiles i, sí que estan orientades cap al sud, també xeròfiles. Algunes de les més comunes són el fonoll marí (Crithmum maritimum), el limònium (Limonium sp) i la camforada (Camphorosma monspeliaca), totes tres de la comunitat del fonoll marí. Solen aparèixer-hi plantes endèmiques. El pendent del penya-segat, però, no només condiciona l'establiment d'una determinada tipologia de vegetació, sinó que també dificulta la colonització d'aquest per part dels humans. Tot i això, els éssers humans han demostrat ésser capaços de saber aprofitar la gran riquesa biològica que ofereixen aquesta tipologia d'espais.
  • A la part plana del penya-segat, els nivells de sal ja són força més baixos i l'amplada del sòl és més gran. Aquests factors contribueixen que, en molts casos, s'hi puguin trobar plantes pròpies dels boscos, màquies i brolles mediterrànies. La majoria d'aquestes plantes són xeròfiles. En aquesta ocasió, el pendent també hi juga un paper determinant, ja que la seva absència facilita la colonització d'aquesta part del penya-segat per part dels éssers humans.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gencat DIEC

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Folch i Guillèn, Ramon. Vegetació dels Països Catalans. 1986a ed.. Barcelona: Ketres, 1980, p. 541 pàgines + mapa. ISBN 84-85256-62-X. 
  • Bird, Eric C. F (2008). Coastal geomorphology : an introduction (2nd ed.).Chichester: John Wiley & Sons
  • Carter, R.W.G (1988). Coastal environments : an introduction to the physical, ecological and cultural systems of coastlines. London. Academic Press