Percepció

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Percepcions)

La percepció, dins del sistema general de processament de la informació o sistema cognitiu, ha estat definida com el procés d'extracció activa d'informació i d'elaboració de representacions.[1] La percepció és un suport bàsic de tots els processos cognitius superiors com són la memòria, l'aprenentatge, el raonament, el pensament...[2]

D'aquesta manera la percepció permet rebre un estímul el qual és processat per una Memòria (psicologia), memòria sensorial, enviat a una memòria a curt termini que pot ser enviada o retornada a una de llarg termini però que, sigui com sigui, produeix una resposta externa a l'estímul originari.

Ara bé, la qüestió clau és: quina és la certesa o incertesa del nostre coneixement? És a dir, la realitat es correspon amb la representació cognitiva que en té l'ésser humà o el món cognitiu és solament un producte inventat per la ment humana? Són fiables les dades que els òrgans sensorials capten de l'exterior? Com que les dades extretes de l'estímul són interpretades, de vegades cometem errors d'interpretació perquè basem la interpretació en pistes inadequades. L'empirisme sosté que la informació sensorial és l'única font de coneixement vàlida; a aquesta concepció es contraposa el racionalisme, que defensa que davant l'engany al que ens porten, a vegades, els sentits, el fonament autèntic del nostre coneixement són les idees clares i distintes.

La psicologia de la percepció s'ocupa precisament de l'estudi de la interacció entre les dades sensorials (informació extreta pels sentits) i el processament cognitiu, mitjançant l'estudi de les il·lusions perceptives i de certs efectes particulars, els quals es posen en manifest en condicions d'estimulació determinades.

Normes de Gestalt[modifica]

La psicologia de la Gestalt és un corrent de pensament dins de la psicologia moderna, sorgida a Alemanya a principis del segle xx, i els seus exponents més reconeguts han estat els teòrics Max Wertheimer, Wolfgang Köhler, Kurt Koffka i Kurt Lewin. Aquesta psicologia conté algunes lleis i normes que poden resultar útils a l'hora d'entendre la percepció. Algunes normes que han sigut acumulades per la Gestalt són:

Llei de Semblança[modifica]

Exemple de la Llei de Semblança.

La nostra percepció acostuma a percebre els elements semblants o idèntics en grandària, color o forma com a pertanyents a la mateixa forma.[3] (https://www.uv.es/asamar4/exelearning/index.html)

L'ull humà sol percebre elements similars en un disseny com una imatge completa, forma o grup, fins i tot si aquests elements estan separats. El cervell sembla crear un vincle entre elements de naturalesa similar. Després, els percebrem en una relació entre ells, separant-los d'altres elements d'un disseny. Els ulls humans són bons per omplir "buits" o connectant "punts".

La semblança està influenciada per la forma, la mida i el color dels elements. Quan es barregen objectes amb alt grau de semblança entre si amb un grup d'objectes diferents, el cervell dedica temps i energia a crear un enllaç entre ells perquè pugui entendre la seva relació entre ells.

Llei de Proximitat[modifica]

Exemple de la Llei de Proximitat.

La llei de la proximitat descriu com l'ull humà percep connexions entre elements visuals. Es considera que els elements que s'apropen entre si es relacionen quan es comparen amb elements que estan separats entre si. La nostra percepció tendix a percebre junts els elements pròxims en el temps i l'espai.[4]

La llei de proximitat ens permet utilitzar espais en blanc, per exemple, per generar relacions percebudes entre diferents elements. En el material escrit, la llei de proximitat ens permet tenir sentit del text en general. Això també és cert per l'espaiat dels paràgrafs i per als elements més dispars del text en una pàgina web. L'espaiat entre blocs de text ens indica la probabilitat que es relacionin entre si.

Llei de Continuïtat[modifica]

Exemple de la Llei de Continuitat en el logotip de l'empresa IBM.

Els detalls que mantenen un patró o direcció tendixen a agrupar-se junts, com a part d'un model. És a dir, percebre elements continus encara que estiguen interromputs entre si.[5]

La llei de la continuació afirma que l'ull humà segueix línies, corbes o una seqüència de formes per tal de determinar una relació entre elements de disseny.

La Llei de continuació pot dur a terme efectes positius i negatius en dissenys. L'efecte positiu és l'espai en un disseny que està format per l'assumpte: la imatge que inserim. L'efecte negatiu és la resta de l'espai al voltant i entre les vores d'aquest objecte. Quan veiem un disseny de disseny, els nostres ulls tendeixen a dibuixar una línia que connecta diferents elements. [1]

Llei de Contrast[modifica]

Exemple de la Llei de Contrast.

Un element es distingeix de la resta per la seua singular especificitat, per la forma, mida, color o altres qualitats pròpies de l'objecte.[6]

La Llei de Contrast es refereix a la tendència del sistema visual per simplificar una escena en l'objecte principal que estem observant (la figura) i tota la resta que forma el fons. El concepte sovint s'il·lustra amb la clàssica il·lusió "rostres o gerros", també coneguda com el gerro de Rubin. Segons si vegeu el negre o el blanc com a figura, podeu veure dues cares en el perfil (és a dir, percebre el color fosc com a figura) o un gerro al centre (és a dir, veure el color blanc com a figura) .

En mirar una escena visual, la gent tendeix a buscar maneres de diferenciar entre figures. Algunes maneres en què la gent realitza això son:[2]

Buit: els objectes en primer pla tendeixen a ser nítids i diferents, mentre que els de fons són borrosos o nebulosos.

Contrast: l'alt contrast entre els objectes pot conduir a la percepció de la figura i el sòl. El gerro Rubin és un exemple.

Mida: les imatges que semblen més grans es perceben com a més a prop i una part de la figura, mentre que les que són més petites semblaran més lluny i formaran part del fons.

Separació: un objecte aïllat de tota la resta d'una escena visual és més probable que es vegi com una figura versus fons.

Exemple de la Llei de Clausura.

Llei de Clausura[modifica]

La nostra percepció tendix a tractar de completar el que percibim per a donar-li sentit.[7]

La llei del tancament explica com percebem formes incompletes. Quan hi ha informació que falta en una imatge, l'ull ignora la informació que falta i omple els buits amb línies, colors o patrons de la zona circumdant per completar la imatge. En realitat, no hi ha fronteres ni línies entre aquesta àrea (el fons) fora de la imatge que estem completant i els antecedents que hem determinat formen part de la imatge.

Etapes d'Arnheim[modifica]

Com explica Rudolf Arnheim al llibre "Art i percepció visual: Psicologia de l'ull creador",[8] malgrat viure a la mateixa realitat cadascú interpreta el món d’una forma diferent. A la seva obra defensa que centenars de persones poden ser al mateix lloc i ninguna versió dels fets serà igual que altra. Arnheim explica com això és possible gràcies a la Percepció, la que defineix com el procés pel qual s’interpreta el que capten els sentits.

Selecció[modifica]

Per entendre el procés perceptiu, Arnheim recalca que el que capten els sentits són sensacions. La interpretació que realitza el cervell d’aquestes és la percepció, és a dir, segons ell la percepció és el que s'interpreta del que es capta.

Al seu libre explica que el cervell no llig tot el que rep, sinó que constantment està seleccionant els estímuls més imprescindibles. Ho fa mitjançant l’atenció, qualitat necessària ja que arriben més estímuls dels que es poden atendre.

Exemplificant-ho, Daniel Simons i Christopher Chabris crearen un video on l'espectador ha de comptar la quantitat de vegades que es passen el baló les persones amb samarreta blanca. Al concentrar-se en aquesta acció, el públic no se n’adona que al mateix temps que estaven jugant a la pilota, un goril·la passava entre ells.[9]

Rudolf Arheim explica al seu libre que aquesta capacitat de selecció l’aplica la vista en tot moment. De forma inconscient, el cervell elimina elements innecessaris per centrar-se en allò que realment importa. Un exemple que trobem al rostre humà és el nas. El cervell l'elimina constantment però si conscientment es decideix prestar-li atenció es pot veure. Igual ocorre amb les ulleres i amb la mascareta. També existeix un punt cec al nostre sistema ocular. Es tracta del punt que connecta el nervi òptic al cervell. A més, la vista humana està dissenyada per enfocar només el que tenim al davant, els laterals queden desenfocats. El mecanisme que es fa servir per ficar-li solució a aquests “defectes” consisteix en fer una vista general quan arribem a un nou lloc. A partir d’aquesta informació el nostre cervell elimina o completa el necessari per percebre una imatge nítida i clara. El resultat és el que es veu, la percepció òptica que hi ha de la realitat.

Il·lusions òptiques i moviment[modifica]

El nostre cervell selecciona i interpreta el que veiem, i a més, com apunta Arheim, és possible enviar-li unes senyals determinades perquè capte una cosa en concret. És possible mitjançant les il·lusions òptiques.

La més comuna i la qual s’experimenta tots els dies segons El País[10] és la il·lusió del moviment. A les pel·lícules i videos realment no hi ha un moviment continu com a la realitat, sinó que un nombre concret d’imatges es disposen en un temps reduït, intercalant entre elles imatges negres. Pixar va exposar un exemple molt visual d’aquest fet a l'exposició “25 anys d'animació”, es tracta d’un zoòtrop.[11] Els investigadors han anat experimentant fins descobrir que si es disposen vint-i-quatre imatges o fotogrames per segon, frames, el cervell ho capta com a moviment ja que no li dona temps a diferenciar-les per separat. Seguint aquesta lògica, al disposar menys fotogrames en més temps, semblarà que l’acció vaja molt ràpid i al contrari.

Il·lusió òptica

Miguel Ángel Bargueño explica a l'article de El País[12] la il·lusió òptica que ens fa completar un espai buit, utilitzada segons ell, especialment des de temps de pandèmia. Com explicava a l'article, la mascareta es va implementar des de fa un temps a la vida quotidiana, el que fa que quan algú la porta el cervell ompli mentalment els espais incomplets fent més atractiva la persona. Investigadors de la Universitat de Pensilvània (EE UU) demanaren a 500 persones que evaluaren l’atractiu d’un conjunt d’homes i dones amb i sense mascareta. A l'article publicat a l’agost del 2020 concluiren que “Els rostres coberts amb mascaretes poden ser jutjats com més atractius que aquelles que no ho estan”. La psicòloga Elena Darprá, portaveu del Colegi Oficial de Psicòlegs de Madrid, afirmà que “Quan més simètrics són els trets, més atractiva trobem la persona”. És a dir, segons Bargueño, el cervell completa simètricament les faccions d’altre individu quan porta mascareta, però com ell indica el cos humà no és totalment simètri pel que es rep una sorpresa desagradable al veure sense mascareta a qui es coneixia amb.

A la percepció intervenen diversos components tant físics com psíquics.

Components psíquics de la percepció[modifica]

Com indica la clínica Kahlo[13] entre els factors necessaris per completar la percepció es troben components psiquícs: memòria, imaginació I intel·ligència.

A l'article sobre psicologia publicat al 2019, la clínica plantejava que la memòria permet emmagatzemar i recuperar experiències passades, facilitant el reconeixement i la interpretació de sensacions.[14] La imaginació l'explicaren com la capacitat de representar mentalment un objecte o situació sense estímuls i la intel·ligencia com la capacitat d’adaptar-se a situacions noves i de resoldre problemes no viscuts anteriorment. La representació que es fa del món depèn en part d’aquests factors com expliceren a l'article, per tant, segons ells diferents persones poden arribar a conclusions oposades d’un mateix fet.

Aquesta idea va nàixer anys abano amb els psicòlegs Fritz Heider i Mary-Ann, els quals van crear un experiment[15] en 1944 que es basava en l'elaboració un vídeo. Al projectar-lo els preguntaren als espectadors què havien vist i aquests contestaren coses com: “El triangle gran està gelós; persegueix al petit i al cercle fins que escapen; en un atac d'ira destrueix la seua pròpia casa; era molt agressiu, etc." El que els psicòlegs feren realment fou moure tres figures aleatòriament: el triangle gran, el petit i el cercle. Els espectadors, en canvi, li buscaren significat al que els seus sentits rebien. Com explicaren els psicòlegs, reconegueren en les figures geomètriques a personatges amb sentiments que actuaven seguint una raó: el triangle ataca perquè està gelós, el cercle fuig perquè té por, etc. Cadascú va interpretar un conflicte diferent però tots es ficaren d’acord en una cosa: no actuaven sense motiu, sinó seguint uns motius, com ocorre a la vida real, és a dir, interpretaren el vídeo segons el que coneixien. Varen percebre seguint la seua memòria i reconegueren accions que havien vist abans als moviments de les figures. S’adaptaren intel·ligentment a aquest format fent equivalències entre figures geomètriques i persones humanes. Finalment imaginaren els sentiments que provocaven les suposades accions per justificar els comportaments dels triangles i del cercle.

Procés perceptiu[modifica]

S’han comentat alguns dels factors que intervenen en el procés perceptiu.

Perquè es puga dur a terme el procés en sí l'element percebut s’ha de trobar al món físic. En ell ocorreran estímuls que captaran els òrgans sensorials. La informació arribarà i s’organitzarà al cervell fins obtindre una percepció o una altra segons els components psíquics, els subjectius i els culturals.

Un exemple per entendre el procés pot ser una situació on algú veu a dos persones besant-se. El procés perceptiu comença quan al món físic hi ha aquest estímul: el bes entre dues persones. Es capta mitjançant els òrgans sensorials: els ulls. La informació passa pel cervell i aquest la interpreta segons una sèrie de components. Segons els components psíquics s’utilitza la memòria per reconèixer el moviment i d'acord amb els components subjectius la reacció variarà segons la personalitat del receptor. Si és una persona tímida segurament intentarà escapar de la situació, en canvi, si és més extrovertida, somriurà al veure’ls. També s’ha de tindre en compte el context cultural. Com vivim al S.XXI aquesta persona no s’escandalitzarà però potser ho faria en altre moment històric. Quan acaba aquest procés, en qüestió de mil·lisegons, tenim la percepció final: una parella besant-se a la qual responem de forma positiva.

La percepció és un procés complexe en el qual intervenen una gran quantitat factors. S’han de conèixer per entendre el funcionament d’aquest complexe sistema.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Percepció

Llei de Semblança