Pere Cané i Barceló

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPere Cané i Barceló
Biografia
Naixement 1896
Badalona
Mort 1973 (76/77 anys)
ciutat de Mèxic
Escut de badalona.PNG  Alcalde de Badalona 

12 maig 1938 – 28 gener 1939
← Josep Martínez i ÉcijaMiquel Xicart i Potrony →
Escut de badalona.PNG  Regidor de l'Ajuntament de Badalona 

Activitat
Ocupació Polític i sindicalista
Modifica les dades a Wikidata

Pere Cané i Barceló (Barcelona, 1896Ciutat de Mèxic, 1973), també conegut com El Noi, fou un militant anarcosindicalista. Ocupà diversos càrrecs públics, fou alcalde de Badalona entre 1938-1939.[1]

Biografia[modifica]

Tot i que nasqué al barri del Poblenou, des de ben jove Cané visqué a Badalona i allà entrà com aprenent de la fàbrica de vidre Costa i Florit, on mantingué una estreta relació amb Joan Peiró, el principal dirigent dels obrers del ram del vidre. Fou nomenat secretari de la Societat d’Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona.[1]

El 1919 s’instal·la a Sevilla per qüestions de feina i per potenciar l’organització sindical local, però el desembre del mateix any era detingut acusat de col·laborar en la col·locació d’una bomba a la fàbrica tèxtil La María; fou jutjat juntament amb altres persones com José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes. Fou absolt el 18 de gener de 1922. El 23 de febrer tornava a ser jutjat amb el dit Calero, Luis Acedo i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d’un altre explosiu al domicili de José J. Lisen; foren absolts novament. En aquell moment se’l considerava el cabdill del grup d’acció Los Charlots, format per Joaquín Díaz, Luis Ávila, Gallango, Viera, Mazón, Graneró, entre d’altres.[1]

El 1923 residia a Villaviciosa, però retornà a Badalona abans de la dictadura de Primo de Rivera. Entre els anys 1926 i 1927 entrà a formar part del Comitè Nacional Revolucionari de la CNT i dels grups anarquistes clandestins en contra de la dictadura. El maig de 1929 ha de fugir a França per complicitat en el complot organitzat per Fermín Galán. No obstant torna aviat, però és empresonat per la vaga de la metal·lurgia de la fàbrica Metalgraf.[1]

El 1930, després de constituir-se de nou la CNT, presideix el Sindicat del Vidre de Badalona i el 1931 assisteix al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de la pell, la fusta, l’alimentació i les arts gràfiques, a més de representar a Santa Coloma de Gramenet. El gener del mateix any és detingut amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina; alliberats poc després.[1]

Entrada la Segona República exerceix de secretari de la Federació de la CNT de Badalona, enquadrat en el sector moderat fou signant del Manifest dels Trenta. Això no obstant, fou expulsat de la CNT el desembre per ser contrari als acords regionals; el 1932 patia un atemptat i l’agost de 1933 esdevenia un dels fundadors dels Sindicats d’Oposició; mentrestant també fou funcionari de l’Ajuntament de Badalona.[1]

L’octubre de 1934 és detingut, juntament amb Francesc Caballé i Pallàs i Joan Moreot i Peras, com a membre d’Aliança Obrera i com a cap de l’aixecament revolucionari; empresonat fins al març de 1935, l’agost tornava a la presó per complir condemna, sis mesos en total, acusat de desarmar els guàrdies municipals durant els fets revolucionaris.[1]

Durant la Guerra Civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i responsable de Sanitat i Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d’octubre de 1936, fruit de la renovació del consistori, era escollit regidor d’economia. Això no obstant, quan Joan Peiró fou nomenat ministre d’Indústria, Cané passà a ocupar la sotssecretaria d’Indústria, primer a Madrid i després traslladat a València. Finalment tornà a Badalona, on ocupà diversos càrrecs a l’Ajuntament; el 12 de maig de 1938 era nomenat alcalde de la localitat, però el gener de 1939 abandonà l’alcaldia i s’exilià a França, posteriorment a Mèxic.[1]

A la postguerra col·laborà amb els antifeixistes i recolzà tesis circumstancialistes. A Mèxic féu costat a la plataforma de García Oliver, sent-ne sotssecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República a l’Exili. Als anys seixanta passà a formar part de l’Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis del cincpuntisme; després col·lobarà en el butlletí de la dita agrupació.[1]

En el seu exili, la seva companya fou Ramona Díaz Miravelles. Cané morí dos mesos després de jubilar-se, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 MARTÍNEZ DE SAS, Teresa; PAGÈS, Pelai. Universitat de Barcelona. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans (en català). L'Abadia de Montserrat, 2000, p. 853. ISBN 84-8415-2443-X. 


Càrrecs públics
Precedit per:
Josep Martínez i Écija
Alcalde de Badalona
Escut de Badalona

19381939
Succeït per:
Miquel Xicart i Potrony