Pere Permanyer i Puigjaner

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaPere Permanyer
Pere Permanyer i Puigjaner.jpg
Naixement 21 de juliol de 1911
Barcelona
Mort 20 de març de 1987(1987-03-20) (als 75 anys)
Altres noms PPP
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Es coneix per Cofundador i soci majoritari de Montesa
Ocupació Empresari
Modifica dades a Wikidata

Pere Permanyer i Puigjaner (Barcelona, 21 de juliol de 191120 de març de 1987)[1] va ser un empresari català, fundador i gerent de l'empresa fabricant de motocicletes Montesa.[2][3] Casat amb Rosa Mon, nascuda a Viladrau (Osona), el matrimoni tingué cinc fills: Pere, Carmen, Xavier, Mercè i Jordi.[4]

Pere Permanyer es va morir sobtadament, a 75 anys d'edat, pocs dies abans que s'inaugurés oficialment la renovada fàbrica de Montesa a Esplugues de Llobregat. Aquell acte es féu el 3 d'abril de 1987 amb l'assitència del President de la Generalitat, Jordi Pujol, qui hi pronuncià unes emocionades paraules en record seu esmentant-lo com a industrial català de perfils exemplars.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill de Marcel·lí Permanyer i Grifoll, membre de la burgesia catalana,[2] Pere Permanyer cresqué en una família dedicada als negocis: el seu avi havia fundat una empresa importadora de combustibles vegetals, Carbones Permanyer que, amb un estol de camions, distribuïa per tot l'estat la matèria primera que comprava a Còrsega i Sicília i que transportava a Barcelona amb dues goletes pròpies.

A l'edat d'un any, s'instal·là amb els seus pares al districte barceloní de Sant Martí, al nou domicili familiar que feia també de seu de l'empresa. (El 1975 li fou atorgat el premi "Sant Martí d'or amb transcendència internacional" per part de la junta del Districte, com a reconeixement a la seva integració i cooperació en el progrés de la joventut i el desenvolupament del barri els anys que hi residí).

Malgrat haver col·laborat en la indústria familiar a les ordres de son pare durant algun temps, molt aviat va evidenciar una inclinació natural per la indústria i una passió per la mecànica (de ben petit, el joc del Meccano contribuí a desenvolupar la seva vocació per la innovació industrial).[5]

Anys 30: Formació[modifica | modifica el codi]

El 1931 va acabar els estudis de Peritatge Industrial i Mercantil i, portat per la seva inquietud, desenvolupà una de les seves primeres idees juvenils: en previsió de possibles restriccions energètiques, va estudiar el sistema de propulsió mitjançant gasògens aplicats als motors de combustió interna. Viatjà a Madrid, Londres i París,[5] on el sistema s'havia estudiat de forma acadèmica, a fi de recollir-ne tota la informació possible (a París, fins i tot va conduir un camió d'escombraries mogut pel sistema de gasogen, per tal de comprovar a la pràctica el seu funcionament).

Durant la guerra civil espanyola Pere Permanyer va fugir de Barcelona i va passar a peu la frontera francesa per Sant Llorenç de Cerdans. Un cop a França es desplaça a l'Espanya "nacional" i s'instal·la a Saragossa, on assumí la direcció d'un taller de reparació i reconstrucció de vehicles de l'exèrcit de l'aire rebel. A 26 anys, era el responsable d'aquell taller, que comptava amb més de 50 soldats, mecànics, ajustadors, torners, fusters, planxistes i muntadors. El motor de dos temps de les furgonetes alemanyes DKW l'interessà especialment i fou l'origen dels seus projectes subsegüents. En aquell període, entaulà una gran amistat amb Josep Antoni Soler i Urgell, "Jasu".

Anys 40: Negoci de gasògens[modifica | modifica el codi]

El 1939, finalitzada la guerra, fundà un taller de construccions mecàniques en un local del carrer Ròmul Bosch de Barcelona (antiga seu d'uns magatzems del negoci familiar), establint-ne l'oficina al número 193 del carrer París.

Aprofitant els coneixements consolidats anteriorment, es decidí a fabricar i comercialitzar gasògens, negoci amb el qual aconseguí brillants resultats. Els seus models tingueren tant d'èxit que la demanda depassava la seva capacitat de fabricació i el 1941 traslladà les seves instal·lacions a un local més ampli, situat al número 408 del carrer Còrsega de Barcelona.

Malgrat tot, cap a 1944, amb el previsible final de la segona guerra mundial va deduir que aviat es recobraria la normalitat en el subministrament de carburants i, per tant, hauria de reorientar la seva indústria cap a una altra activitat, ja que el gasogen era en realitat un recurs d'emergència fruit de les circumstàncies. La seva primera idea fou l'estudi d'un motor de dos temps per a acoblar-los a les bicicletes,[6] atès que en aquells temps hi havia una gran demanda d'aquest tipus de vehicles lleugers i una manca total de fabricació pròpia i d'importacions a causa de les dues guerres encadenades (la civil espanyola de 1936 a 1939 i la mundial de 1939 a 1945).

1945: Naixement de Montesa[modifica | modifica el codi]

L'atzar va voler que el seu cap de taller, en "Jasu", veient que Permanyer no disposava de prou capital per a tirar endavant la idea, li comentés que tenia un cunyat que era propietari d'una fàbrica de segments per a l'automoció. La seva descripció fou senzilla: "Un jove enginyer apassionat per les motocicletes".[6] Aquelles paraules van convèncer Permanyer, que no s'hi va pensar dues vegades i li digué a "Jasu" que informés al seu cunyat del nou projecte: la fabricació de motocicletes.

El primer logotip de Montesa, al dipòsit d'una B-46/49 de 1946

El cunyat del seu amic resultà ser Francesc Xavier "Paco" Bultó, un emprenedor jove de l'alta burgesia barcelonina. De la seva associació amb Permanyer va néixer, el 1945, Montesa, una de les primeres fàbriques de motos sorgides a l'estat després de la guerra.

L'aportació de capital al nou negoci fou assumida majoritàriament per Permanyer. En el primer balanç de la nova societat, a 31 de desembre de 1945, hi figuraven com a socis Pere Permanyer i son pare, Marcel·lí Permanyer, amb 630.003,36 pts, suma que representava el 89% de la societat, i Francesc Xavier Bultó amb 80.619,75 pts, l'11% restant. El primer gerent de la companyia seria Pere Permanyer.

La societat industrial definitiva es constituí el 3 de febrer de 1947 amb escriptura pública davant el notari Frederic Trias de Bes i s'adoptà la denominació de Permanyer S. A. de Industrias Mecánicas. A la nova empresa, la família Permanyer hi aportava el 76,3% del capital i la família Bultó el 23,7%, sumant un total de 810.000 pts.

El 29 de maig de 1948, en plena expansió del negoci, es procedí a la necessària ampliació de capital. Permanyer empenyorà el seu patrimoni particular i, juntament amb 23 petits accionistes, aportà el capital que calia per a poder continuar el pla de creixement, fixant-se en un total de 2.310.000 pts. La composició de socis quedà així: Família Permanyer 44%, família Bultó-Marqués 30,9%, família Guixà-Arderiu 13,6%, família Milá 9,5%, altres, un 2%.

El 1958 es desencadenà un seguit de malentesos entre els dos socis principals, provocats bàsicament per la diferent visió que tenien del negoci en relació amb la competició (Permanyer era partidari de retirar-se'n per tal de reduir depesa, mentre Bultó era un incondicional de les curses, fidel a la seva màxima: "El mercat segueix a la bandera de quadres").[6] No hi hagué acord i es produí la ruptura, anant-se'n Bultó de la societat, enduent-se'n amb ell un grapat de directius afins, amb els qui en poc menys d'un any acabaria fundant Bultaco.

En paraules de Paco Bultó, "Pere Permanyer i jo formàvem un bon matrimoni: discutíem però mai ens separàvem. Permanyer era el sentit de l'organització i l'economia. Formàvem un bon equip i no ens haguéssim separat mai, però n'hi va haver que ho varen embolicar tot maliciosament i cap dels dos no ho va veure clar. Llavors va ser quan ens vàrem dividir i me'n vaig anar".[6]

1986: Montesa Honda[modifica | modifica el codi]

Amb la crisi de final dels anys 70, Montesa entrà en un moment delicat que acabà desembocant en la seva absorció definitiva per part d'Honda. L'u de juliol de 1986, després d'uns anys de gradual presa d'importància en l'accionariat dels japonesos, Montesa Honda, S.A. es quedava amb les instal·lacions i treballadors restants de Montesa. El capital social quedà definitivament constituït amb un 88% pertanyent a Honda Motor i un 12% als socis catalans.

S'acabava així amb l'obra de Pere Permanyer, que del no res havia creat una empresa de renom internacional,[7] capdavantera en tecnologia i amb un excel·lent palmarès esportiu, amb més de 40 anys d'existència.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Necrológicas. Pere Permanyer i Puigjaner» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. La Vanguardia, 21-03-1987. [Consulta: 12 desembre 2010].
  2. 2,0 2,1 Herreros, Francisco; Aznar, José Luis. «La autarquía de los años cuarenta». A: Historia del motociclismo en España (en castellà). Barcelona: RACC & Hipòtesi Edi-Balmes Edició SL, 1998, p. 48-50. D.L. B-46204-1998. ISBN 84-920886-5-6. 
  3. Pi, Pere. «129. Pere Permanyer Puigjaner». A: No tinc 200 anys. Les vivències de Pere Pi. Barcelona: Autoeditat (Service Point), juliol 2012, p. 184. ISBN 9788461590353. 
  4. «Viladrau, 100 anys de motor» (PDF). viladrau.cat. Ajuntament de Viladrau, gener 2016. [Consulta: 20 gener 2016].
  5. 5,0 5,1 Claret, Salvador. «Pere Permanyer i Puigjaner». A: Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Viva Montesa, col·lecció Pere Permanyer: Guia de l'exposició de motocicletes. Barcelona: Cevagraf, SCCL, 2003, p. 15. ISBN 84-393-5977-2. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «Bultaco, més que un mite». Fricandó motarra, 16-03-2009. [Consulta: 12 desembre 2010].
  7. Freixa, Elena «Catalunya, bressol d'èxits de dues rodes». Diari Ara. Edició de Premsa Periòdica ARA, SL [Barcelona], núm. 104, 13-03-2011, p. 30-31 [Consulta: 14 març 2011].
Bibliografia
  • «Historia de Montesa» (PDF) (en castellà). motosclasicas.org. [Consulta: 12 setembre 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]