Pergamí

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pergaminer alemany en un gravat del segle XVI.

El pergamí és un material fet a partir de la pell de vaca, ovella, cabra[1] polida especialment per a poder escriure-hi a sobre. La pell segueix un procés d'eliminació del pèl, adobat i estirament per tal d'aconseguir les làmines amb les que s'elaboraven els llibres o els rotlles a l'Edat Antiga i l'Edat Mitjana. Fou el principal material sobre el que s'elaboraven documents a l'Europa Occidental fins a l'arribada i popularització del paper. Era una matèria sòlida i flexible que permetia esborrar rascant fàcilment el que hi havia escrit.

L'origen del seu nom és la ciutat de Pèrgam,[2] on hi havia una gran producció de qualitat d'aquest material. La tradició recollida per Plini a la Història Natural (xiii.21), segons un relat atribuït a Varró diu que el pergamí fou introduït a Pèrgam sota patronatge d'Èumenes II, ja que Ptolemeu V havia limitat les exportacions de papir cap a aquell país per temença que la biblioteca d'aquesta ciutat rivalitzés amb la Biblioteca d'Alexandria.[3]

Segons afirma un còdex de la ciutat de Lucca[3] del segle VIII, l'elaboració consistia a posar les pells en calç viva durant tres dies, després s'esbandia amb aigua i es rascaven les dues cares per a retirar les restes de pèls i carn que encara hi restessin adherides. Un cop sec es solia tenyir i l'escriba, un cop l'adquiria, el tallava a la mida adequada i l'acaba de polir i reparar els defectes.[4]

Durant l'Edat Mitjana és el suport més utilitzat a tota Europa fins que el paper li roba la importància, ja que és molt més barat i fàcil de produir.[5]

Procés de creació[modifica | modifica el codi]

Pergamins municipals de Barcelona

Es confeccionava amb les pells de diferents animals joves, ja que facilita el procés de creació. És anomenat pergamí verge, a partir d'animals nounats.

Las pells es preparaven en una barreja d'aigua i calç durant uns dies, després, mitjançant un ganivet molt afilat (rasorius) s'eliminava el greix i el pèl, i es polia amb pedra tosca. A continuació, es tornava a rentar per tal d'eliminar totalment la calç i es posava a assecar i es tensaven en un bastidor.[6]

Després es tallaven per retirar la pell sobrant i fer els folis, intentant que les dues cares del pergamí quedessin iguals, ja que la part de la carn és molt més blanca que la del pèl.[7]

Finalment, es tractava amb una barreja de guix i altres substàncies per tal de crear la imprimació i s'hi pogués escriure.[8]

Treballs relacionats[modifica | modifica el codi]

  • El copista: és la persona que s'encarrega d'escriure un llibre a mà. Deixava espais en blanc on anaven les imatges i dibuixos. S'intentava aprofitar el màxim de pergamí possible. Amb un origen egipci, on era un ofici molt valorat.[9]
  • L'il·luminador: persona encarregada de decorar el pergamí mitjançant dibuixos, caplletres, miniatures, lletres decorades, etc.
  • L'enquadernador: persona que cosia o enganxava diversos plecs o quaderns de text o fulles i posava cobertes, amb els objectius de conservar, de fer més fàcil la seva utilització i tenir una presència artística.[10]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «pergamí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. I una altra entrada denominada «pergamí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 Papers del Montgrí. Any: 1984 Núm. 3: Els pergamins municipals
  4. , ISBN 970-10-2672-1
  5. «El pergamí» (en català). Octavi Aluja, 2008. [Consulta: 19 octubre 2015].
  6. «Pergamino» (en español). [Consulta: 22 octubre 2015].
  7. «Tinta sobre piel:la elaboración del pergamino en la Edad Media» (en español). [Consulta: 22 octubre 2015].
  8. «LA ELABORACIÓN DE UN CÓDICE» (en español). [Consulta: 19 octubre 2015].
  9. «Caligrafía» (en español). Octavi Aluja, 2008. [Consulta: 22 octubre 2015].
  10. «Historia de la encuadernación» (en español). [Consulta: 22 octubre 2015].
Pergamí del 1115, a l'Arxiu Municipal de Palafrugell