Peroxisoma

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Estructura bàsica d'un peroxisoma.

Els peroxisomes[1] són uns orgànuls citoplasmàtics presents a les cèl·lules eucariotes[2]que participen en el metabolisme dels àcids grassos i d'altres dels metabolits resultants d'una respiració aeròbia. Contenen enzims (catalases i oxidases) que ajuden que la cèl·lula elimini els peròxids -principalment el d'hidrogen[3] - espècie química molt lesiva. Compleixen per tant funcions de detoxificació cel·lular. Els peroxisomes foren identificats com a orgànuls pel grup d'investigadors del belga Christian de Duve, l'any 1967,[4] després d'haver estat descrits una dècada abans en una tesi doctoral presentada a Suècia per l'estudiant J. Rhodin en 1954.[5] Inicialment van rebre el nom de microcossos.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Presenten un única bicapa lipídica que separa el seu contingut del citosol (el fluid intern de la cèl·lula). A la membrana és on estan inserides proteïnes crítiques per a diverses funcions, com p.e. la inserció de noves proteïnes a la mateixa membrana, atès que a diferència dels lisosomes, els peroxisomes poden replicar-se, engrandir-se i dividir-se.

Origen[modifica | modifica el codi]

Actualment els científics postulen que els peroxisomes han romàs des de la seva aparició com a resultat d'una adaptació contra els continus efectes tòxics derivats del metabolisme als que resta exposada la cèl·lula, metabolisme que accidentalment produeix espècies reactives d'oxigen (ROS). Aquestes espècies químiques reaccionen ràpidament amb els elements fonamentals per a l'estabilitat cel·lular, com l'ADN. És per això que se'ls atribueix un paper crític en els processos d'envelliment i pèrdua de control del cicle cel·lular, que pot conduir a la creació de tumors i càncer. En particular, les ROS poden desequilibrar l'estat de reducció del citoplasma, fet que provoca un bloqueig de la cadena d'electrons mitocondrial i l'aturada transitòria en la producció d'energia.

Deficiències[modifica | modifica el codi]

Mancances en la funcionalitat dels peroxisomes poden conduir a una disfunció del metabolisme dels lípids, com p.e. la síndrome de Zellweger.[6]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Peroxisome». Online DIctionary. Merriam-Webster. [Consulta: 19 juny 2013].
  2. «Peroxisome diversity and evolution». Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, vol. 365, 1541, Mar 2010, pàg. 765–73. DOI: 10.1098/rstb.2009.0240. PMC: 2817229. PMID: 20124343.
  3. «Reactive oxygen species and peroxisomes: struggling for balance». BioFactors, vol. 35, 4, 2009, pàg. 346–55. DOI: 10.1002/biof.48. PMID: 19459143.
  4. «The peroxisome: a new cytoplasmic organelle». Proceedings of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, vol. 173, 1030, Apr 1969, pàg. 71–83. DOI: 10.1098/rspb.1969.0039. PMID: 4389648.
  5. «Correlation of ultrastructural organization and function in normal and experimentally changed proximal tubule cells of the mouse kidney». Doctorate Thesis. Karolinska Institutet, Stockholm, 1954.
  6. López-Terradas Covisa, J. M. 1999. Introducción al estudio de las enfermedades peroxisomales. Rev de Neurol. 1999 Jan;28 Suppl 1:S34-7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peroxisoma Modifica l'enllaç a Wikidata