Peter Brook

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaPeter Brook

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Peter Stephen Paul Brook Modifica el valor a Wikidata
21 març 1925 Modifica el valor a Wikidata
Chiswick (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 juliol 2022 Modifica el valor a Wikidata (97 anys)
15è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióGresham's School (1939–1941)
Westminster School
Magdalen College Modifica el valor a Wikidata
Es coneix perDirector de la Royal Opera House, membre de la Royal Shakespeare Company
Activitat
Camp de treballDirecció teatral i direcció Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball París (1970–2022)
Londres (1943–1969)
Regne Unit Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector de cinema (1953–), director de teatre, autobiògraf, cinèfil, director d'òpera, escriptor, teatròleg, guionista, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1949 Modifica el valor a Wikidata –
OcupadorThéâtre des Bouffes du Nord (en) Tradueix, director artístic (1974–) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeNatasha Parry (1951–2015) Modifica el valor a Wikidata
FillsIrina Brook, Simon Brook Modifica el valor a Wikidata
GermansAlexis Brook Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webnewspeterbrook.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0111656 Allocine: 997 Allmovie: p83136 TCM: 22946 IBDB: 14271 TMDB.org: 60981 Modifica el valor a Wikidata

Peter Stephen Paul Brook, conegut com a Peter Brook CH CBE (Londres, 21 de desembre de 1925 - París, 2 de juliol de 2022) fou un director de teatre, cinema i òpera anglès. Se'l va considerar una de les grans figures del teatre contemporani, un innovador del teatre clàssic i com el més gran especialista en el muntatge d'obres de William Shakespeare.[1]

Biografia[modifica]

Peter Brook era fill de Simon Brook (originàriament, Bryk)[2] i Ida Jansen, dos científics russos d'origen jueu emigrats a Anglaterra. Va estudiar a la Westminster School, a l'Escola Gresham i a la Magadalen College d'Oxford.[3] La seva passió pel teatre comença ben aviat, amb vint anys va dirigir la seva primera peça amb la Birmingham Repertory Company,[1] després de ser descobert per Barry Jackson, director del Birmingham Repertory Theatre. El 1951 es va casar amb l'actriu Natasha Parry amb la qual va tenir dos fills, Simon Brook (director) i Irina Brook (actriu)[4]

Trajectòria teatral[modifica]

Primers anys[modifica]

Des de la infantesa, Peter Brook va sentir una extraordinària passió pel món del teatre, en especial per William Shakespeare. Al set anys munta la seva particular versió de Hamlet, de quatre hores de durada. El 1943 munta la seva primera obra, el Dr. Faust de Christopher Marlowe al Torch Theatre de Londres,[5] seguida per l'Home i el Superhome de George Bernard Shaw i la Vida i mort del Rei Joan de Shakespeare, al Birmingham Repertory Theatre, totes dues de 1945. El 1946 farà d'assistent de director al teatre de Stratford-upon-Avon pel muntatge de l'obra de Shakespeare Treballs d'amor perduts i el següent any repetirà amb Romeu i Julieta. Aquest muntatge causà commoció entre els puristes, ja que Brook va escollir uns joves actors desconeguts de l'East End amb un marcat accent cockney[6] Entre el 1947 i el 1950 farà de director a la Royal Opera House i al Covent Garden de Londres, encarregant-se del disseny de les escenografies. Durant la dècada dels cinquanta muntarà diverses obres a Europa i als Estats Units, no només en l'àmbit del teatre, sinó que explorarà també el món de l'òpera i la dansa, des dels escenaris del West End fins a Broadway.

La Royal Shakespeare Company[modifica]

El 1962 retorna a Stratford-Upon-Avon i s'uneix a la Royal Shakespeare Company (RSC). Durant la dècada dels seixanta dirigí una gran quantitat d'obres per a aquesta companyia teatral. La influència d'Antonin Artaud és present en aquest moment de la seva trajectòria. Aquest mateix any, convidat per Peter Hall muntà un Rei Lear, el millor de la seva generació. Dos anys més tard, junt amb el crític i director Charles Marowitz crà el teatre laboratori batejat com a Teatre de la Crueltat en homenatge a Antonin Artaud.[6]

Cal destacar una de les seves gran obres d'aquest període de la RSC, Marat/Sade de Peter Weiss, estrenada el 1964 al Aldwych Theatre i tornada a muntar el 1965 al Martin Beck Theatre de Nova York. L'obra, de regust brechtià i Antonin Artaud!artaudià, impactà al públic amb la recreació del manicomi on vivia el Marquès de Sade. El 1966 va als Estats Units i crea una obra sobre el Vietnam i els horrors de la guerra. Aquesta producció va representar una declaració col·lectiva de tots els artistes en contra d'aquesta guerra. Jerzy Grotowski, un dels directors de teatre més importants del segle XX i un dels homes que més influència exercí sobre Brook, es va unir al projecte.[5] El 1968 participà en el Taller Teatral de Jean Louis Barrault, cosa que li feu treballar amb actors de diversa procedència. Barrault el convidà a unir-se al Theatre Des Nations de París. L'any 1970 muntà amb la RSC El somni d'una nit d'estiu, amb una escenografia depurada: una gran caixa blanca i nua, amb la presència d'unes fades que es gronxen sobre uns trapezis tot fent malabars. Esdevingué un dels seus èxits més grans.

Etapa a París[modifica]

El 1970 es trasllada a París. Juntament amb Micheline Rozan crea l'International Center of Theatre Reasearch (ICTR), un centre d'investigació teatral que té com a objectiu redefinir constantment els paràmetres de representació i la creació d'un teatre universal, pur, que pogués entendre tothom, sense importar la seva cultura o procedència. El centre va rebre ajudes i subvencions de fundacions internacionals, com la Fundació Ford i la Fundació Anderson dels Estats Units, la Fundació Gulbenkian d'Europa i el Festival Shiraz de l'Iran. L'espai físic el cedí el govern francès. El grup estava format per actors, músics i ballarins de diversa procedència. Més tard el centre va passar de ser un centre d'investigació a un de creació. Amb aquest centre teatral internacional, format per persones de diverses cultures, Peter Brook va realitzar gires arreu del món. Algunes de les obres que muntà amb aquest grup foren Orghast, amb la col·laboració de Ted Hughes, la qual fou representada a les ruïnes de Persèpolis, a Pèrsia (1971). Entre 1972 i 1973 el grup va viatjar pel Sàhara i diverses poblacions d'Àfrica amb el projecte Conference of the Birds, espectacle basat en un antic poema persa. Amb aquest centre, Brook pretenia produir cultura, alhora que formava un grup d'experimentació que pogués servir de llavor per tal de formar altres grups més amplis. Es buscava allò que inflama vida a una forma concreta de cultura, allò que està darrere la cultura. Brook pensava que per aconseguir-ho era necessari que l'actor s'apartés dels estereotips de la seva pròpia cultura[7]

Actualment, l'ICTR està emplaçat al Théâtre des Bouffes du Nord, a París. Peter Brook va renunciar a la seva tasca de director artístic d'aquest teatre el 2008, delegant aquest treball a Olivier Mantei i Olivier Poubelle.[8]

Les dècades de 1980 i 1990[modifica]

Durant aquestes dècades Peter Brook veurà com les seves posades en escena triomfen als escenaris d'Europa i Amèrica. El 1981 dirigirà a París i més tard a Nova York (1988) L'hort dels cirerers d'Anton Txékhov. Altres obres d'aquest període són Tchin, Tchin (1984), Qui Est La (1996) i The Director Who (1996). Però l'obra que més destaca és el seu Mahabharatala qual fou representada el 1985 i posteriorment el 1987 i 1988. L'adaptació d'aquest poema èpic indi començà a mitjans de la dècada de 1970 amb la col·laboració de Jean-Claude Carrière. També se'n va realitzar una minisèrie per a la televisió.

Segle XXI[modifica]

El 2005 Brook dirigeix Tierno Bokar, basada en la vida del sufi de Mali del mateix nom. L'obra fou adaptada per Marie-Hélène Estienne a partir del llibre d'Amadou Hampâté Bâ (traduït com a esperit de tolerància: la vida inspiradora de Tierno Bokar). L'obra relata la vida de Bokar i pretén transmetre un missatge de tolerància entre diferents religions. La Universitat de Colúmbia va programar un total de 44 esdeveniments vinculats, conferències i tallers a través dels quals es va parlar de tolerància religiosa i sobre la tradició musulmana a l'Àfrica Occidental, entre altres temes.

Brook va visitar Catalunya moltes vegades, i se'l va poder veure a festivals com el Temporada Alta, a Girona, on l'any 2000 va presentar Le Costume, o el Festival Grec de Barcelona, on l'any 2011 va presentar Une Flûte Enchantée, la seva versió de l'obra de Mozart La flauta màgica.

Influències[modifica]

Peter Brook va rebre la influència de grans mestres. Cal destacar a William Poel, Edward Gordon Craig i Harley Granville-Barker. Tots tres (com el mateix Brook) van defensar un teatre més senzill, més destil·lat i més pur a través d'una reesencialització de les formes i els continguts. Ja no seran necessaris els grans decorats ni els grans dispositius escènics per tal de portar la vida a l'escena.[6]

William Poel (1852-1934), fundador de la Societat Teatral Isabelina, va defensar un retorn als orígens que passava per oferir els textos de manera integral i amb absència gairebé total de decorats, com es feia en l'època de Shakespeare. Edward Gordon Craig (1872-1966), el qual Brook va arribar a conèixer a París, va defensar un retorn als orígens rituals del teatre alhora que reivindicà la figura del director com a unificador de tots els elements, els quals considerava que eren sis: text, actuació, música, llum, color i moviment. Edward Gordon Craig fou considerat el pare del nou teatre europeu per dramaturgs de la talla d'Erwin Piscator, Bertolt Brecht, Jacques Copeau i, per descomptat, el mateix Peter Brook. La lectura de El arte del teatro (1905) va copsar al jove Peter Brook.

« (...) Podem representar una obra completa de Shakespeare durant una tarda, como es feia a la seva època, sempre que els canvis de decorat no siguin tant ridículament complicats que es necessiti vint minuts d'entreacte, i que els actors no allarguin tant les síl·labes i aconsegueixin entrenar el cervell per pensar amb més rapidesa. Aquesta manera lenta de dir els versos provoca que el públic no els suporti. En les seves obres abunden les escenes apassionades i d'una vivacitat sorprenent, i aquí les representem d'una manera lenta i lànguida, sense expressar mai la urgència de la passió. Sembla que oblidem que la passió és una forma de follia. L'aborden amb una actitud lògica, i l'enuncien amb veu de jutge o matemàtic. Hauríem d'expulsar dels teatres tots aquests actors pausats i feixucs. »
— Edward Gordon Craig[9]

Harley Granville-Barker (1877-1946) també el va influir. Fou deixeble de Poel i membre de la Societat Teatral Isabelina. Durant la temporada 1913-1914 munta tres obres de Shakespeare: Conte d'hivern, Nit de Reis i El somni d'una nit d'estiu a través de les quals atrapa l'essència del text "des de la claredat formal i la veritat emocional". Harley Granville-Barker proclama (com ho farà també Brook) que el teatre ha de ser efectiu, expressiu i senzill, sense afectació.[6]

Un altre personatge que el va influenciar fou George Gurdjieff (1872-1949), místic i filòsof rus. Les seves lliçons espirituals giren entorn l'harmonia de la ment, el cos i els sentits.[10] Antonin Artaud també va exercir certa influència en la seva obra. D'ell rebutja la seva constant i eixelebrada imprecació i alerta dels perills de lliurar-se de manera no crítica als seus postulats, però accepta la seva apassionada intuïció poètica. Brook defensarà una línia de teatre grupal, més proper a la performance i al ritual.

Obra teòrica[modifica]

Peter Brook va desenvolupar una teoria teatral al llarg dels anys. El seu primer llibre (The Empty Space) data de 1968 i és fruit una sèrie de conferències que realitzà a Anglaterra i Estats Units. Es tracta d'un estat de la qüestió del teatre a finals de la dècada de 1960. L'espai buit es refereix a l'escenari isabel·lí com a insuperable dispositiu d'imaginació, a la manera de Shakespeare, qui té un especial protagonisme en aquest text i en la seva vida.[6] En aquesta obra, Brook distingeix quatre tipologies de teatre: el Teatre Mortal (és el teatre avorrit, innecessari o mal fet), el Teatre Sagrat (el que parteix del ritual o en crea un de nou), el Teatre Tosc (el teatre popular) i el Teatre immediat (teatre entès com un art del present, segons la seva experiència). Aquestes tipologies, segons Brook, poden presentar-se independentment o bé les podem trobar totes juntes en un sol espectacle. Cal destacar les obres The Shifting Point (1988) i The Open Door. Thoughts on Acting and Theatre (1995).

Producció[modifica]

Teatre[modifica]

Amb la Royal Shakespeare Company[modifica]

Altres peces cabdals[modifica]

Filmografia[modifica]

Premis i honors[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Honors[modifica]

Bibliografia[modifica]

Pròpia[modifica]

  • 1968: The Empty Espace
  • 1988: The Shifting Point
  • 1991: Le Diable c'est l'ennui
  • 1993: There Are No Secrets
  • 1993: The Open Door
  • 1998: Threads of Time: Recollections
  • 1999: Evoking (And Forgetting) Shakespeare

Sobre Brook[modifica]

  • Croydon, Margaret: Conversaciones con Peter Brook, Alba Editorial, Barcelona, 2005.
  • Heilpern, John: Conference of the Birds: The Story of Peter Brook in Africa, Faber, 1977.
  • Hunt, Albert - Geoffrey Reeves: Peter Brook (Directors in Perspective), Cambridge University Press, 1995.
  • Kustow, Michael: Peter Brook: A Biography, Bloomsbury, 2005.
  • Lee, Jamieson :Antonin Artaud: From Theory to Practice, Greenwich Exchange, London, 2007.
  • Moffitt, Dale: Between Two Silences: Talking with Peter Brook, 1999.
  • Todd, Andrew - Lecat, Jean-Guy: El círculo abierto. Los entornos teatrales de Peter Brook, Alba Editorial, Barcelona, 2003.
  • Trewin, J. C. Peter Brook: A Biography, 1971.
  • Trowbridge, Simon: The Company: A Biographical Dictionary of the Royal Shakespeare Company, Editions Albert Creed, Oxford, 2010.
  • Zohar, Ouriel: Meetings with Peter Brook, Zohar, Tel-Aviv, 1990.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Gómez Garcia, Manuel. Diccionario Akal de Teatro, 1997, p. 118. ISBN 978-84-460-0827-9 [Consulta: 19 abril 2013]. 
  2. ↑ Vallejo, Javier «La laboriosa búsqueda de la simplicidad». El País. Cultura, 05-05-2012 [Consulta: 11 juny 2013].
  3. ↑ «Peter Brook». [Consulta: 10 juny 2013].
  4. ↑ Todd, Andrew - Lecat, Jean Guy. El círculo abierto. Los entornos teatrales de Peter Brook. Barcelona: Alba Editorial, 2003. ISBN 9788484281900 [Consulta: 10 juny 2013]. 
  5. ↑ 5,0 5,1 «Encyclopedia.com Peter Brook». Encyclopedia of World Biography. The Gale Group Inc. 2004. [Consulta: 10 juny 2013].
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Ordónez, Marcos. Pròleg a El espacio vacío de Peter Brook. Barcelona: Península, 2012, p. 9. ISBN 978-84-9942-142-1 [Consulta: 10 juny 2013]. 
  7. ↑ Brook, Peter. Más allá del espacio vacío. Barcelona: Alba Editorial, 2001. ISBN 84-8428-072-1. [Consulta: 11 juny 2013]. 
  8. ↑ Chrisafis, Angelique «Interview: Peter Brook says a long goodbye to his Paris theatre». The Guardian UK, 17-12-2008 [Consulta: 11 juny 2013].
  9. ↑ Craig, Edward Gordon. Mitja El arte del teatro. Mèxic DF: UNAM-Gaceta, 1987. ISBN 9687155256 1957 [Consulta: 11 juny 2013]. 
  10. ↑ Brook, Peter. Hilos de tiempo. Madrid: Siruela, 2000. ISBN 9788478445295 [Consulta: 11 juny 2013]. 
  11. ↑ «Tony Awards». Arxivat de l'original el 2015-10-17. [Consulta: 14 juny 2013].
  12. ↑ «Peter Brook rep el premi Ibsen». Arxivat de l'original el 3 de març 2016. [Consulta: 14 juny 2013].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Peter Brook
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Peter_Brook&oldid=32481779»